Si coneixes alguna història la pots fer arribar a l’equip d’investigació del diari aquí.
Les jugadores de la selecció espanyola de futbol han fet trontollar el sistema amb el seu posicionament ferm en el cas Rubiales. Han desafiat el poder. La seva lluita va més enllà de Rubiales i els seus sequaços. Han llançat un missatge molt clar que les coses no es poden continuar fent com fa vint anys. Ni deu. Ni cinc, vaja. Els dirigents han de ser modèlics, els caps han de tractar amb respecte els seus subordinats. Hauria de ser sempre així, però no fa ni un parell d’anys que ens hem adonat d’això com a societat i hem sigut capaços d’obrir aquest debat. Aquesta lluita. A partir del hashtag #SeAcabó que van impulsar les futbolistes, moltes altres dones van sortir a les xarxes per explicar les seves experiències, l’abús de poder i a vegades l’abús sexual que s’han trobat en qualsevol àmbit de la vida.
El cas Rubiales ha sigut una primera onada d’un moviment que no s’ha d’aturar aquí. Falta anar més enllà perquè la gent identifiqui situacions intolerables que s’han normalitzat, com li va passar a Jennifer Hermoso, perquè la gent perdi la por. Si un referent públic trenca el silenci, moltes altres víctimes s’envalentiran per denunciar.
Precisament, durant els últims anys a l’ARA hem intentat lluitar contra la xacra dels abusos. També a l’esport. Abusos d’entrenadors d’elit a la natació, al CN Terrassa, a una campiona d’Espanya de salt, a l’hoquei, entre iguals a La Masia o al futbol base. Cada cop que apareix un article d’aquest tipus arriben desenes de testimonis més. Passa aquí. Passa arreu. A França també passarà ara després de l’aterridor testimoni de la tenista Angélique Cauchy. Va passar als Estats Units amb el Me Too originat pel cas Nassar, el metge de la gimnàstica americana que va abusar de centenars d’atletes. Les millors del món, com la mateixa Simone Biles, van sortir a relatar el que havien patit. Però a Espanya, de moment, els esportistes de primer nivell guarden silenci. El cas Benaiges és paradigmàtic. Tots els casos van ser de l’Escola Barcelona i algun de la UE Sants. Cap al Barça. Cap futbolista.
Està clar que cadascú ha de gestionar com vol, i com pot, les seves experiències traumàtiques. S’ha de poder avançar, i per a molta gent fer-ho públic no és una manera de sanar. Però si ens basem en les dades (1 de cada 5 infants ha patit abusos) i en les dinàmiques pròpies de l’esport (vestidor, competitivitat, viatges...), els abusos hi són com en qualsevol altre àmbit de la vida. Falta que algun dels grans esportistes d’aquest país surti a denunciar-ho i continuem generant onades per acabar amb aquesta xacra.