“Vull que em felicitin per haver-ho fet bé, no per haver-ho fet”

GironaCaminava, tranquil·lament, per l’avinguda de Montilivi. Necessitava estirar les cames, respirar, assimilar tot el que havia passat. No era un passeig com els altres, perquè era impossible que ho fos: parlem del passeig posterior a haver-se convertit en la primera veu femenina a narrar un partit de Primera Divisió al Carrusel deportivo de la Cadena SER, un dels primers casos d’una dona narrant partits d’una lliga de Primera Divisió al sud d’Europa. “Sentia eufòria, perquè l’experiència va ser immillorable. Puc dir que, tot i els nervis, vaig disfrutar fent el que m’agrada. I, per descomptat, els primers minuts van ser d’autocrítica. Tinc tota la narració a la memòria, recordo els detalls i les paraules utilitzades, també em preguntava si podria haver-me expressat d’una altra manera en alguns moments. Però la sensació general és fantàstica”, explica Sara Giménez (Girona, 1991), per a qui el Girona-Espanyol del dissabte 6 d’abril sempre serà inoblidable.

“A principis de setmana vaig rebre una trucada. No vaig trigar ni tres segons a dir que sí”, respon, amb orgull. “Em van preguntar si em veia amb cor de fer-me càrrec del partit, i m’hi vaig tirar de cap. La primera reacció va ser de felicitat, perquè he entès l’oportunitat com un repte a superar. Aquesta feina m’apassiona des de petita, i no hi ha res més difícil, en el periodisme esportiu, que narrar un partit de futbol. Evidentment que sents por, però és una por sana, perquè estar a l’altura era important per a mi i sentia una responsabilitat immensa. De dubtes, però, no en vaig tenir”, explica Giménez, que actualment és presentadora a Gol TV, productora a la Cadena SER, i col·laboradora al Moguts pel Girona, també a la SER.

“Mai m’he plantejat una altra professió, perquè sempre he estat envoltada d’esport, i em feia feliç. Crec que si una cosa et fa estar bé has d’intentar tenir-la. Has d’anar darrere d’ella amb decisió i arriscar-te. I jo, quan em quedava a casa els caps de setmana jugant a narrar partits amb el meu pare, no necessitava res més”, exposa, amb la innocència de qui sap que ha transformat aquells somnis d’infantesa en la bonica realitat del dia a dia. “Mai m’hauria imaginat que m’acabaria passant tot això, perquè ho veia molt lluny. Però a còpia d’esforç, de trucar a portes, de sacrificar-me i provar diferents branques, he anat trobant la tecla adequada”, diu.

Un rol diferent

No és el mateix comentar o analitzar que portar les regnes de la locució. “Estava habituada a esperar que em donessin pas, com a segona veu, o a buscar el meu espai; però narrant ets tu qui ho explica, són els teus ulls els que manen, has de controlar-ho tot. El que més em feia patir era pensar que el joc podia ser més ràpid que jo, perquè un narrador no s’ho pot permetre: s’ha de ser àgil i precís per saber transmetre amb tota la cura possible el que estàs veient. I, creu-me, passen moltes coses, i només tens una veu”, comenta Giménez, que va demanar consell a quatre bons mestres: Lluís Flaquer, Miguel Ángel Román, Raül Muxach i Alberto Pérez. “Tenia clar que si entrava bé sentiria la confiança per deixar-me anar i enviar els missatges que tocava enviar. Havia de fer el partit a la meva manera, sent conscient que era el primer dia i que hi ha marge de millora”.

Pioneres a diferents continents

En els últims anys les veus femenines han agafat un pes molt important en les retransmissions esportives: a la televisió francesa, Candice Rolland condueix els partits des del 2012; a la BBC, Vicki Sparks va explicar el Mundial 2018; als Estats Units, Iris Cisneros va ser la primera a narrar partits en castellà. També a l’Amèrica Llatina se n’han vist els primers casos, com partits de la lliga de Veneçuela narrats per Pati Rivas, que es va forjar en ràdios locals. I en països com Austràlia i Suècia fa anys que hi ha dones que narren partits d’esports masculins com el rugbi o l’handbol, tot i que segueixen sent minoria.

Després del derbi de dissabte, Sara Giménez també és pionera. “Entenc que s’hi vulgui donar molta importància, però m’aïllo bastant de tot el que pugui significar, perquè ni em sento especial ni millor que ningú. Espero que el camí no acabi aquí, perquè un fet així no hauria de ser notícia. Ho visc des de la normalitat i la recerca dels meus límits, perquè em serveix per créixer i aprendre. Estic molt agraïda per tot el suport, però vull que em felicitin per haver-ho fet bé, no per haver-ho fet”, conclou.