Xavi Hernández: “No seria cap inconvenient ser entrenador d'excompanys meus com Messi"

Enviat especial a Doha (Qatar)En les poques setmanes que fa que és tècnic de l’Al-Sadd, Xavi Hernández (Terrassa, 1980) ha guanyat la Supercopa de Qatar i ja ha dut el seu equip a les semifinals de la Champions, competició que va jugar com a futbolista a la fase de grups per saltar a la banqueta a partir dels vuitens de final. El vallesà ens rep a l’edifici Torch, símbol de l’acadèmia Aspire, situat a tocar de l’estadi Khalifa -seu del Mundial 2022- i d’un enorme centre comercial, entre altres equipaments. “Tot això és la joguina del meu cap”, il·lustra Xavi, que vesteix bermudes, llueix moreno, conviu amb la megalomania qatariana i, alhora, segueix tot el que passa a Can Barça.

Vuit partits oficials com a entrenador i els resultats ja han arribat...

No m’ho imaginava. I menys considerant que d’entrada havíem de jugar contra el Duhail (un equip fet per guanyar la Champions asiàtica) tres cops seguits en els meus tres primers partits. És com un Barça-Madrid, per entendre’ns. Els vam eliminar a vuitens de Champions i els vam guanyar a la Supercopa, i això ajuda a fer que els jugadors entenguin la teva idea, a convence’ls amb el futbol que he viscut jo: tenir la pilota, dominar els partits, la pressió alta... Si els resultats t’acompanyen, és més fàcil també corregir coses.

¿Et demanen títols des de la propietat?

Ara estan molt il·lusionats. El meu cap és el germà de l’emir. Són els amos del país i ara tothom vol arribar a la final de la Champions. Crec que tenim opcions. Tenim bons estrangers: dos coreans; Gabi, que és un líder absolut; un golejador contrastat com Bounedjah, i la base de la selecció qatariana.

Pel que fa al sistema, n’has provat diversos fins ara.

El sistema no canvia res. Unes vegades ens protegim en defensa i d’altres volem atacar més per determinades zones del camp... Depèn del contrari. L’analitzem i ens adaptem una mica a les circumstàncies sense modificar la idea, que és tenir possessions altíssimes. Em trobo a gust amb la pilota. És el que deia Cruyff: “Si tens la pilota, no la té el contrari”. I de vegades penso que amb doble pivot i un mitjapunta ja n’hi ha prou per aconseguir-la. El sistema és una conseqüència de tot. El que importa és la mentalitat, trobar sortides, que el porter la jugui i no la tiri...

¿T’agrada fer servir la tecnologia?

Em miro els partits repetits i després tinc els tres analistes, el trident (David Prats, Toni Lobo i Sergio García), que analitzen el nostre equip i els rivals. Intentem no atabalar gaire, perquè he viscut vídeos de mitja hora i es fan pesats. En quatre o cinc minuts intentem reflectir les coses que fem bé i les que no.

¿Costa aplicar el cruyffisme a Qatar?

No, no costa. Els jugadors t’han de veure convençut a tu. I jo ho estic. Si domines el joc i domines la pilota, tens moltes més opcions que si no la tens. Però al final són idees, i jo no soc cap talibà. Entenc que hi hagi altres idees. Ara bé, jo el que veig és que amb el que proposem nosaltres els jugadors gaudeixen més, perquè toquen més la pilota. Crec que així s’ho passen bé, i és el més important. L’altre dia, contra l’Al-Nassr, a més de guanyar, els vaig preguntar si s’ho havien passat bé. I sí, els hi veia a les cares. Després també sé que arribaran les derrotes, i llavors serà quan haurem d’insistir més en tot això.

Com vius els partits des de l’àrea tècnica? Vas perdre una sabata amb un rampell el primer dia...

[Riu.] Sí, i vaig demanar perdó als meus jugadors. Sempre els dic que la imatge és molt important, que no ens poden expulsar, que ens hem de controlar... I el primer dia m’emprenyo per un penal claríssim i la bota se me’n va a prendre pel sac. Dit això, em veig més tranquil del que em pensava. Tenim un staff molt metòdic, amb tot sota control, i arribo als partits tranquil. Després passen els minuts, no marquem i el cor augmenta pulsacions. Però gaudeixo més del que pateixo, la veritat.

¿Fins quan seguiràs al Qatar?

