Aprendre a enterrar el “Ni futbol, ni femení”

Barcelona“Hem de remar tots en la mateixa direcció. Prou cinisme”. Amb aquestes paraules el Barça va posar dies enrere punt final a l’última polèmica que neix del futbol femení pel vol als Estats Units. “Han de canviar moltes coses”, diu Elba Vergés, establint les bases d’una xerrada a fons, cuinada a foc lent. La nova jugadora de l’Espanyol, Laura Ràfols i Natalia Arroyo s’asseuen a la taula amb l’ARA dies després del triomf de França al Mundial de Rússia. “El Mundial? No n’he vist cap partit. Voluntàriament, eh?”, diu Ràfols, amb to reivindicatiu. “M’agradarà veure si tota aquesta gent seguirà el campionat del món femení de França 2019”, insisteix. Ella, com altres cares visibles del futbol, són part d’una massa mediàtica que viu el dia a dia de la disciplina. És -encara- l’excepció a la norma en un moment dolç del futbol femení, un capítol de transició cap a un esport mediàticament professional.

Què cal perquè l’auge sigui definitiu? El contingut, el joc, o el packaging? “Que se’n parli. Diuen que és perquè no agrada i no m’ho crec, senzillament la gent no l’ha descobert. El tòpic és defensar que no veus partits perquè són avorrits. Bé, jo també m’avorreixo veient Segona, Segona B o fins i tot alguna jornada de Primera. Hi ha futbol de tot tipus. Potser agafes un partit que és dolent, esclar, però al masculí la gent critica després de veure els partits. Amb nosaltres la crítica és prèvia. I penso que és el futbol més real. Recordo que un senyor em va dir fa temps que ja no va al Camp Nou perquè no pot disfrutar del joc tranquil·lament perquè tot és entreteniment”, apunta. Elba Vergés estira l’argumentari: “Gran part dels seguidors que hi van és per veure Messi, no per veure futbol. Vols veure en directe un ídol. Pots no tenir ni idea de l’esport, ni estar-hi interessat, però hi vas per fer-te la foto, comprar la samarreta i poder dir que hi has estat. Si vas a veure el femení és perquè t’interessa el partit”.

Fet el pas, l’experiència de consumir futbol (en directe o televisat) trenca sovint el mite d’un joc primari i maldestre. I sorprèn. “Si soc extremista, aquest punt de sorpresa m’ofèn. Què esperaven que féssim? Ballar amb un hula-hoop? Ara estic més tranquil·la. Accepto que el component de sorpresa no el puc canviar i que l’hem d’aprofitar. Demano que la gent vagi als partits i que tot funcioni des d’allà. Atraure el públic al directe pel joc, per l’ambient o per vosaltres. Soc la primera que defensa que [les jugadores] no podeu ser tan accessibles a la premsa com per atendre al telèfon en la nit prèvia a un partit, perquè els nois no ho fan, però tampoc convertim això en un búnquer. O ajudem a la promoció o malament, i el nostre fet diferencial ha de ser la proximitat amb l’afició”, diu Arroyo, agrupant vivències com a periodista, entrenadora i jugadora.

Uns mínims

Totes tres coincideixen a dir que abans de les aspiracions mediàtiques s’han de cobrir unes necessitats bàsiques, encara inexistents. “El primer que s’ha d’arreglar, primer primeríssim, són situacions exclusivament esportives. Si parlem de Primera, els partits s’han de disputar amb condicions de Primera. Que totes les jornades es disputin en camps de gespa natural i que els vestidors siguin prou dignes. No parlem de luxes! Està molt bé que fem el futbol femení per la televisió. ¿Però on es juga? Hi ha estadis de la Lliga Iberdrola on no s’entrenen equips de Tercera Divisió masculina. Directament no s’hi hauria de poder jugar: pilotes que no estan inflades, vestidors amb cadires de plàstic de bar de platja... Passen les temporades i no es canvia. Recordo un partit en què als laterals del camp hi havia unes porteries amb punxes de ferro. Et queixes i la gent es molesta. Si ets del Barça, encara més. Som les pijas ”, diu l’exportera, que creu que són mesures que afecten el producte esportiu. “Com que ara estàs millor de com estaves, sembla que no puguis aixecar la veu. «És que el terreny d’ara és molt millor». Sí, bé, però és que el que teníeu fa cinc anys era indigne, amb un pam de separació entre les línies i una paret. S’ha de fer un esforç des de totes les parts. Com que encara hi ha molt d’amateurisme als clubs, l’argument acaba sent que «encara gràcies que faig això», i no hauria de valer”, assenyala Arroyo, que posa com a exemple de pas endavant en la promoció la campanya Orgullosa que està fent la Federació Catalana.

Esport d’homes

L’exercici d’anàlisi desemboca en un debat social, possiblement l’arrel de gran part dels interrogants que acompanyen un esport que topa amb una posició estereotipada, massa generalitzada. “El futbol és masclista. Crec que a poc a poc es va trencant aquesta realitat, però encara existeix. Als col·legis encara es pot veure com els nens no deixen jugar les nenes a futbol”, afirma Vergés. Ràfols, encara vinculada a la secció del Barça, assenteix i va més enllà: “Aquí crec que els culpables són les famílies. Sempre he pensat que als més petits els és igual si ets nen o nena, el que volen és que siguis bona, que facis gols o paris xuts. Aquest any he conegut una nena que no fa futbol perquè la seva mare no deixa que s’hi apunti. I juga bé i li agrada! Jo parlava amb la mare i em deia que a l’estiu l’apunta al campus de futbol perquè no li doni la tabarra”.

