Un pilotari, germans i nois del barri de Gràcia: els catalans del Madrid de Bernabéu

BarcelonaEl futbol no sempre ha regnat sol, a Barcelona. Durant moltes dècades, la pilota basca va ser un esport tan popular que un dels grans temples de l'esport barceloní era el Frontó Condal, inaugurat el dia de la Mercè del 1896 a la cantonada dels carrers Rosselló i Balmes, on ara s'aixeca la Universitat Pompeu Fabra. Tant d'èxit tenia aquest esport que molts pilotaris bascos vivien a Barcelona en ser contractats pel Frontó, que els garantia bon sou i un pis a la rodalia de la instal·lació. Al número 219 del carrer Rosselló vivia Luis Gardoy, conegut com 'Makala', un llegendari pelotari de Bilbao que es va fer d'or a Cuba, on aquest esport també atreia els millors jugadors del món. A Barcelona va conèixer una catalana i va néixer el seu fill, el qual, símbol dels temps, va decidir jugar a futbol. Català de naixement, Cándido Gardoy va ser un dels nombrosos catalans que va defensar la samarreta del Madrid després de la Guerra Civil. I en honor al seu pare, va ser conegut com a 'Macala', amb 'c'. Per fugir de la sonoritat basca. Format a l'Athletic, ja que la família va tornar a Bilbao, del 1947 al 1951, Macala va guanyar títols a un club presidit ja per Santiago Bernabéu. I abans de retirar-se va tornar a Barcelona per jugar amb l'Espanyol.

El Reial Madrid mai ha tingut tants catalans com durant els primers anys de Santiago Bernabéu a la llotja, aquell home que un cop va dir que estimava Catalunya "malgrat els catalans". Ell va construir un Madrid victoriós, ja que durant la postguerra el club blanc també va patir.

El 1939, el futbol espanyol es treia la pols després de la Guerra Civil. El franquisme ho va canviar tot, també l'esport. Per als catalans que havien gaudit de protagonisme al Madrid, la guerra va ser dura. Carlos Padrós, un dels fundadors, va ser detingut pels anarquistes. El porter Ricardo Zamora també va ser detingut i es va arribar a publicar que havia estat afusellat, cosa que no era certa. Josep Samitier era a França, incòmode, ja que es deixava veure per cercles republicans de Marsella i plorava la mort de Josep Suñol i Garriga, el president blaugrana afusellat. Però en Sami tenia amics a tot arreu, també entre els guanyadors. I va acabar tornant a Barcelona, jurant fidelitat al règim i dedicant-se a aixecar un Barça derrotat que va patir molt. Com a tècnic, va guanyar dues lligues. Com a secretari tècnic, va fitxar Kubala i va construir un dels millors Barça de la història, aquell de les cinc copes. Samitier també va fitxar Ferdinand Daucik, el pare de la dona de Kubala. El fill de Daucik, Yanko, jugaria al Madrid breument.

Samitier va protagonitzar una forta rivalitat amb un dels seus amics, Santiago Bernabéu, que havia fet la guerra al costat de Franco i va entrar a Barcelona amb les tropes nacionals. Bernabéu solia dir que l'únic defecte de Samitier era ser del Barça, i un cop va arribar a la presidència del Madrid, el 1943, va donar-ho tot per fer del club blanc un referent. El Madrid, inicialment, no va rebre ajudes del règim, lluitant per no baixar a segona justament el primer any de Bernabéu com a president, el 1943, quan va quedar a un punt de la promoció de descens.

Bernabéu, nascut a Almansa però criat a Madrid en una família de bona casa amb arrels a Ontinyent, era madridista de primera època, i com a directiu ja havia fitxat alguns dels millors jugadors bascos o catalans als anys 30. Als anys 40, doncs, va reprendre aquesta línia d'acció utilitzant els contactes al règim, sumant gent de diners a la causa i fent del Madrid un club triomfador. I molts dels jugadors reclutats van ser catalans. Amb el suport del règim i el seu caràcter, el Madrid va passar de patir a ser el millor club d'Europa.

Samitier, però, no li va deixar fitxar gaires jugadors del Barça. La rivalitat ja era molt forta i el Madrid es va fer un fart de fitxar, especialment, jugadors de l'Espanyol. En aquells anys 40 en què el Madrid va passar de ser un equip poc cuidat per les autoritats –el seu president republicà, Rafael Sánchez-Guerra, va ser represaliat– a ser el club més important, i molts catalans van vestir de blanc amb més o menys fortuna.

