"Anem tan ràpid que jo no recordo què va passar"

BarcelonaEl seu somni va acabar contra el mur del Circuit d'Indianapolis, però Àlex Palou (Sant Antoni de Vilamajor, 1997) no perd la il·lusió. Tot i l'accident i no poder acabar la cursa, va fer un gran paper en la seva estrena en la categoria més important de monoplaces als Estats Units, l'IndyCar Series. Quan ja havien sobrepassat l'equador de la prova, el ritme va canviar i en un intent d'avançament va acabar estampant el seu monoplaça contra el mur exterior del traçat. Ell, per sort, en va sortir il·lès.

Com et trobes després de l'accident?

Físicament, després d'un cop, et fa una mica mal tot però no em fa mal res en concret. Estic bé i en dos dies ja estaré recuperat. Anímicament estic bé. Vam fer una bona cursa, vam tenir un accident, però va ser un accident lluitant. Quan tens un accident lluitant són coses que poden passar. És una llàstima perquè teníem una oportunitat molt bona de poder fer un top 5 o potser una mica més, mai se sap, almenys hauríem estat lluitant per la cursa.

Com va ser el moment de l'accident?

La veritat és que quan vas tan ràpid, no te n'adones, tot passa molt ràpid. De fet, jo no recordo gaire bé res del que va passar. Passa molt ràpid, tu estàs conduint i estàs intentant anar amb traçades diferents dels pilots que tens davant per poder agafar aire net i anar més ràpid i poder-los avançar. Era molt a prop i de cop i volta se'n va anar el cotxe. Encara no sabem per què se'ns va trencar la càmera i tot. Suposo que ja ho esbrinarem.

Vas poder sortir tu sol caminant. Com pot ser anant a tanta velocitat i tenint un accident?

Que puguis sortir tu caminant ja és una victòria. Els últims anys aquest cotxe l'han millorat molt, sobretot en temes de seguretat, i han fet que en accidents així a 350 km/h no et passi res.

Quina nota et posaries?

Fins al moment de l'accident, en què estàvem fent una molt bona cursa, em posaria un set o un vuit. Estàvem molt bé: tenim un dels equips més petits i poder estar lluitant amb els grans està superbé. Ens vam agafar les primeres 100 voltes amb una mica més de calma, per veure quines eren les nostres possibilitats i anar agafant confiança. Va ser a partir de llavors quan vam començar a pressionar, i vaig començar guanyant posicions i amb només 20 voltes vaig guanyar-ne cinc. Però llavors va ser quan va venir l'accident. Va ser una llàstima, però jo crec que vam fer una bona Indy 500, malgrat l'accident.

Com et vas preparar per a la cursa?

Sobretot mirant moltíssimes curses passades, per entendre com evoluciona. Sent tants quilòmetres i tantes voltes, has d'estar preparat per al que pot venir. També, òbviament, després ho prepares molt al simulador i amb l'equip, mirant telemetria. Jo crec que hi vam anar molt ben preparats i vam tenir sort que el cotxe va anar molt bé des del principi, i això t'ajuda a estar una mica més tranquil i poder-te centrar una mica més en el fet de conduir, i no tant en el cotxe.

I la part física?

El que prepares sobretot durant l'any és força i també resistència. L'IndyCar és bastant dur físicament i aquesta cursa en concret és molt de resistència, és com fer una marató. Són gairebé tres hores. Anem tan ràpid que ens cansem molt mentalment, perquè hem d'estar molt concentrats. Tot es basa en els detalls.

Com aguantes la concentració durant 200 curses conduint en cercles?

Tenim els enginyers a la ràdio i vulguis o no això et va ajudant, però vas tota l'estona concentrat al 100%. Passes tants cops pel mateix lloc i fas tantes voltes seguint el mateix pilot que vegades surten altres coses. En certa manera, els enginyers ja saben què ens passa pel cap i van fent. Estem tota l'estona canviant coses dins del cotxe i en contacte amb ells.

És la teva primera Indy, com valores l'experiència?

De moment, un 10. Jo he disfrutat moltíssim. És una cosa que sempre havia volgut fer i, tot i que semblava possible, era molt difícil d'aconseguir. Un cop que ho aconsegueixes, ho aprecies moltíssim. El fet d'estar lluitant amb els grans et fa que t'agradi encara més. En aquesta cursa han pogut venir la meva parella i els meus pares i ho he pogut compartir amb ells, i crec que ens ho hem passat molt bé.

Vas classificar-te setè i en el moment de l'accident anaves novè. ¿Et veies amb possibilitats clares de guanyar?

Sí! El primer aquí és tenir un bon cotxe, que el teníem. Després també és important estar ben posicionat. Era la volta 130 i encara quedava moltíssima cursa i just jo estava començant a agafar més velocitat i més confiança. Començava a avançar tots els pilots que tenia davant. Jo crec que sí, però mai se sap. Jo crec que quedar entre els cinc primers ho hauríem pogut fer sense gaires problemes.

Com va ser el salt a l'Indy?

Va ser una mica sorpresa d'última hora. No era un pla que teníem ni res, vam fer un molt bon any al Japó i allà vaig poder establir la relació amb Honda, que és el mateix fabricant que tenim aquí a Amèrica. Jo sempre pressionava i deia que volia anar a l'IndyCar i suposo que van dir: "Li donem una oportunitat a aquest pesat que sempre ens està demanant". Primer em van donar un dia d'entrenaments a l'IndyCar, que ja era un objectiu assolit, i ho vam fer molt bé. L'equip va quedar molt content, i a partir d'allà vam començar a treballar per poder córrer. El contracte no va arribar per sorpresa, vam estar mesos lluitant per tenir l'oportunitat.

L'any que ve vols tornar-hi?

Sí que hi vull tornar. Normalment quan no et coneix ningú et fan un contracte d'un any per evitar sorpreses. Jo vull estar aquí i em vull quedar aquí molts anys, així que ja ho veurem. Ara és difícil per la situació del coronavirus, però lluitarem per estar aquí molts anys.

Com vas començar al món del motor i quin va ser el procés per arribar on ets ara?

Vinc d'una família que no té cap experiència en el món del motor. N'hem anat aprenent pas a pas. Vaig començar als cinc anys fent kàrting perquè era una cosa que ens agradava i era per passar-ho bé els caps de setmana. A partir d'allà vam començar a fer curses per Catalunya, després a Espanya i vam acabar fent tots els campionats d'Europa i del món. Sempre hi ha hagut algun patrocinador o persona que ens ha ajudat a fer salts d'un lloc a l'altre i, sense pensar on podríem arribar, hem arribat aquí.