Del primer a Sarrià a fer rutina a l’RCDE Stadium: prèvia històrica de l'Espanyol-Atlètic

Cornellà de LlobregatRosa Pedrosa és la primera que arriba a l’RCDE Stadium. Passeja per la zona de banquetes de l’estadi com si fos casa seva i, amb la mirada, ubica la seva localitat de sòcia. “Allà m’assec jo cada partit”, m’indica l’exjugadora (1971-1982) i exdelegada blanc-i-blava –jubilada per burocràcia, no per energia–, assenyalant cap al córner del gol de Cornellà. Ho diu vibrant com si s’estigués a punt de jugar un partit. De fet, ja sent que està a punt de començar-ne un d’important: el primer que l’equip femení de l’Espanyol jugarà a l’RCDE Stadium, aquest dilluns contra l’Atlètic de Madrid (11 h, Gol). No serà, però, el primer que es jugui a l’estadi gran del club. “Jo vaig jugar a Sarrià”, rememora, orgullosa.

Entre aquell duel al vell estadi periquito i el d’ara han passat 48 anys, tota una vida esportiva que han protagonitzat, en altres etapes, Raquel Cabezón (1994-2008) i Inés Juan (2014). Cap d’elles dues, però, havia nascut en aquell Trofeu Pernod del 21 de març de 1971 que va inaugurar oficialment la secció periquita. Era un quadrangular, amb el Barça, el Sant Andreu, el Sabadell i l’Espanyol. Només el Barça tenia equip, aleshores; la resta van respondre a una crida que Radio España havia fet per crear tres equips més. Més d’un centenar de dones van anar a fer proves i, després d’un primer partit a Roda de Ter, va arribar el dia de posar-se a les ordres de Julián Arcas, el primer tècnic blanc-i-blau, i debutar a Sarrià. “Jo hi anava sempre amb el meu pare i va ser com complir un somni”, recorda Pedrosa. L’Espanyol va derrotar el Sabadell per 2-1 i la setmana següent també va guanyar la final, contra el Barça i al Camp Nou.

Sarrià. El Camp Nou. Cabezón escolta les vivències de Pedrosa, una de les pioneres dels anys 70, i no acaba de saber explicar com ella, que va arribar a ser internacional a la dècada dels 90, pràcticament no va trepitjar grans estadis. Mai va jugar a Sarrià, tampoc a Montjuïc. “I vaig tenir una bona carrera”, reivindica. Capitana d’un dels Espanyols més dominadors, va passar pel Barça i el Llevant en dos anys de parèntesi blanc-i-blau. “Al principi del 2000 es va viure un petit boom, van entrar patrocinadors i es començava a pagar una mica a les jugadores”. Però l’aposta va ser discontínua, efímera, i no sempre va anar acompanyada dels títols que s’esperaven.

La muntanya russa ens situa a l’actualitat, quan el club està mirant de recuperar el terreny perdut amb una inversió modesta però ferma. S’ha fidelitzat un patrocinador específic, Miró; s’està multiplicant la visibilització amb accions potents a xarxes socials, i s’ha millorat la qualitat de l’entrenament, amb més 'staff' qualificat i més accés a les instal·lacions del club. La temporada que ve, i gràcies a les obres que s’han de fer a la Ciutat Esportiva durant l’estiu, el primer equip femení també s’exercitarà al matí. "Ara s'està apostant fort per nosaltres i estem agraïdes”, aplaudeix Inés, capitana d’un Espanyol que s’ha salvat còmodament gràcies a un ‘rush’ final de bons resultats. L’última victòria contra el Rayo, per 1-5, va ser contundent. “Ara estem en una molt bona dinàmica, esperem que duri contra l’Atlètic”. En el seu relat, però, la central no oblida que fa ben poc la plantilla va acceptar jugar sense cobrar perquè el femení no desaparegués.

Cap de les tres protagonistes és capaç d’ignorar aquesta altra realitat, menys luxosa que el que mostra la cada cop més mediàtica Lliga Iberdrola, ni tan sols en plena eufòria pel partit històric que s’ha de viure dilluns. “Serà molt especial. Hem de gaudir-ne com si fos l’únic”, és la recepta d’Inés. El vestidor porta un mes fent un entrenament setmanal a l’estadi, un luxe que encara no es pot normalitzar com a rutina.

Tot en aquesta prèvia és especial. És la primera vegada. Les tres capitanes revisen l’estadi i saben que, on ara hi ha cadires buides, hi haurà milers de persones. Fa dies que l’Espanyol ha informat que té les 40.000 entrades repartides i que s’espera un ambient magnífic, en la línia dels ple a vessar recents a San Mamés i el Wanda Metropolitano. “Sento una enveja sana. Ja m’hauria agradat a mi jugar aquest partit!”, somriu Cabezón, que tindrà un lloc reservat a la llotja, a prop de Pedrosa. Les dues haurien volgut ser més protagonistes, a la gespa o a la banqueta, però parlen amb orgull de com, cadascuna en la seva època, han contribuït al present que es viu ara. “Em fa molt contenta que, per fi, s’estigui recollint el que tocava. El futbol femení ha avançat molt lentament, a veure si aquest cop no es fan passos enrere”, reclama Cabezón amb certa prudència. “No em canvio per elles, i mira que vam haver de lluitar contra moltes coses en aquells anys!”, apunta Pedrosa. Lluites necessàries que han portat l’Espanyol de Sarrià a l'RCDE Stadium.