Galeano, l'escriptor que va elevar Luis Suárez a la categoria d'heroi nacional

BarcelonaCada quatre anys, Eduardo Galeano penjava de forma simbòlica un cartell a casa seva on anunciava que deixava d'escriure i treballar durant uns dies. Com a bon uruguaià, buscava una televisió i mirava tot el Mundial. Com a molt, acceptava escriure algun article si la temàtica era, precisament, els partits.

Galeano es declarava aficionat del Club Nacional. “El club de la meva vida, de la meva infància”, com deia. Era bolso, com s'anomenen els aficionats d'aquest club, malgrat que amb el pas del temps, l'escriptor deixava clar que “cada cop m'importa menys la samarreta del jugador i valoro més que jugui bé, que m'engresqui, que faci una bona jugada”. Galeano, el 2010, va gaudir amb el bon paper de la seva selecció al Mundial. I li va dedicar unes línies a l'actual davanter del Barça, Luis Suárez, quan aquest va evitar un gol de Ghana als quarts de final fent penal, amb les mans. “La insòlita millor aturada del torneig. No ha estat obra d'un porter, ha estat un golejador. Luis Suárez va parar amb les dues mans, a la línia de gol, una pilota que hauria deixat el seu país fora de copa. Gràcies a aquest acte de patriòtic bogeria, ell va ser expulsat, però l'Uruguai, no”.

Galeano afirmava que “Messi i Neymar són dos miracles” ja que juguen bé en un “esport cada cop menys divertit per la importància dels negocis”, però els seus jugadors preferits eren d'altres èpoques, com Obdulio Varela, capità de la selecció uruguaiana capitana del món el 1950, amb el famós 'Maracanazo', amb qui quedava per sopar quan el jugador encara era viu. Galeano no amagava ser un "aficionat" d'aquest esport, deia bromejant que els "uruguaians neixen cantant un gol, per aquest motiu sempre hi ha tant soroll als hospitals". Podeu escoltar Galeano parlant sobre futbol durant aquesta xerrada de l'any 2008 a Bilbao.

Galeano va guanyar la setena edició del premi internacional de periodisme Manuel Vázquez Montalbán. Perseguit per la dictadura del seu país, Galeano també havia escrit un deliciós llibre sobre l'esport rei, Futbol a sol y sombra, el 1995. L'autor de la Memoria del fuego (1986) i Las venas abiertas de América Latina (1971) repassava al seu llibre del 1995 moments claus del futbol, on la relació entre l'esport i la política es creuava amb facilitat. Aquest llibre està considerat com un dels primers assaigs sobre el futbol, inspirant diferents generacions de periodistes. A més, va escriure durant dècades articles sobre el futbol i diferents relats curts amb temàtica esportiva, com “El hincha”, on afirma:

“Rara vez el hincha dice: «hoy juega mi club». Más bien dice: «Hoy jugamos nosotros». Bien sabe este jugador número doce que es él quien sopla los vientos de fervor que empujan la pelota cuando ella se duerme, como bien saben los otros once jugadores que jugar sin hinchada es como bailar sin música”

Fins els darrers anys de la seva vida, Galeano va buscar “aquest miracle anomenat bon futbol. I si el bon futbol el posa un club petit, gairebé desconegut, molt millor”. També va defensar l'esport, criticant aquells intel·lectuals que consideren el futbol com “l'opi del poble”, defensant la seva arrel popular. Com Günter Grass, criticava la FIFA i el negoci del futbol, però estimava el joc. “L'estructura del poder del futbol és monàrquica. És la monarquia més secreta del món: ningú coneix els secrets de la FIFA, tancats amb set claus” deia.

Avui, dos escriptors que parlaven hores i hores de futbol, han marxat. Trista coincidència. Podeu llegir sobre Grass i el futbol aquí.