Alexis i Pedro fan blaugrana el derbi de l'orgull

Cornellà de LlobregatUn passadís de campió a qui una mica més de mig estadi va voler girar l'esquena va precedir un derbi inicialment tranquil i molt calent al final a Cornellà-El Prat, que va endur-se el Barça amb gols d'Alexis i Pedro. Les ganes de millorar la imatge donada al Camp Nou van afegir intensitat als moviments defensius de l'Espanyol, molt més a sobre dels blaugranes que fa 19 jornades, molt més agressius en la pressió. El Barça, tot i no jugar-se res més enllà de la fita dels 100 punts, també va voler proposar un partit amb ritme, encara que no pogués evitar fer circular la pilota, de vegades, amb poca profunditat.

Tot i els esforços per afegir emoció dels dos equips, tot i les inevitables enganxades després d'alguna falta dura, tot i la cridòria constant de l'afició, va ser un derbi força suau i amable. Segurament perquè la classificació no estressava. I potser, també, perquè el primer gol visitant el va desencallar molt aviat, desactivant moltes de les esperances periquites d'allargar l'empat a zero a l'espera d'alguna acció de màgia entre Verdú i Sergio García.

Des del començament, la intenció de l'Espanyol va ser mantenir-se replegat però sense enfonsar-se al seu propi camp, un dels seus grans defectes en l'anterior derbi. La tranquil·litat amb què el Barça va voler sortir jugant des del darrere va permetre als blanc-i-blaus estirar-se i sortir-los a buscar prop de la seva porteria. Piqué i Mascherano, exagerant la paciència dels centrals del model blaugrana, van atrevir-se a jugar amb Valdés, Song i els laterals en situacions d'altíssim risc, i, fins i tot, dins l'àrea.

Trampa i tranquil·litat

Sabia Tito Vilanova que l'Espanyol no voldria quedar-se tancat al darrere i va provocar-lo des de la seva línia de fons, temptant Sergio García i companyia a saltar a la pressió i obrir-se. A punt va estar l'Espanyol de robar alguna pilota que li hauria donat l'ocasió que esperava, però el Barça, molt concentrat en tot moment, ho va saber controlar malgrat algunes imprudències de Mascherano amb els controls.

Al ritme d'Iniesta, jugant sempre segur, de les conduccions de Thiago i de les aparicions puntuals de Cesc entre línies, el Barça va allargar el seu monòleg de pilota, sobretot en els primers 45 minuts. Villa, desapareixent de la banda dreta, va deixar el carril a Alves, que va fer-se un fart de centrar a l'àrea per buscar la rematada del davanter asturià o d'Alexis, que als deu minuts de joc va inventar-se una jugada personal per provocar el 0-1.

L'Espanyol no va trobar resposta a aquest domini territorial del Barça i va patir sense pilota. Amb les seves peces ofensives desconnectades, els periquitos no van trobar cap transició que els motivés, que els convencés que l'empat era possible. Al final del primer temps van veure fins i tot com el Barça sortia d'aquest to tranquil per amenaçar-los amb dues bones accions de Cesc i Iniesta que van fregar el 0-2.

Hauria sigut la sentència. Però el resultat curt va mantenir la tensió a la represa. L'Espanyol va sortir amb l'espurna ofensiva que li faltava per començar a trobar recuperacions de pilota on abans s'havia trobat un rondo frustrant. Valdés va veure's intimidat amb arribades de Wakaso per l'esquerra, xuts de Verdú i el desequilibri de Sergio García, però, a canvi, el Barça va guanyar espais en atac per deixar córrer Alexis, Cesc i Villa, desbocats en molts trams del segon temps. El Barça del segon temps va trobar, de rebot i gràcies a l'ímpetu local, la verticalitat que li havia faltat. L'asturià va fallar una rematada quan estava sol al punt de penal, el català es va encallar en l'última passada i al xilè se li va escapar llarg un control que l'hauria plantat davant Cristian.

Frenètica segona meitat

El partit es va animar. Ja no feien falta les pancartes a la graderia -que diversos sectors d'aficionats van anar racionant per recordar totes les polèmiques de la setmana i la rivalitat històrica que acompanya Espanyol i Barça des de fa dècades- per encendre els ànims ni afegir tensió a l'ambient.

Motivat pel joc, l'orgull va començar a moure els jugadors. Als periquitos, els il·lusionaven les ganes de derrotar el Barça i frustrar-li la Lliga dels 100 punts. Als culers, tornar a deixar l'Espanyol sense el gust de poder-lo vèncer davant la seva gent. L'empat s'insinuava en alguna cavalcada accelerada de l'Espanyol, però el Barça, còmode en la carrera de porteria a porteria, també sentia que tenia a tocar la sentència amb el segon gol.

L'escenari va canviar per fer-se més obert, atractiu i disputat. I, en paral·lel, Villa competia contra ell mateix per trobar un camí del gol que Tito Vilanova no va deixar-li acabar de traçar, substituint-lo per Pedro després de fallar dues ocasions davant Cristian Álvarez.

La incertesa del 0-1 va tornar a portar el Barça a canviar les prioritats. Els minuts van passar entre nervis i tensió, i els blaugranes es van començar a preocupar de cuidar la possessió (va entrar Xavi en els últims minuts), tot i que sense oblidar la porteria (va entrar Tello per Alexis per mantenir la verticalitat).

Un final brut

Tot i les escomeses blaugranes, l'Espanyol no es va aturar i avisava. Però l'equip de Javier Aguirre, que estava trobant esquerdes en la defensa blaugrana, va acabar més preocupat d'esgarrapar una falta o una targeta que de trobar una ocasió de gol. L'expulsió de Wakaso després d'una discussió amb Fernández Borbalán va acabar d'escalfar l'afició amb l'àrbitre (l'estadi es va buidar abans d'hora) i el 0-2 de Pedro, just després de quedar-se amb un home més, va matar l'opció de remuntar. Va enterrar l'orgull.