Un aficionat culer al naixement del Lió

BarcelonaLió, any 1950. A la ciutat es funda l’Olympique de Lió. El set vegades campió de França inicia el seu propi camí, després d’algunes dècades en què el futbol i el rugbi estaven fusionats en un mateix club, el Lyon Olympique Universitaire. El LOU es funda l’any 1896 i inclou la secció de futbol per primer cop tres anys més tard. Als anys 40, els dos esports agafen camins i projectes diferents. El futbol es trasllada de l’Stade des Iris fins a Gerland per iniciar la seva pròpia història.

El mateix any de la seva fundació, l’OL inaugura també el seu planter. L’equip francès crea una acadèmia de futbolistes des dels 12 anys que seran, més endavant, protagonistes dels primers èxits esportius del club. “El planter sempre ha sigut molt important per al Lió. Ho és ara i ho era abans. Els joves ens sentíem molt cuidats i motivats perquè vèiem que anàvem promocionant junts les categories i que tindríem possibilitats d’arribar al primer equip”, diu Miguel Cervantes Vallat (20-2-1938), que va jugar a l’Olympique de Lió des de l’any 1951 fins al 1957. Va passar per totes les categories del club i va formar part dels primers mínims de la història de l’OL. Fill de mare francesa i pare espanyol, va néixer a Lió l’any 1938. Els Cervantes van emigrar a França l’any 1914. Vivien a La Aljorra (Múrcia) i, a causa de la pobresa, l’avi del Miguel va decidir anar a França a buscar un futur millor per a la seva família. El 1915, ja establert en territori francès, va portar cap a Lió la resta de la família. El pare del Miguel, que aleshores tenia quatre anys, ja va fer vida allà.

“De petit, el meu pare em portava a l’estadi del LOU. M’enfilava a un arbre i des d’allà observava el partit. Aquí va néixer la meva passió pel futbol. Aleshores recordo que el meu cosí em va comentar que l’Olympique de Lió estava organitzant unes proves i ens hi vam presentar. A mi em van agafar i a ell no”, recorda bromejant el Miguel. El futbol a Lió tenia unes grans pretensions. Volia ampliar la seva dimensió i, per aquest motiu, dissidents del Lyon Olympique Universitaire van formar el club de manera professional i es va traslladar fins a Gerland. També van crear l’acadèmia de futbolistes, tal com feien uns altres equips a França que triomfaven a Europa: FC Sochaux, Stade Rennais FC... Cervantes va compartir planter amb jugadors que més endavant van ser claus per aconseguir el primer ascens del Lió i que van arribar a debutar amb la selecció francesa. “Recordo compartir vestidor i una gran amistat durant els set anys que vaig ser allà amb Le Borgne”, central del Lió durant dotze temporades. També va coincidir amb Djorkaeff i Gilbert Bonvin. “Vaig compartir vestidor amb grans futbolistes que van sorgir del nostre planter com Marcel Le Borgne, Jaime Salas i Gilbert Bonvin”.

El Miguel recorda el seu pas pel Lió amb alegria però també amb una certa nostàlgia. Era un futbol molt sa, poc influenciat per interessos exteriors. “Era molt senzill. Quan sortia de l’escola, o més endavant de treballar, agafava la bicicleta i em desplaçava fins a Gerland per reunir-me amb els companys i començar l’entrenament”. Amb el pas dels anys, el Miguel va arribar a ser capità de l’equip. Des del seu segon any com a cadet, la temporada 1954/55, fins que va abandonar el club el 1957. Però com ha canviat això del futbol. Abans ser capità no eren tot privilegis. Abanderar l’equip era sinònim de responsabilitat, implicació i sacrifici. “Recordo que era l’encarregat de dur les samarretes dels meus companys a casa i rentar-les a mà. També em vaig encarregar de crear un kit mèdic per als entrenaments i partits”, posa com a exemple del que significava ser capità.

“Jugàvem principalment en 3-5-2”, recorda l’exjugador del Lió. El futbol de la dècada dels 50 estava molt influenciat pel Madrid de Di Stefano i pels Màgics Magiars, a escala de seleccions. El futbol total dominava aquella època. “Jo, com a central, amb la pilota tenia la consigna de realitzar desplaçaments llargs cap als extrems, poques vegades jugava en curt. Sense pilota la defensa era individual. També treballàvem força l’estratègia. De fet, era l’encarregat d’executar algunes faltes laterals. Amb els penals em posava més nerviós”, ironitza.

Tanmateix, la carrera d’alguns futbolistes d’aquella generació es va veure truncada a l’hora de fer el servei militar. “El desembre del 1957 em va tocar anar a la mili. La meva intenció era tornar al club quan l’acabés i, de fet, em van assegurar que tindria un lloc a l’equip”. Cervantes no va deixar el futbol de banda i durant el servei va fitxar pel Sologne Olympique Romorantin, on va jugar més de sis mesos. L’equip del centre de França jugava unes divisions per sota del que ell estava acostumat però el va ajudar a mantenir la forma. “Si hagués estat els dos anys del servei apartat dels terrenys de joc, no hauria pogut tornar al nivell competitiu de l’Olympique”.

Quan el Miguel va tornar a Lió el 1959, al final del servei militar, va haver de prendre una decisió. Les coses havien canviat en el seu entorn personal. L’Olympique de Lió, compromès amb la seva paraula, li va oferir jugar a l’equip amateur amb unes possibilitats intactes de promocionar fins al primer equip. “Em veia capacitat per afrontar el repte i estic segur que ho hauria aconseguit”, afirma Cervantes.

Però també tenia una feina estable i un projecte familiar. “M’havia casat feia poc i em va sorgir la possibilitat d’anar a Barcelona. Va ser una decisió difícil però, pensant a llarg termini, anar a Espanya era la millor opció, per a mi i per a la meva família. Abans el futbol no et donava garanties de feina estable, no estava tan establert en la societat. Sempre em quedarà l’espina sobre què hauria estat de mi si hagués decidit quedar-me a Lió, però no me’n penedeixo gens. Tinc una família meravellosa. Ara soc de l’Olympique i del Barça”, relata el Miguel.

Cervantes viu a Barcelona des de l’any 1961. A l’habitació de casa seva m’explica molt il·lusionat aquesta etapa de la seva vida. M’ensenya les imatges de quan jugava a Lió amb un somriure d’orella a orella, orgullós d’haver format part de la primera generació del planter lionès. La decisió de deixar França no va ser fàcil. El Miguel deixava enrere la família per formar-ne una altra i deixava el futbol per centrar-se en la seva feina. Va ser una època de canvis. Però la passió i constància amb què afronta els reptes el Miguel el van portar fins on és avui, a veure el seu passat esportiu com un bagul de records i no com una decisió frustrada. El Miguel, a Barcelona, va crear una família i va forjar un gran currículum en l’àmbit professional com a dissenyador de cuines industrials. Però aquell escut de l’Olympique que porta al retrovisor del cotxe, aquell llibre de la historia de Lió que té a la prestatgeria, quan repassa el seu àlbum de fotografies o quan mira pel mòbil “a veure què ha fet l’equip avui” fan que Lió, per al Miguel, sigui passat, present i futur.