Aina Cid: “Ser la millor esportista catalana de l’any donarà un impuls al rem”

GironaQueda ben poc perquè acabi aquest any que està donant tantes males notícies a tothom. Aferrar-se a les bones noves, per petites que siguin, és el dia a dia de molta gent. La remista Aina Cid (Amposta, 1994) ha vist com havia d’entrenar a casa o com se suspenien els Jocs Olímpics de Tòquio. No obstant això, l’ampostina ha rebut dos guardons en els últims mesos que li faran tancar l’any de la millor manera. Al juliol es va erigir com la millor del món per a la Federació Internacional de Rem i fa pocs dies, exactament el 9 de desembre, va ser escollida com la millor esportista catalana de l’any gràcies a les votacions del jurat de la Festa de l’Esport Català.

Com et vas assabentar del premi?

Doncs no va ser fins passades unes hores de fer-se públic. Ningú m’havia felicitat fins que una periodista em va trucar perquè ho analitzés. No sabia què contestar perquè no sabia de què m’estaven parlant.

Sorpresa total.

Doncs sí. No m’ho esperava per res del món, però estic molt contenta i emocionada. I això que ni tan sols sabia que estava nominada per emportar-me el guardó!

Acabes un 2020 molt atípic de la millor manera.

Ha sigut un any complicat. No pels resultats, sinó pel que fa a les competicions i a la vida quotidiana. Portava quatre anys preparant-me per anar als Jocs Olímpics de Tòquio... Però estic contenta pel premi a millor remista del món i pel subcampionat d’Europa aconseguit amb la Virginia Díaz al mes d’octubre.

Ona Carbonell, Mireia Belmonte, Aina Cid... Quin és el secret de l’esport d’aigua perquè s’endugui tants premis?

No sé quina és la raó per la qual hi ha tantes esportistes d’aigua guardonades. Ara bé, en relació amb aquests esports com la sincronitzada o la natació, el rem és molt diferent. Crec que el premi no només m’anirà bé a mi, sinó a la meva disciplina en general. Segur que ser la millor esportista catalana servirà per impulsar el rem.

Anar a la gala també pot ajudar a fer més visible el rem.

I tant. Aquests esdeveniments m’agraden molt per aquest motiu. Considero que ajuden a visibilitzar els esports minoritaris. Personalment estic contenta, perquè podré conèixer esportistes que comparteixen les mateixes experiències que jo, els millors de cada disciplina. Esperem que la gala es pugui fer.

S’espera que la gala se celebri el 2021. El mateix any que els Jocs de Tòquio, com vas rebre la notícia que s’ajornessin?

Molt malament, va ser un cop molt dur. Quan ens van enviar a casa pel confinament vaig pensar que només serien uns dies i prou. Però quan vaig veure que la cosa s’allargava, el sentiment d’incertesa es va apoderar de mi. L’objectiu principal de la temporada era superar la sisena plaça aconseguida als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016. Jo tenia clar que podia arribar un altre cop a la final i lluitar per les medalles. Vaig pensar que tot això del coronavirus anava de veritat quan una competició d’aquesta magnitud s’havia d’ajornar un any. Tenia la sensació que malgrat tot es podria celebrar, però no va ser així.

¿Va canviar gaire la teva vida pel confinament?

Sí, ens van enviar a tots cap a casa. Va ser molt estrany perquè estàvem en el moment de càrrega de la temporada i de cop vam haver de tornar a fer una mena de pretemporada. Com si retrocedissis cap al setembre. Per sort, el meu preparador ens va enviar uns entrenaments que anàvem realitzant poc a poc i amb la incertesa de si podríem competir o no.