Edi Tubau: “Als Jocs Olímpics sempre s’escapa alguna llàgrima”

TerrassaEn el seu últim curs a l’esport d’elit, Edi Tubau (Terrassa, 1981) esgota les opcions per aixecar la cinquena Lliga d’hoquei sobre herba del seu palmarès, un títol que se li resisteix amb l’Egara des del 2001. A Rio podria haver arribat als cinc Jocs Olímpics, com el seu excompany ratllat Pol Amat, però en un gest honest va decidir renunciar-hi perquè, assegura, no hi arribaria preparat. Ara compagina paternitat amb una feina en una escola on, a banda d’ensenyar, coordina el Moviment Olímpic Solidari, un projecte que pretén divulgar els valors de l’olimpisme entre els joves terrassencs.

Li ha costat molt dir no als Jocs?

Em va costar dir no als Jocs perquè és tota una vida. Jugo a la selecció absoluta des del 1998, però ara tens una feina que no és compatible amb preparar uns Jocs i una nena, que et canvia la vida. Així, em va costar menys dir que no. A més, amb 35 anys, tot i estar bé físicament, si mentalment t'és una muntanya anar a entrenar fins les onze de la nit perquè l'endemà t'has de llevar a les sis i mitja, a uns Jocs, l'exigència és tant forta que no els gaudiries.

Els Jocs sobrepassen les expectatives?

Sí, t'esperes quelcom molt gran. T’imagines com serà tot, la Villa Olímpica, l'ambient, les dimensions... però un cop ets allà a tots els esportistes, siguin d’un esport amateur com és l’hoquei espanyol o un de professional com el futbol, els cau alguna llàgrima quan entren a l’estadi olímpic el dia de la inauguració.

Què significa per a vostè l’olimpisme?

És el màxim a què pot aspirar un jugador d'hoquei. És un sentiment d'esforç, de sacrifici, de compartir espais amb esportistes famosos en disciplines d'altres països. Els valors de l'olimpisme són iguals que els valors de l'esport, però elevats a la màxima potència. Per arribar a uns Jocs, el sacrifici, la constància, la dedicació, l'esforç i el patiment han de ser més que el 100%. L’esperit olímpic és molt diferent d’un Mundial o un Europeu de qualsevol esport. He jugat un Mundial davant de 15.000 persones a l’Índia, però la motivació per uns Jocs és incomparable. És molt difícil d'explicar amb paraules. És el sentiment més gratificant que he tingut de tots aquests anys d'entrenar.

¿Entre els esportistes de la vila olímpica s’hi respira més tensió o il·lusió?

Hi ha dos períodes. En el primer, quan arribes allà, siguis de l'esport que siguis, tots els esportistes estan molt a l’expectativa, desitjant il·lusionats saber com serà el menjador, on serà la sala de jocs o la delegació d’altres països. Però quan comencen els Jocs, després de la inauguració ja hi ha més silenci, veus com molts van amb auriculars, dinen, competeixen, i van a l’habitació. Veus la professionalitat del món olímpic.

Amb 19 anys va debutar a Sydney. ¿Notava la pressió dels primers Jocs?

No, perquè no sabia la seva magnitud. Comences a la banqueta, però quan et diuen que surts penses que no pots desentonar davant dels millors del món i de milions de persones. Allò anava en serio i no em podia adormir. Havia de canviar el xip, sinó se'm menjarien. L’hoquei herba és un dels esports més vistos als Jocs, té una audiència brutal perquè té una potència en tots els continents: Argentina, Pakistan, Austràlia, Corea del Sud, Alemanya, Holanda o Sud-àfrica.

¿Recorda quin va ser el seu primer record en uns Jocs?

Va ser a Sydney. Quan vam arribar a Austràlia, jo anava com si fos un viatge normal. Ja hi havia estat un parell de cops, i tot era normal fins que vam pujar al bus i vam arribar fora la Villa Olímpica. Un control, dos controls, tres controls... foto, reconeixement, deu minuts perquè et fessin l'acreditació oficial. Llavors, tot va començar a canviar el meu cap, a adonar-me que allò tenia una dimensió brutal.

¿Hi havia temps per a la relaxació, o us centràveu en el següent partit?

Depèn dels Jocs. A Sydney no ens va anar massa bé i vam tenir més temps, però quan va entrar el Maurits Hendriks, que era el millor entrenador del món, ens va dir: "Vosaltres portareu càmera de fotos?" I li vam dir: "Sí". I ell ens va dir: "Si porteu càmera, és incompatible amb el fet de guanyar una medalla olímpica". A Atenes, els primers Jocs amb Hendriks, molts en portaven. A Pequín, on vam guanyar la medalla de plata, molt pocs.

Us va canviar molt la mentalitat?

La manera d’entrenar amb Hendriks era 100% innovadora. La base potent d’avui és d’ell, molts conceptes tàctics i tècnics que va inventar encara s’utilitzen. Ens va canviar la mentalitat radicalment: de ser un país on hi havia talent però que mai aconseguíem res, a vam passar a creure que podíem guanyar una medalla olímpica. I vam perdre contra la millor selecció del món en aquell moment, que era Alemanya. La mentalitat en els anys que ell va estar a l'absoluta ens va permetre no baixar en cap torneig del podi. Va ser un canvi brutal.

Estudiàveu molt al rival, aleshores?