Els germans Navarro

Al Madrid van arribar a jugar dos germans catalans plegats, els Navarro, del 1950 al 1954. Fills d'immigrants murcians arribats a Gavà, Joaquín i Alfonso Navarro tenien un tercer germà, Alejandro, que també va ser jugador. Joaquín va arribar al primer equip d'aquell Barça que lluitava per no baixar el 1941, però va durar poc, va marxar al Sabadell, on va triomfar amb un ascens a Primera. Tan bé va fer-ho, que el 1949 va ser fitxat pel Madrid, on jugaria vuit temporades i guanyaria tres lligues i dues Copes d'Europa. Tan bon jugador era que va ser internacional, i el 1953 va ser el primer espanyol a ser cridat per jugar amb un combinat d'estrelles de la FIFA, pràctica habitual, llavors. En aquella època, formar part d'aquesta selecció era tot un honor, així que Joaquín va ser batejar com el Fifo. I Fifo es va quedar. El seu germà Alfonso va jugar al Barça del 1946 al 1950, però del 1950 al 1954 va ser fitxat també pel Madrid. Durant anys, doncs, els Navarro s'enfrontaven, cara a cara, durant els Barça-Madrid, ja que el 1954 Alfonso va tornar a Barcelona per ser blaugrana de nou.

Rovira i Pitus Prats

Menys sort havien tingut abans el granollerí Isidre Rovira (1942-43) o Pitus Prats (1940). Prats va jugar cinc partits amb el Madrid sense marcar, abans de retirar-se. Prats, del barri de Gràcia, era recordat per haver marcat, el 1929, el primer gol de la història de la Lliga, en un Espanyol-Real Unión d'Irún. Prats va tenir un pas efímer i va tornar a Catalunya, on després d'anys entrenant es va jubilar treballant al Mercat de la Llibertat del seu barri, Gràcia.

El Grapas

Un altre fill de la Vila de Gràcia va fer més fortuna. Vicente Traín va ser descartat de jove pel Barça i va acabar fent de porter a l'Espanyol. Després de cinc anys, el Madrid el va fitxar i es convertiria en un dels millors porters del moment: guanyaria tres premis Zamora i quatre lligues. El madridisme el va batejar com 'el Grapas', ja que destacava per agafar la pilota amb seguretat en una època en què molts porters rebutjaven amb el puny. Traín es va quedar a Madrid i va formar part de la selecció campiona de l'Eurocopa el 1964.

Mariscal i Marcet

La nòmina de madridistes d'aquells anys gloriosos del madridisme és llarga. Fill del Poblenou, José Mariscal Montoliu va arribar de l'Espanyol i va jugar al Madrid del 1948 al 1950. El 'Maestro' Francisco Javier Marcet, terrasenc, va excel·lir en molts clubs, com l'Espanyol o el Madrid (1948-1950). Llicenciat en econòmiques i entrenador, va crear la seva fundació, que encara avui en dia treballa en la formació de jugadors.

El gran Justo Tejada

Juntament amb Traín, el català que més èxits va recollir aquells anys al Madrid va ser el barceloní Justo Tejada. Va poder dir que havia jugat tant amb Kubala com amb Di Stefano. Si el barcelonisme no els va veure mai plegats, Tejada va compartir equip amb els dos, ja que del 1952 al 1962 va guanyar dues lligues i dues copes al Barça, i del 1961 al 1953, un cop el Barça li va donar la baixa, va guanyar dues lligues més amb el Madrid. Tejada, davanter, va ser sempre actor secundari de grans estrelles i va aconseguir un palmarès magnífic en una època en què el Madrid va crear el seu imperi europeu i va guanyar sis de les primeres edicions de la Copa d'Europa. Ell, però, no en va guanyar cap, en perdre, com a titular, la final del 1962 contra el Benfica. "El Camp Nou em va rebre amb hostilitat quan vaig tornar de blanc", admetia Tejada, que va marxar, ja que el Barça ja no el volia.

Tejada no va poder guanyar la Copa d'Europa. Joaquín Navarro, 'Fifo', si, però sense jugar de titulars a les finals.