Doncs no ho sé. Dependrà dels resultats, però aquí estic molt bé. Jugo a una lliga no de primeríssim nivell, però que està millorant molt, i puc provar coses. D’altra banda, m’agrada el país i la meva família hi està bé. Tinc un any de contracte com a tècnic i després com a ambaixador fins al 2022 per al Mundial.

El desert, la calor, les obres, la falta de llibertats, els edificis alts... ¿No trobes a faltar casa?

Sí, esclar. La família, sobretot. Tot i que van venint, els meus pares i els meus sogres són allà i la meva germana Ariadna també. Els amics igual. I coses com per exemple anar a buscar bolets aquí no les puc fer. I ho trobo molt a faltar. Aquí, però, hi ha molts avantatges. La tranquil·litat, la seguretat... No tenim clau de casa, deixes el cotxe engegat... La Núria fins i tot em diu que si podem seguir aquí també serà millor per als nostres fills. Tots dos han nascut aquí. A Qatar la gent és feliç.

Parlant de casa, ¿tens la sensació que se t’espera massa al Barça?

Sincerament, sí. D’una banda m’agrada, perquè vol dir que la gent em veu capaç de ser futurible per a la banqueta del Barça, però de l’altra ho sento com una llosa. Costa trobar el moment. Va ser difícil marxar i tampoc serà tan fàcil tornar. Sempre hi ha dubtes. Això no exclou que no em faci una il·lusió enorme.

¿Creus que hi haurà un pont entre Qatar i el Barça?

No ho sé. L’únic que em preocupa ara és fer-ho bé aquí, guanyar títols i equivocar-me en algunes coses per aprendre.

Entrenes jugadors amb els quals vas jugar. ¿Et faria res fer el mateix al Barça amb Messi, Busquets i companyia?

No seria cap inconvenient. Jo ja sé com és el Leo, i el Luis, i el Busi, i el Jordi, i el Sergi. Sé com s’entrenen, la seva capacitat de lideratge, si un dia estan tristos o enfadats... Tant de bo com a entrenador puguis tenir tres, cinc, vuit o deu jugadors als quals ja coneguis i amb qui, a sobre, tinguis bona relació.

¿Creus que ha perdut pes la figura de l’entrenador al Barça?

No ho crec. L’entrenador ha de ser un acompanyador i un venedor d’idees. Ha de convèncer. Soc molt d’equip, de grup, i no puc dir que una cosa és blanca i després veure que els meus jugadors pensen que és negra. Necessito preguntar i arribar a consensos. Has de ser un bon venedor d’idees per arribar al futbolista. El tècnic és molt important, però sense els jugadors no hi ha res a fer.

¿Valverde és un bon venedor d’idees?

L’exemple el tens quan va marxar Neymar. Va ajustar l’equip, va donar molta seguretat defensiva i va seguir dominant els partits, tot i que de manera diferent. Els jugadors han dit públicament que estan molt bé amb Valverde i que hi treballen molt a gust. Després es guanyarà o es perdrà, però ningú discuteix que la plantilla està amb ell. Una altra cosa és que convenci més o menys a l’entorn.

Per què al FC Barcelona és tan complicada la relació entre el vestidor i la directiva?

No sé si Javier Bordas baixa cada dia al vestidor. A la meva època hi havia l’Alejandro Echevarría. Ell era el fil directe amb la directiva, cosa que sumava germanor i demostrava que el club estava pendent del que passava al vestidor. La junta ha d’acompanyar i ha de saber delegar en la gent que hi entèn de futbol. Passava molt amb Joan Laporta i Txiki Begiristain, amb el Johan d’assessor. Les decisions les prenia la gent del futbol. Si no, és com si jo vaig de mànager a una empresa i començo a decidir coses d’avions en comptes de delegar en algú que en sap. Aquest és un problema històric. Al Barça, les coses funcionen quan la gent del futbol pren les decisions.

En aquest sentit, ¿el Barça necessita Carles Puyol com a mànager general?

Sí, i no perquè hagi sigut, segons el meu punt de vista, el millor defensa de la història, sinó perquè és una persona vàlida, coherent, amb sentit comú i capacitat de lideratge. A sobre és culer com el pal de la bandera. Puyol ha d’estar decidint coses al Barça. Està escrit, igual que el cas d’Iniesta. L’Andrés ha de tornar al club perquè és un tio vàlid. Però no tots els futbolistes extraordinaris tenen aquesta capacitat.

¿Entens que Puyol s’ho pensi tant?