Quan va entrar el Maurits va entrar la tecnologia al 100%. Ell era un malalt de la seva feina, en el bon sentit. Ho analitzava tot: a banda d'entrenador era psicòleg, sabia gestionar molt bé l'equip i el seu 'staff', els exprimia al màxim a tots i buscava la màxima innovació. Amb ell es va començar a analitzar el rival, analitzar el propi equip, individualització al 100%, imatges que es gravaven i que en quatre segons arribaven a la banqueta per analitzar-les 'in situ'. Tot això era nou per nosaltres. En el moment no ho valoràvem, ho trobàvem una mica exagerat, però si vas sumant aquestes petites coses, fas una selecció quasi campiona olímpica. Crec que el secret va ser el salt brutal que vam fer amb la tecnologia.

Els va portar a fer una estada sorprenent.

Abans d'un gran esdeveniment sempre feia activitats d'equip. Ens deia que a uns Jocs es va patir. Gaudeixes si obtens resultats finals. Però quan nosaltres patíem per defensar un resultat era quan gaudíem més. Vam fer una sortida on els defenses sortien de Catalunya, els migcampistes des de França i els davanters des d'Andorra. Després d'onze o dotze hores pujant i baixant per la muntanya, que van ser catorze pels davanters perquè ens vam perdre, vam fer bivac a la muntanya de Puigpedrós. Ell deia que això era esforç màxim. Pensàvem que estava boig, vam acabar rebentats i enfadats, però aleshores vam anar a sopar a un lloc i, per sorpresa, van venir totes les nòvies i dones. Ell tenia aquests punts d'esforç i sacrifici, i després de recompensa.

Ha caigut el nivell des que va marxar?

Sí, crec que el nivell cau, almenys si mirem els resultats objectivament. Ara hi ha bons jugadors, però Hendriks ens va esprémer al màxim. Ell va tenir un mèrit molt important, però també es va trobar amb una generació amb Santi Freixa, Pol Amat, Rodrigo Garza... que difícilment es tornarà a repetir. No baixàvem del podi. Érem en una bombolla, però no era real. L’hoquei espanyol, sense recursos, no podia ser allà gaires anys. Tot i això, Espanya té quelcom d'inexplicable que altres països no entenen, que treu jugadors molt bons tècnicament amb només unes 7.000 fitxes, mentre que d'altres països en tenen més de 200.000.

La solució per millorar el nivell de la lliga espanyola és emigrar a països més potents?

Jo, estadística en mà, no sé si els jugadors que marxen tornen millors, sincerament. Pot ser una experiència per jugar a les millors lligues del món, millorar l'idioma o adquirir altres experiències. Hi ha jugadors que han marxat un any, i l'incidència és mínima. Altres no han marxat i han sigut dels millors del món. No sé si marxar ajuda l'hoquei, ja que la lliga es desvirtua. Seria interessant fer una lliga potent aquí i que els jugadors de fora vinguessin, així pujaria el nivell a Espanya.

És necessària una professionalització?

Sí, s'hauria de professionalitzar una mica més, però no és el fet de pagar molts diners a jugadors, sinó de professionalitzar l’organigrama i la logística, que algú cobri per buscar espònsors i faci la Lliga atractiva. S'ha de canviar la mentalitat de l'hoquei espanyol. No podem canviar el reglament constantment. Som l'únic esport on cada any hi ha una nova norma. A més, la qualitat de retransmissió d'aquí, amb una sola càmera, és infumable fins i tot per a mi.

Quin marge de creixement li veu a l'hoquei català i espanyol, actualment?

És molt difícil competir amb els de dalt, Alemanya, Holanda, Austràlia, Bèlgica, Sud-àfrica o Anglaterra. O fem tots un canvi de xip o costarà molt. Tinc l'esperança que, com que aquí surten jugadors com bolets que poden arribar a estar entre els millors d'Europa, es pugui generar una bona fornada i puguin arribar a fer quelcom bo. Però és molt difícil, hi ha crisi, no hi ha diners i potser el canvi de mentalitat no es vol fer, o s'intenta i no s'està fent bé. Ens estem estancant una mica, i això no és bo, perquè els altres països no paren.

Et penedeixes de no haver marxat a l'estranger?

Sempre diré que no. Durant molts anys he tingut ofertes dels millors equips d'Holanda i Alemanya, però sempre he volgut prioritzar els meus estudis. Conec gent que ho ha donat tot per l'hoquei i que no té estudis o que ha tingut moltes dificultats per trobar feina. Quan rebia aquestes ofertes no tenia cap carrera universitària acabada. Ara estic llicenciat en MEF i INEF. En aquells temps, hi havia molts diners a Espanya. Amb l'Egara jugava molts cops a Europa, el 1999 vam ser subcampions, i el cuquet de viatjar i competir al 100% me'l vaig treure amb els Jocs. Mai me n'he penedit.

Al finalitzar aquesta temporada ha anunciat que es retirarà. Què trobarà més a faltar?

El competir en un equip, pertànyer a un grup de jugadors. Però necessito 'desintoxicar-me' mentalment de l'hoquei. A primera i segona divisió no hi jugaré, com a mínim, fins d'aquí cinc anys. El meu cap m'ho demana. En uns anys, veurem. Tots els jugadors diuen que l'hoquei és una droga, i acaben tornant al cap d'uns anys. Fins almenys cinc anys no tornaré a agafar un stick.

No sóc un malalt de l'hoquei. Si em pregunten si m'agrada, et puc arribar a dir que no. Et diria que mai he vist un partit d'hoquei per la televisió, potser només algun tros. Altres esports m'agraden més: el futbol, el tenis, el volei platja. Passa que l'únic que se m'ha donat bé per jugar al màxim nivell ha estat l'hoquei.