Jaume Alguersuari: "Un milionari pot comprar un seient a la F1... però mai acompanyarà Márquez a MotoGP"

BarcelonaAquest dissabte, a partir de les cinc de la tarda, el Palau Sant Jordi de Barcelona acollirà una nova edició de la Superprestigi Dirt Track, una cita que, amb cinc anys d’història, ja és ineludible al món del motor per tancar la temporada de competició. La prova, com tantes altres, va néixer per la iniciativa de Jaume Alguersuari, pilot, fotògraf, periodista i empresari (no necessàriament per aquest ordre), a qui li agrada autodefinir-se com a ”fabricant de somnis”, i que d’això en sap més que ningú.

-Quan va posar en marxa la Superprestigi ho va fer com a homenatge a Marc Màrquez, però aquest any no hi serà. Aquesta és la notícia...

No. Però fixa’t que és més important el perquè no hi és que la seva absència en sí. Després d’una temporada molt estressant, el Marc necessitava descansar, desconnectar, i no volia sotmetre’s a una jornada de màxima tensió, ja que el nivell d’exigència d’aquesta Dirt Track és tan elevat que demana que els que assumeixen el repte de participar-hi s'hagin de bolcar al límit, donar-ho tot. I Màrquez és de 'tot o res', i per això demà no correrà.

-Però aquesta era “la festa” del Marc. Quin sentit té fer-la sense ell?

Tot el sentit. L’havíem de fer pel deute que devem a una especialitat que no es mereix que s’aturi quan el Marc marxi, i que té dret a consolidar-se encara que sigui sense ell. No podíem oblidar la cita amb el Sant Jordi així com així... I, a més, no t’oblidis que tindrem vuit campions del món en acció, que no es poden veure cada dia.

-I entre ells, el gran favorit per a la victòria d’aquest dissabte: Toni Elias...

La lògica, la lírica i l’emotivitat diuen això. L’any passat ja va estar a punt de guanyar al Marc, i aquesta vegada, després de guanyar el campionat americà de Superbikes, torna a casa amb el bagatge que ha acumulat durant aquest temps, gairebé dos anys, que ha estat vivint a la terra de la Dirt Track.

Contingut relacionat: Entrevista a Toni Elias.

-No té la sensació que la història ha estat molt injusta amb el Toni, que no se li reconeixen prou els mèrits com a pilot?

Els Elias són bona gent, i tenen una idea de la vida fàcil i còmoda en què aprofiten les coses com venen. Saben que el més important no és el resultat final, sinó com estiguis de bé. Mai els has vist tristos, desesperats, o reclamant alguna cosa al destí. Són un model perquè agraeixen el que tenen, que no és poc. I com a pilot, què hem de dir. Tu vas viure aquella victòria sobre Rossi a Estoril... aquella actuació, per si sola, i que em va fer plorar com mai ho havia fet, ja val tota una vida. I després, se’n va a Amèrica... i guanya el títol més important d’aquell país.

-La bona notícia d’aquest mes per a vostè és el premi que li han donat en reconeixement a la seva vida... a Mèxic vostè em va dir una vegada que els homenatges a les persones s’han de fer en vida. A Àngel Nieto li van negar el premi Príncep d’Astúries que tant anhelava...

No el necessitava. La popularitat del Nieto, amb 70 anys, és d'una dimensió que cap esportista d’elit de la seva generació assolirà la mateixa transcendència. Quan mori el Santana no tindrà un homenatge com el que va rebre l’Àngel a Madrid. El Nieto va ser premiat permanentment en la seva vida amb el reconeixement i l’estima de tothom a tot arreu on anés. Per això va ser tan feliç.

-La mala notícia d’aquest mes per a vostè és que deixarà de fer les World Series, aquest campionat que ha donat pilots com Alonso, Vettel, Ricciardo, Sainz...

La vida és un llibre. I tots els llibres tenen un final. Després de 20 anys d’èxit d’aquesta competició, en el moment de tancar les World Series no he sentit cap tristesa. Perquè el pitjor d’aquesta vida és fer el ridícul. No teníem prou pilots per al 2018, i hauríem acabat fent el ridícul.

-Per què està en crisi la competició de monoplaces?

Perquè no té credibilitat. Perquè ja no compta la “meritocràcia” dels pilots, sinó els diners que poden aportar i no el talent que sàpiguen acreditar. Per arribar a Roland Garros o a Wimbledon, cal passar per molts tornejos prèviament i posicionar-se al rànquing de l’ATP. I en canvi, qualsevol pilot amb diners al darrere pot arribar a la F1 en un tres i no res. El fill d’un milionari pot comprar un seient a un equip de F1... però per diners que tingui, mai acompanyarà Màrquez a MotoGP si no té el talent que cal per dur la seva Honda.

Parlant de talent provinent de les World Series i de F1: Kubica podria tornar. Què li sembla?

Tant de bo. Ell té talent. Seria una notícia que confirmaria la imprescindible necessitat de tenir talent. Però ja veurem si la seva velocitat sobre els altres candidats al mateix seient té més pes que els diners que puguin aportar. La F1, tan decadent com està, necessita fets així per deixar de ser un campionat només per a enginyers. I també necessita estímuls per renovar-se. Si no ho fa, pot ser que en poc temps, un nano jugant amb la Play al sofà de casa, a Cincinatti o a Kuala Lumpur, acabi guanyant més diners que el Hamilton. No pot ser que els quatre equips que van començar el 1950 encara segueixin competint per veure qui la té més grossa...

-Alonso tornarà a ser campió del mon?

La pregunta adequada és: Alonso canviarà la manera de ser per tornar a ser campió del món? Està clar que ell un dia es va plantejar “la F1 sóc jo, o no serà”. Això va ser així dos cops, però amb el talent indiscutible que té ho hauria pogut ser set o vuit vegades, saltant sempre entre els millors equips... i ho ha fet al revés. Per què? Perquè s’equivoca buscant permanentment la resposta en l’error dels altres, perquè la resposta és en ell mateix. Ell ha tingut la clau de la seva presó... i no l’ha sabuda obrir.

-Vostè es considera un gurú del motor?

Quedaria molt bé dient que no. Però tampoc puc dir que sí. Sí que sóc un visionari, perquè tinc un percentatge elevat de coses que he percebut –i que els altres no– que després s’han complert. Això m’ha costat tenir enemics. Jo dic que ara passarà un 'currucucu'... i els altres diuen que no, que passarà un 'guayumbo'...

-Perdoni?

Jo insisteixo amb el meu 'currucucu'. Ho posen en dubte. I al cap de poc temps... acaba passant un 'currucucu' ¡ aleshores, agrada l’obra... però no l’autor.