Esclar, per això que dèiem del timing. De les persones, de com se sent, de si està prou preparat per tornar a un transatlàntic com el Barça, que és una trituradora de persones, amb un entorn que és el més crític del món del futbol, on tothom està sota judici. Cada dia hi ha programes de ràdio, dos diaris esportius... És un entorn, com bé definia el Johan. I has de ser fort mentalment per conviure-hi, tenir les idees molt clares. Com diu Joan Vilà, estar al Barça és apuntar al 10. I per tot plegat entenc que el Puyi s’ho estigui pensant. Depèn d’ell. Són feelings també amb la gent que hi ha ara. S’ha de recordar que va haver de marxar amb la destitució de Zubizarreta.

El dia del seu comiat com a jugador vas dir que el Barça necessitava Puyol i que t’agradaria compartir projecte algun dia amb ell. ¿S’acosta el moment?

És que amb el Puyi hi tinc molt bona relació d’amistat. És de les persones més nobles que m’he trobat mai. Uneix, fa grup, té les idees molt clares... Tampoc vull estrendre’m més en els elogis, però el Puyi ha d’estar al Barça. I tornarà, però quan ho senti ell.

Qui ja ha tornat és Valdés. Què et sembla la seva irrupció com a entrenador?

Vam fer junts el curs d’entrenador i té les coses clares, a més de ser molt metòdic i exigent. Pot fer molt bones coses al Barça. Té molta inquietud i no m’ho esperava. Va acabar la seva carrera com cansat del futbol i s’hi ha reenganxat de la millor manera. Ara és un malalt de la tàctica, amb el futtack, que és un mètode exclusiu perfecte per poder convèncer els jugadors. No el veig com a competència. Al contrari: ens podem nodrir l’un a l’altre, o fins i tot treballar junts. Jo, encantat!

¿El Barça necessitava Neymar?

El Barça necessitava gent per fora, gent per les bandes, un contra un. I, Messi a part, Neymar és el millor en això. Després hi ha el tema de la denúncia, que va marxar i ningú s’ho esperava. Però esportivament hauria anat molt bé.

Era una demanda del vestidor.

Segur que era una demanda futbolística, tot i que també sé que Messi, Suárez, Alba i aquests tenen molt bona relació amb ell. Quan jo hi era Neymar s’entrenava bé, tenia bona conducta, marcava diferències... Va prendre la decisió de marxar i potser se n’ha penedit. Esportivament és indiscutible.

¿Però calia fitxar-lo després de portar Griezmann?

Has de planificar a llarg termini. Suárez s’acosta als 33 anys i de mica en mica has d’anar mirant al futur. No pots ser curtterminista.

Què deien a Qatar sobre el serial? [L’emir és el propietari del PSG.]

Tranquil·litat. No tinc cap notícia extra. Hi va haver negociacions a París, hi ha imatges. I al final, si tens un jugador que no està a gust, ¿com frenes això? Ara no s’ha trobat la solució, i a partir d’ara intentaran convèncer Neymar perquè es quedi al PSG. D’entrada ho té difícil amb l’afició, però el que passa al camp no té discussió. I si marca gols de xilena com l’altre dia...

Com veus el mig del camp del Barça?

Potentíssim. L’altre dia em va agradar molt amb Busquets, De Jong i Arthur. També m’agrada molt Rakitic, Sergi Roberto, i en alguns moments Arturo Vidal, i Aleñá... Hi ha moltes opcions. M’agrada molt Arthur perquè no perd pilotes i dona molta dinàmica al joc. Potser li passa com a mi amb 22 o 23 anys, que li falta última passada, però les acabarà fent. Després, De Jong és increïble. Ho domina tot, defensa i atac, i quan arrenca és com Rakitic. I Busquets és Busquets.

De què veus De Jong?

El veig d’interior més que de pivot. Al Busi no el tocaria. Deixant de banda l’amistat que hi tinc, domina ell sol el joc. És brutal el criteri que té. Les vigilàncies que fa, les segones pilotes que recupera. És una passada. No el tocaria gaire més enllà d’alguna rotació.

Què li falta al trio Busquets - Arthur -De Jong?

Li falta que l’equip s’impliqui. Tinc una norma: si tothom treballa, no hi ha cap problema defensiu. L’any passat es criticava molt Busquets, que no arribava, i Rakitic, que estava fos. I és un tema de sacrifici defensiu. Aquest any, si tothom corre els metres que ha de córrer, aquest trio dominarà el joc. Però si els de l’atac no treballen tant pel grup, patirem. I patiríem amb tres Davids, tres Casemiros o tres Makeleles. Passaria com el dia del Liverpool, que no vas dominar el partit.

