Declaració d’intencions del campió al Calderón

Enviat especial a MadridMessi es va esmunyir per darrere de la porteria del Vicente Calderón, entre flaixos dels fotògrafs i insults dels aficionats locals. L’argentí, suplent contra l’Atlètic després d’una setmana esbojarrada en què ha creuat dos cops un oceà i ha sigut pare, va entrar al terreny de joc per liderar la declaració d’intencions d’un Barça imponent. Amb un toc elegant va batre Oblak i va córrer per darrere de la porteria buscant Suárez. La jugada l’havien construït, mossegant, Alba i Neymar. Unint caràcter i estil, elegància i grapa, el campió va alçar el cap just després del gol de Fernando Torres, i va esborrar així de la gespa l’Atlètic, amb un trident que va imposar la seva llei en un segon temps que reforça l’autoestima del Barça (1-2).

El Barça, amb Messi, va guanyar el partit amb un gran segon temps. Però sense Messi també va ser capaç de conservar la seva grandesa durant el primer. Amb un Iniesta exquisit i un Neymar amb ganes de gresca, l’equip va trepitjar la gespa del Vicente Calderón demanant respecte al rival amb el seu llenguatge corporal. Es va plantar sobre el terreny de joc movent la pilota, tancant el rival, condemnant-lo a haver d’esperar errades per sentir-se perillós. El Barça sempre vol ser protagonista, sempre vol fer-se mirar. Juga un esport de risc preciosista, en què cada errada pot condemnar-te al pou, com aquelles que de tant en tant fa Mascherano, que va deixar Torres sol davant Ter Stegen en la principal ocasió d’un Atlètic que no té cap mena de problema a desdibuixar-se. S’amaga, es tanca dins la seva closca i colpeja quan toca. Forma part de la seva manera de ser.

El Calderón va veure en acció dues propostes sinceres: el Barça necessita la pilota, però sense el toc màgic de Messi va estavellar gairebé tots els seus atacs a la defensa d’un Atlètic decidit a resistir com a forma de vida, que confiava en les curses d’un Griezmann, per sort, apagat. El Barça també sap resistir, però no deixa d’avançar ni tan sols quan falta l’aire i les peces cauen. A les baixes de Piqué i Alves s’hi va sumar la lesió d’un Thomas Vermaelen condemnat al trist destí de ser notícia, periòdicament, per haver de deixar els terrenys de joc amb els ulls tristos, lesionat. El belga estava firmant un gran partit, però un cop va entrar Mathieu el Barça va seguir unit, fent del col·lectiu el millor remei contra la falta de solucions individuals. Neymar, entremaliat de sortida, es va anar apagant. I Luis Suárez va topar amb el travesser en una gran ocasió després d’un servei de cantonada. A cada errada, el Barça reaccionava amb caràcter. A cada errada de Mateu Lahoz (no va veure fins a tres mans dins de l’àrea local), el campió es concentrava més.

Durant 45 minuts el Barça va ser imponent en el discurs, ocupant espais, buscant solucions i deixant sense arguments el rival. Però sense la màgia de Messi tota aquesta feina no servia de gaire. L’Atlètic tenia clar que la seva oportunitat arribaria, i posava en problemes Mascherano, pressionava i molestava entre línies. Així va arribar el gol de Torres; Alba va fallar i Mathieu i Mascherano, massa oberts, van cedir un passadís, uns centímetres claus per permetre que el Niño marqués el primer gol de Lliga a l’equip de Luis Enrique. Ter Stegen, sense fortuna aquest any, no va poder fer gaire en el primer xut entre els tres pals del rival. Però tot just dos minuts després Oblak també va rebre el primer gol, quan Neymar va transformar magistralment una falta. En jugada el brasiler no trobava els centímetres claus per donar inici a les danses, però no va desaprofitar la falta.

Cada passada de pilota blaugrana cansava més les cames de l’Atlètic, perdut perseguint pilotes, tapant espais. Rafinha feia la feina bruta, Busquets aportava equilibri i Rakitic, fos, va cedir el seu lloc a un Messi capaç de canviar del tot els partits. Amb un rival cansat al davant, Messi va fer festa grossa: va trobar els forats, va crear-los quan no hi eren i va canviar del tot el guió del matx. Simeone va canviar els seus puntes per apostar per la velocitat del belga Carrasco i el colombià Jackson Martínez, però el partit ja es jugava a l’àrea matalassera, on un Barça amb l’autoestima més alta va trobar en Messi el gol d’un triomf de valor incalculable. Lluitant contra un bon rival, el virus FIFA o els penals no xiulats, el Barça va jugar com els campions. I va guanyar com a tal.