La desena Lliga de Messi, l’home que va canviar la història del Barça

BarcelonaEl Barça va aixecar ahir la seva 26a Lliga Santander. La saga blaugrana a la competició domèstica estatal és una realitat innegable: està per sobre de valoracions des de l’amiguisme i de desprestigis pel valor subjectiu de les valoracions. La victòria contra el Llevant (1-0) certifica l’èxit de la seva regularitat, edificat des dels peus de Leo Messi. L’argentí va sumar ahir el seu desè títol del torneig domèstic des de la temporada 2004-05 fins a aquesta, l’última, per convertir-se en el jugador del club amb més edicions en un palmarès que ja supera el d’Andrés Iniesta (9).

El futbol espanyol també comença a quedar-se sense sostre per concretar la dimensió del 10 culer. Messi ja té les mateixes lligues que Pirri (10) i és a dues del també exmadridista Paco Gento (12), l’esportista amb més guardons de la història. La seva irrupció ha fet que el Barça lideri el seu duel particular en termes de títols oficials amb el Madrid, que en l’era pre-Messi en tenia 11 més que l’equip del Camp Nou. Ara en té tres menys. “El Leo és el millor del món. Quan entra al camp passen coses, té aquesta màgia”, deia el president blaugrana, Josep Maria Bartomeu. Messi va decidir el títol amb el gol del partit perquè era el guió. És una normalitat que de moment no caduca. Va acabar ajupit, de genolls, abraçant-se amb els seus dos fills després del xiulet final, encara amb els jugadors aplaudint a la graderia. La normalitat comença aquí. El president de la Federació Espanyola (RFEF), Luis Rubiales, va complir amb el sentit comú i va entregar-li el trofeu de la Lliga, el primer que aixeca, i va ser un convidat intranscendent en una fotografia històrica. El capità blaugrana va donar-li la mà, va agafar el trofeu i va aixecar els braços sense esperar els seus companys, que anaven situant-se a la zona assenyalada a la gespa. No va poder mantenir la tensió abans de l’habitual pluja de confeti. El títol és seu, per decret, per rol de capità i per estadístiques.

La 2018-19 és la temporada de la seva lesió de colze, de les rotacions -cada vegada menys traumàtiques-, però també de la seva capacitat d’instal·lar-se en l’excel·lència de reproduir recitals perquè sí, perquè toca. “És que fa gols per totes bandes”, deia Ernesto Valverde. Els èxits i les frustracions del tècnic sempre van supeditades a Messi, a les seves aparicions o els trams més discrets. Contra el Llevant va sentenciar la Lliga en 45 minuts de joc i una rematada aïllada, a passada d’Arturo Vidal, fent gol amb un dels seus xuts fetitxe, sense aixecar la pilota i carregant la cama per batre el porter pel pal llarg. “Tenia clar que Messi havia de jugar. Dimecres tenim un partit i havia d’estar actiu”, va comentar Valverde, amb un mig somriure, gairebé més pendent de les semifinals de Lliga de Campions contra el Liverpool que d’estirar la satisfacció de la fita domèstica. Aquesta serà la seva següent tasca. La seva, la del Barça i la de Messi.