¿Messi i Suárez poden implicar-se defensivament i alhora jugar els 90 minuts en 50 partits?

Esclar que sí, però els has de convèncer. Messi és el millor defensa que et pots trobar. Quan hi va, hi va. Té un tren inferior insuperable. És un motlle fet per jugar a futbol. Té velocitat mental i velocitat física. Ho té tot, però se l’ha de convèncer que si fa l’esforç serà millor per a ell i per a l’equip. Ho fa moltes vegades. I el Suárez també. És com l’Eto’o, que ens donava un treball defensiu molt contagiós. Si veus que corre el crac de l’equip, ¿com vols que no ho facin Aleñá o De Jong? S’ha de convèncer el jugador que si fa 10 o 20 metres endavant segurament deixarà de fer 70 o 80 en direcció contrària.

Quin futur li veus a Messi al Barça?

El que ell vulgui, però jo crec que és feliç. Està assentat a Barcelona, la seva família hi està a gust... No el veig canviant d’aires. Quan parlo amb ell el veig bé, molt més madur que abans. Però aquesta felicitat no només depèn d’ell. Al Leo se l’ha de mimar, se l’ha de convèncer, se li ha d’exigir...

¿Se l’ha de consultar abans de prendre algunes decisions?

És el que deia abans. El consens és bo, i dir-li “Estàs bé amb això?” no està malament, tot i que al final la decisió la prengui l’entrenador o el director esportiu de torn. Però el jugador ha d’estar a gust. I el Leo és molt important. Com Suárez, Busquets, Jordi Alba, Sergi Roberto, Piqué, Ter Stegen... Aquest és el nucli dur que ha d’estar content.

Què en penses d’Ansu Fati?

Bé, molt bé. És un punt d’inflexió per al planter. S’hi ha de creure. Ansu molt bé, però també Carles Pérez. Aleñá em sembla un jugador per estar 10 anys al Barça. I Riqui Puig també. Han d’anar entrant, com vam fer tots en el seu dia. Nosaltres no vam entrar a jugar 40 partits a l’any. Els tres primers cursos, jo portava encara el 26 a l’esquena. I l’Andrés, el 24. I el Leo, el 30. I el Puyol, el 32. Ara, a Ansu, que té 16 anys, se l’ha de dosificar, però ja li hem vist un talent i una personalitat que no són normals. Se l’ha de mimar igual que a Carles Pérez. Són perfectes per jugar com vol el Barça, dominant i amb extrems que se la juguin.

Riqui Puig segueix al filial. ¿Li vas oferir jugar cedit a l’Al-Sadd?

Sí, vam contactar amb ell. Vaig veure que amb set o vuit jugadors al davant ho tindria difícil al primer equip i vaig creure que ens ajudaria molt aquí, on treballem amb la mateixa metodologia que al Barça. Però l’entenc perfectament. Jo, si estic al Barça B i m’entreno amb el primer equip, no em moc. Tot i saber que ens diria que no, vam contactar amb ell perquè necessitàvem una figura d’aquest tipus, que ens dominés el joc. A més, s’ho hauria passat bé. Però ell no coneix el futbol qatarià. La gent encara es pensa que aquí la gent ve a retirar-se. I no és així. Ara hi ha potencial.

¿Encara confies en un jugador com Ousmane Dembélé?

Sí, és que té una projecció enorme. És ràpid, hàbil i utilitza les dues cames, cosa que complica la vida als defenses. Però si el Leo li va demanar més professionalitat deu ser veritat. Té lesions, desconnexions a dins del camp... És un nano jove i té capacitat per madurar, sens dubte. Però depèn d’ell també. Jo he conegut casos de jugadors amb molt potencial que després no s’ho van creure. I alhora jugadors amb menys potencial que han estat al Barça durant molts anys. És una qüestió de mentalitat. Com el Busi, com Pedro, com Sergi Roberto. Són exemples vàlids com Mascherano, que quan va arribar al Barça no donava el nivell i amb humilitat i professionalitat es va fer un lloc. El futbol és això. És viure’l fins i tot com un tema personal. Demanar un vídeo, mirar-te’l a la tarda, que la tens lliure, i intentar millorar. És tenir inquietuds, que cobres molts diners, i valorar la teva carrera.

Potser el que falla és que els futbolistes han deixat de ser esportistes.

