Alfonso i el petó de Guardiola a la samarreta d’Espanya
Les entrevistes a El Mundo de l’Iñako Díaz-Guerra sempre donen joc. Aquest dilluns, a Alfonso Pérez. Un jugador molt "patriota", com ell mateix es defineix. Quan se li pregunta sobre la selecció espanyola, l’ex botes blanques de Reial Madrid, Barça i Betis assegura que les jugadores no es poden "equiparar en cap sentit amb un futbolista home". La raó: no generen el mateix en termes econòmics. Alfonso, a més, afegeix que hi ha hagut molta falsedat per part de futbolistes que no se sentien espanyols i han vestit l’elàstica rojigualda. El periodista apunta a Pep Guardiola i l’exdavanter no es mossega la llengua: tant l’entrenador del Manchester City com les jugadores del femení que han reclamat els seus drets haurien de fer un petó a la samarreta d’Espanya per demostrar el seu compromís.
El que no explica Alfonso és que el compromís és obligat. Per llei. Com els va passar a les noies en la darrera convocatòria. O anaven a jugar o podien ser sancionades. Òbviament, sempre pots negar-t’hi i pactar amb el seleccionador, però són casos en comptagotes que tenen unes conseqüències clares cap als i les futbolistes. I més en l’era global de les xarxes, on tot és més inflamable. Si jugues al Barça o en algun equip basc, encara, pots arribar a trobar un equilibri diari que no sigui danyós. Però què fa un futbolista que es nega a anar amb Espanya si té contracte amb qualsevol altre equip de la Península? Com serà el seu dia a dia? Bona part del públic local no l'hi perdonaria mai. La seva rutina podria ser un infern. Marques comercials a banda, esclar. Si no que li preguntin a Oleguer. La pressió dels patrocinadors pot ser importantíssima.
Per començar, el que s’hauria d’abolir a Espanya és l’obligatorietat d’anar amb la selecció. És una mesura d’una altra època. De ments poc obertes. Si has d’amenaçar la teva població per jugar amb el teu país tens un problema. Però és que, a més, el plantejament d’Alfonso, que no s’allunya gaire del de Vox en aquesta qüestió, no té en compte la diversitat cultural i nacional que hi ha a Espanya. Les paraules del futbolista, en certa manera, són un reflex més del que està passant al Congrés. Del que succeeix arreu del territori. Costa trobar espai per als que tenen un altre sentiment de pertinença. Què han de fer? Deixar d’existir? Renunciar al que són? Posar per davant els teus principis perquè la ultradreta apunti i pateixis tota la vida per la teva integritat física? Per la teva família? Perquè de sonats n’hi ha molts, i més al futbol. Quan ajuntes futbol i pàtria, cames ajudeu-me.
