TENIS

Austràlia, primera parada per als vestigis d’una era

Murray estrena número u i Federer, per primer cop en 15 anys, comença fora del ‘top ten’

Andy Murray durant un entrenament a Melbourne.
àlex Ochoa
15/01/2017
3 min

BarcelonaComença una nova temporada i l’Open d’Austràlia, que arrenca la pròxima matinada, ja truca a la porta. Potser massa aviat, i encara que ho fa igual per a tothom, l’afectació real és substancialment diferent, ja que alguns jugadors necessiten partits per agafar el punt de forma òptim i d’altres, no. Les seves capacitats, més explosives que de fons, els permeten aterrar i fer un magnífic torneig de dues setmanes sense tenir necessàriament rodatge competitiu. Casos com Wawrinka i Federer en són bons exemples, fins i tot Djokovic, campió aquí sis cops en els últims nou anys.

Murray, Nadal, Nishikori i Thiem, en canvi, han d’arribar amb bon ritme de cames per oferir la seva millor versió. I la prova és el mateix escocès, número u a finals del 2016 després d’una gran càrrega de partits que subratlla una remarcable virtut agonística. Amb un total de 162 hores en pista (26 més que el següent top ten, precisament Thiem) fa palès que la resistència, com en el seu dia evidenciava Nadal, també pot ser sinònim d’excel·lència. Ells demostren, i saben, que un Grand Slam no es guanya sense sofriment. Als antípodes, a més, les altes temperatures se sumen a les dificultats. Tot plegat, unes condicions globals que poden marcar diferències, encara que les distàncies de veritat són les particulars. No és el mateix debutar amb Verdasco que amb un rival procedent de la prèvia. Djokovic s’estrena amb el madrileny, mentre que Federer topa amb rivals de prèvia, malgrat que el suís ha d’afrontar una nova realitat. I és que apareix en una gran cita, per primer cop en 15 anys, fora del top ten. Avui ja sap que podria trobar-se amb Murray en quarts; i abans, amb Nishikori i Berdich. Un camí ple d’espines que, per la part baixa del quadre, ajunta Nadal amb el jove Zverev (tercera ronda), Monfils (hipotètics vuitens) i Raonic (quarts).

Curiosament, la situació actual de Federer traça un nostàlgic paral·lelisme amb Pete Sampras. L’últim torneig de la seva carrera, el 2002, el va afrontar com a 17è cap de sèrie, com aquest cop el suís. Era l’Open dels Estats Units i va alçar-se campió derrotant Agassi. Federer, aleshores, sortia com a 13è favorit i va caure a vuitens. L’any següent va conquerir el seu primer Wimbledon. La resta, ja és història. I ell s’entossudeix que sigui present, perquè encara se sent competitiu i capaç de fer que l’edat (35 anys) no sigui ni una excusa ni un llast.

Serena Williams, un mes i mig més jove que l’helvètic, és l’evidència que passada la trentena encara es pot dominar. Dues finals, un títol i una semifinal són el seu balanç en els Grand Slams de l’any passat. Només la supera Kerber, avui líder del rànquing i la rival a batre d’una llista en què destaquen Radwanska, Pliskova, Halep i Garbiñe Muguruza, 7a del món i conscient de la ferotge competència: “Tot estarà més igualat que altres anys, serà una gran batalla”. I té raó. Ella pot topar amb Kerber en quarts, però fins allà no ho tindrà fàcil. És una sensació que es contagia al quadre masculí i que descriu els vestigis d’una era dominada per poques raquetes que resisteixen davant l’allau de joventut descarada i de notables competidors en plena maduresa. Wawrinka n’és el far. Nishikori, Cilic, Raonic, Monfils i Pouille, noms a subratllar. És una època de democratització que amenaça bells i vells reialmes destinats a una lluita cruent per mantenir la seva vigència.

stats