Potser és l’era moderna, les xarxes socials, el fet de creure’t una marca personal... Jo als meus jugadors els dic que depenen de l’equip. I està demostrat. El Leo fa tres anys que no guanya la Pilota d’Or perquè el col·lectiu no arriba a les finals de Champions. D’altra banda, és cert que el que envolta el futbol no hi ajuda. Amb les marques i aquesta tendència a fer-te sentir una estrella del rock quan en realitat el que has de fer és centrar-te en el que passa al camp.

Després hi ha Piqué, que segueix rendint tot i els seus negocis.

Sí, perquè és professional. Mira futbol i és tan competitiu com Messi, Busquets o Jordi Alba, que són dels jugadors més competitius que m’he trobat mai. Per què el Barça continua guanyant títols, si no? Perquè aquests tenen gana, tenen fam. Piqué s’envalenteix en l’escenari més gran. Té una personalitat enorme. Potser un altre no hi arribaria, però el Geri és molt intel·ligent, molt capaç.

Com és que un equip tan competitiu, amb aquests jugadors, ha comès el mateix error a la Lliga de Campions?

Ells són els primers que estan enfonsats. En aquests moments, el vestidor és un funeral. I no serveix allò del “No passa res”, perquè “a fora et mataran perquè has perdut 4-0 després de guanyar 3-0”. I passa, sí. Perquè et passen per sobre, són circumstàncies difícils. El jugador ho passa malament. Estàs tres dies que no vols llegir res, ni tan sols sortir de casa. A mi em passava entre el 2000 i el 2004. Un dia vaig anar a fer un cafè amb uns amics i vaig haver de marxar perquè em deien de tot.

Segons l’últim observatori blaugrana, per al soci és prioritari guanyar-ho tot abans que jugar bé. T’agrada?

No. Guanyar-ho tot és conseqüència de jugar bé. Hem guanyat cinc Champions dominant el joc. Ens ho diu la història.

¿I juga bé el Barça?

Contra el València, sí. A Dortmund va costar més. La meva opinió, i no vull ser entorn [riu], és que el Barça ha de tornar a dominar el joc. Hi ha una plantilla increïble per guanyar la Champions.

Com veus el futur institucional? ¿Hi ha algun projecte que t’agradi?

Per exemple, el de Víctor Font. He parlat amb ell, ara ja hi tinc una relació directa, d’amistat, i crec que és una persona molt vàlida. Sense menysprear els altres, que no els conec. No sé, per exemple, si es presentarà el Cardoner. Si ho fes el Laporta, segur que ho podria fer també molt bé. Amb el que he tingut més relació últimament és amb Víctor Font. Sabria delegar en la gent del futbol i té molta experiència en l’àmbit econòmic, amb molta experiència laboral. És una persona molt preparada.

¿Esperes una proposta per tornar al Barça?

No n’he rebut cap [riu]. Bé, sí, una fa tres anys. El Pep Segura em va preguntar quina inquietud tenia, però era molt d’hora, no tenia el carnet d’entrenador. Vaig seguir jugant fins als 39. Ara no tinc cap proposta, però m’agradaria molt poder formar part d’un Barça del futur. Amb el Víctor hi tinc molta sintonia i el seu projecte la gent l’hauria de tenir en compte.

Fora del Barça, has parlat de política. ¿Cal que els esportistes es mullin en aquests temes?

Entenc que el jugador vulgui estar més pendent del futbol, però hi ha gent que s’ha mullat. Jo ho he fet a favor del dret a decidir. En un estat democràtic com se suposa que és Espanya, la gent té dret a decidir. Per què no deixen fer-ho? I no dic si soc independentista o no. El que dic és que és una injustícia que hi hagi presos polítics.

¿Has parlat amb algun d’ells?

Sí, per carta. I és molt trist. Tenen família i fills. És molt trist i molt injust, sobretot el cas dels Jordis. No té nom.

Què en penses de la divisió de l’independentisme?

Que tothom mira pel seu interès. I que han de fer més equip. És el meu consell d’entrenador. Si volen un objectiu, ha de ser comú. Però aquí se m’escapen moltes coses. Soc bastant apolític, tot i que intento ser just. I observo molta injustícia a Espanya. M’afecta molt.

Què esperes que passi amb la sentència del Suprem?

Espero el pitjor. Pel que m’expliquen amics que tinc a la política, a ERC, espero una sentència forta.

Hi haurà eleccions per quarta vegada en quatre anys a Espanya. Votaràs?

Esclar que sí. No visc en un país democràtic, però crec que el sistema d’aquí funciona millor que el d’allà. Hauré de votar, esclar. Vull el millor per al meu futur i el dels meus fills. I lamentablement veig que Espanya no funciona de la millor manera.