Alfred Julbe: “El Barça vol seguir sent competitiu amb més jugadors de la casa”

BarcelonaL’arribada d’Alfred Julbe al planter del Barça ha servit perquè la secció de bàsquet recuperi la seva autoestima en el camp formatiu. L’entrenador es va proclamar campió d’Europa júnior a Berlín.

Quina importància donava al títol de l’Eurolliga?

Molta importància. Es tracta de dotar una promoció excel·lent de jugadors d’una sèrie de fites que normalment van molt bé per prestigiar la promoció i, de rebot, els individus. Guanyar el títol era important.

La manera com es va aconseguir, fent una defensa molt activa i un atac desinhibit, li afegeix valor.

Els jugadors júniors van demostrar que saben competir a gran nivell. Al Campionat d’Espanya vam ser molt pràctics, però no vam tenir el punt de lluïment i encert que sí que vam tenir a Europa. La pretensió dels últims mesos ha sigut acostar-nos al model universitari americà. Nosaltres ens hem volgut acostar al seu treball defensiu. Quan sentim gent amb criteri que diu que ho hem aconseguit ens agrada perquè sabem que és molt difícil.

Quan va arribar al Barça, ¿què li va demanar el club i què es va posar vostè com a objectiu?

L’encàrrec que se’m va transmetre eren les ganes i la necessitat del club de seguir sent competitiu al màxim nivell, però amb més jugadors de la casa, com passa en el futbol. La metàfora és que el màxim nombre possible de jugadors truquin a la porta del primer equip. Hem de fer la nostra part de la feina, sabent que el primer equip està molt pendent del que fem nosaltres. Els directius, Joan Creus, Rodrigo de la Fuente i Xavi Pascual estan molt al cas del que fem, però tot té el seu temps de maduració.

Des de fora sembla que el primer equip està massa aïllat del planter.

Quan les temporades comencen, l’estrès de la màxima competició fa que es generi una pressió gran. L’únic que puc dir és que les interaccions existeixen i que ens tenen en compte en la planificació. A les reunions conjuntes analitzem moltes coses.

Quan va arribar, ¿li faltava autoestima, al planter del Barça?

No ho sé veure, no hi he pensat gaire. Procuro agafar la part bona de les coses que em trobo.

¿Veu jugadors d’aquesta generació capacitats per guanyar-se la vida professionalment amb el bàsquet?

Clarament. Hi ha uns quants jugadors que són aposta segura. Tenen la voluntat de ser-ho, els agrada molt el bàsquet, estan molt ben educats per les seves famílies i senten molt els colors. Que pugi un jugador per any no vol dir necessàriament que es guanyin molts títols, però quan tens una promoció com aquesta n’acostuma a arribar més d’un. És el que pretenem.

Com ha funcionat el model que heu fet servir aquesta temporada, que ha barrejat la feina de l’equip júnior amb la del filial?

Demana molta organització i la feina dels ajudants és bàsica, però tothom s’hi ha implicat molt i estem molt contents de com ha funcionat. És molt beneficiós compartir cos tècnic, sobretot per als més joves, que treballen amb l’exigència LEB en edat júnior.

Vostè és crític amb la LEB Or pel que fa a la formació.

Sóc molt crític, però vull ajudar a canviar les coses i intento canalitzar-ho internament. Si dic que les millors promocions de jugadors van sortir amb un any més de formació, crec que no molesto a ningú. Tothom ho veu. Als Estats units només alguns privilegiats passen de l’institut a la NBA. La resta utilitza el pont de la universitat. Que uns quants privilegiats com LeBron James, Ricky Rubio o Luka Doncic se saltin etapes no vol dir res. Qualsevol iniciativa per allargar l’etapa formativa seria benvinguda, com una lliga sub-19 amb tres sub-20, per exemple. El jugador jove està tractat desigualment a la LEB i això s’ha de treballar. Denuncio les coses per intentar transformar-les.

¿Aquesta feina li ha arribat en el moment just de maduresa personal?

No, penso que tots aquests anys que no he treballat estava igual de preparat que ara. El més raonable és que hagués treballat, però no vaig tenir ofertes. He viscut l’altra cara del bàsquet durant molts anys i ara agraeixo molt aquesta oportunitat.

Com es passa quan no sona el telèfon?

És un període estrany de la meva vida. Hi ha hagut gent de casa i de fora que ha tingut paraules d’afecte pel que havia fet al món del bàsquet i ho valoro molt positivament. Van ser moments difícils en què no vaig saber tirar cap a una altra professió i, fins a l’últim any, vaig preferir no marxar a Amèrica del Sud. Aquests anys m’han servit per no planificar gaire les coses. He après a viure el dia a dia. Per algun motiu he sigut una persona controvertida per a molta gent.