La xerrada agafa ritme. “I per què és així? Per què pensem que el futbol té uns components masculins que xoquen amb el món de la dona? Jugarà a futbol, es masculinitzarà i es ficarà al llit amb noies. Aquí hem d’entendre tres coses: que l’homosexualitat no és dolenta, que triar jugar a futbol no implica res i que la imatge de la jugadora està canviant”, diu Arroyo, fent un balanç mental de l’evolució del context del futbol femení. ¿Femení com a distinció de gènere, merament informatiu, o com a adjectiu qualificatiu? “Què vol dir ser femenina? Que m’agradi el color rosa? Jo porto els cabells curts i no per això soc menys femenina. El nostre esport s’ha regit durant molt de temps per la frase «El futbol femení ni és futbol, ni és femení»”, afirma l’encara culer, directa i clara.

Són alguns dels mites que afecten jugadors i jugadores en la seva etapa de formació. La vital, no només l’esportiva. “Tot això és real. No sé si estareu d’acord amb mi, i em sap greu dir-ho, però als vestidors hi ha molta pressió a les nenes. ¿T’agraden els nois? Ah no, no, tu acabaràs amb noies. Deixa-les en pau, que faci el que vulgui”, comenta Vergés. La blanc-i-blava deixa caure una de les frases de la xerrada: “¿I què passa amb els homes? La paraula gai ressona massa fort al futbol”. Perquè “no té sentit dir que un mascle alfa s’estima un altre mascle alfa”, diu Ràfols.

“El futbol és molt masculí. Per què n’hi ha un de femení, doncs? Per què hi juguen les noies que físicament s’assemblen més al prototip de noi? Al final això es contesta amb atacs, i la sexualitat és una diana fàcil. Hi haurà un moment que la gent veurà futbol femení perquè és un bon espectacle, no per veure ties bones o detectar quina és lesbiana”, raona l’exportera. Arroyo l’interromp: “La vida només la canvia gent valenta. Fins que una sèrie de jugadors no facin el pas, no es normalitzarà l’homosexualitat en aquest escenari. I, compte, que aquí ningú cal que doni explicacions de res de la seva vida, però hi ajudaria”.

Els punts de vista es complementen i es troben en com pot afectar una jugadora que n’ha parlat obertament en la seva realitat al club on s’entrena i juga. “Que compensi o no depèn de la persona. Si tens objectius, per molts obstacles que et posin has de seguir, sobre la gespa o en el món mediàtic, com el de la Natalia. És una pena que et vagis trobant barreres i que les hagis d’anar superant. Però al final això et fa forta, té més sentiment. T’has guanyat ser on ets i defensant una samarreta o una causa”, diu Vergés. L’ex del Soyaux Charente intenta dibuixar solucions i en verbalitza una, segurament la més eficaç, però la que reclama més temps i paciència: “És una qüestió d’anys. La nostra generació respira un ambient diferent i els nostres fills directament estaran educats en la cultura de l’esport per a tothom. Crec que han d’anar passant les generacions. No aconseguirem que algú de 50 o 60 anys pensi diferent perquè segurament ja és tard. Però algú jove que s’ha criat en un ambient de llibertat tindrà una òptica diferent”. “Potser depèn de quina música sentin al vestidor, perquè algunes lletres que sonen als altaveus dels i les que pugen...”, deixa caure Arroyo, amb certa ironia. “Ui, calla, que bé que no hauré de sentir més reggaeton al vestidor!”, exclama Ràfols.

Qui és qui?

Natalia Arroyo. Exjugadora, periodista i entrenadora

A partir d’un esperit encara de jugadora i mentre obre la seva faceta d’entrenadora, s’ha fet un lloc en l’anàlisi futbolística. Un espai fins ara reservat a homes i que ella, sense adonar-se’n, ha acabat desafiant. “Vaig començar posant fletxes en fotos de partits i, mira, va agradar”. Ha ocupat un buit mediàtic que està repensant el rol de la dona en el periodisme esportiu i reivindica que això es desplaci a l’esport femení.

Laura Ràfols. Exportera i fisioterapeuta

Fa dos mesos que va verbalitzar aquell vertiginós “Em retiro” de qualsevol esportista que ha dedicat tota la vida al seu esport. L’exportera del Barça, però, va fer el pas amb energia, perquè tenia moltes ganes d’iniciar una nova etapa professional. Com a fisioterapeuta, essencialment, però també com a exjugadora, una visió que li permet mirar-se el futbol femení amb la perspectiva de qui hi ha jugat molts anys i, alhora, amb la llibertat de qui pot començar a denunciar les coses sense por de perdre-hi res.

Elba Vergés. Jugadora de l’Espanyol i integradora social

Ve de jugar una temporada a França, a l’ASJ Soyaux Charente, on assegura que ha après “moltes coses” que ara intentarà aportar a la Lliga Iberdrola amb l’Espanyol. De fet, haver jugat contra dos dels clubs més potents d’Europa, l’Olympique de Lió i el París Saint-Germain, l’ajuda a ampliar la perspectiva quan revisa com segueix la situació a Espanya. La seva vocació d’integradora social també l’acosta al futur del futbol femení amb eines realistes, però optimistes.