Un Barça deprimit guanya entre xiulets

BarcelonaLa tristesa ha arribat al Camp Nou i amenaça de quedar-s’hi fins a finals de temporada. Després de caure fet miques contra el PSG, el barcelonisme camina moix, amb els ulls apagats. En una nit de poc futbol, l’equip de Luis Enrique va derrotar un Leganés (2-1) que va fer mèrits per aconseguir un punt al Camp Nou, evidenciant que, després de la derrota a la Champions, cal que s’estirin a la consulta del psicoanalista per buidar el pap i intentar recuperar la confiança esmicolada. Va ser el triomf més trist. De penal a l’últim minut contra el Leganés, com si fos un senyal del que li espera al Barça si cau eliminat a Europa: només pot guanyar partits en què sempre tindrà més a perdre que no pas a guanyar.

Les claus del Barça-Leganés de Natalia ArroyoEl Barça està en un moment clau, li toca creuar el seu Rubicó particular, com Juli Cèsar, i decidir quina serà la seva sort. En cas que no alci el cap, el projecte de Luis Enrique pot acabar aquest mateix estiu. La graderia, el dia que es va registrar la pitjor entrada de la temporada -fins i tot pitjor que el partit contra l’Hèrcules a la Copa- només va reaccionar per xiular o ovacionar Luis Enrique quan la graderia d’animació cantava el nom del tècnic asturià. Els debats formen part de la identitat barcelonista i, en aquesta ocasió, el debat se centra al voltant de la figura del tècnic, convertit ahir en l’ase dels cops per alguns aficionats, i defensat amb passió per la graderia d’animació, amb qui el tècnic té una relació d’amor indestructible.

El tècnic va decidir donar descans a Piqué, per evitar que pogués veure la cinquena groga i no jugar diumenge que ve al Vicente Calderón, i posava sobre la gespa un equip que, per primer cop en la història de la Lliga, tenia 10 futbolistes estrangers i un sol de català, Sergi Roberto. Un equip amb tot just tres homes que han passat per La Masia, com si a cada bugada es perdés un llençol, es perdés la capacitat de manar al mig del camp, de defensar un estil i ser protagonista. Iniesta, tristot, s’ho mirava des de la banqueta. Observava com, de mica en mica, el Leganés, que va arribar amb la idea d’evitar una golejada, s’animava en veure que al davant hi tenia un equip pla, fluixot i deprimit. I això que Messi, als quatre minuts de joc, havia fet el primer gol del partit després d’una bona assistència de Luis Suárez. Tot plegat, un miratge.

Un mig del camp ofegat

El Barça necessitava cruspir-se el rival per espolsar-se les pors, per carregar-se d’autoestima i intentar que la derrota de París semblés un record llunyà, però, un cop va fer el primer gol, va col·lapsar-se, sense idees, tocant la pilota sense velocitat. André Gomes, situat a la zona de Sergio Busquets, feia el que podia, amb Rafinha més actiu al davant que no pas un Rakitic incapaç de recuperar la seva millor versió. Un mig del camp que no va saber manar, ofegant-se de mica en mica en les seves pròpies pors i incapaç de tancar la porta a les contres de l’equip madrileny. La inseguretat en el discurs futbolístic barcelonista va ser tan evident que el Leganés no va tenir cap més opció que atacar. Al davant hi tenia un equip que l’estava invitant a fer-ho. I fins al final del primer temps el protagonista va ser un Ter Stegen que va fer tres aturades de mèrit. L’escenari que fa anys hauria semblat utòpic s’estava fent realitat: l’any del seu debut a Primera, el Leganés estava controlant un partit al Camp Nou.

A la segona part, el Leganés va seguir atacant, i convertia el partit en un acte de fe contra un Barça que, precisament, ha perdut la fe en el seu joc. El partit es va convertir en una tortura xinesa per als seus aficionats, desesperats veient com el Barça anava defensant-se com podia amb un centre del camp que perdia la pilota amb molta facilitat. El partit es jugava en tot el terreny de joc, amb curses desordenades, amunt i avall, i cap jugador del Barça era capaç d’aturar la pilota, aixecar el cap i començar a jugar a partir d’una idea tan bàsica com la possessió. El gol d’Unai López, després d’una pèrdua de pilota d’un Sergi Roberto que va rebre falta quan la va perdre, va ser un acte de justícia per a un equip modest que jugava unit i amb solidaritat. Una plantofada a un Barça que no semblava que volgués fer res per evitar el descens als inferns.

Luis Enrique es va veure obligat a remoure l’equip amb tres canvis molts ràpids, uns canvis que van provocar la xiulada a André Gomes i Rakitic, i la presència sobre la gespa d’Iniesta, Denis Suárez i Jordi Alba. Els canvis van permetre acostar-se més a la porteria de Iago Herrerín. I el vertigen de saber-se a prop de puntuar al Camp Nou va afectar un Leganés que es va anar aculant, tancant-se en defensa i permetent que Messi i Neymar toquessin més cops la pilota. Però cada xut acabava desviat, cada centrada era massa llarga i en cada acció el Leganés perdia temps com podia, malgrat que en dues contres també va estar a punt de marcar el segon gol. I tot, en un estadi amb un ambient irreal, amb una graderia d’animació que feia la seva feina, animar, i un estadi que volia ser animat pels jugadors i que, en no veure-ho, exercia de censor amb xiulets i crits de desesperació. I just quan semblava que el Barça empataria el duel, Neymar va inventar-se una jugada, va forçar un penal clar i Messi no va fallar. Però ni va celebrar el gol.

Un present trist

El triomf contra el Leganés es va convertir en la confirmació que el partit de París, tal com havia dit abans del matx Josep Maria Bartomeu, no havia sigut un mal dia aïllat. El Barça no juga bé, pateix i la seva realitat, ara mateix, és que li toca patir per derrotar el Leganés a l’últim minut i de penal. Un Barça sense control, que viu de les genialitats del trident però juga amb foc. Un Barça que guanya els partits amb dos gols d’un Messi que tenia la mirada tan trista com la major part dels aficionats.