Andrea Fuentes: "Se m'ha gastat part de la bateria"

Després de 20 anys amb la pinça al nas, necessita agafar aire i allunyar-se del clor de les piscines. Andrea Fuentes (Valls, 7 d'abril del 1983) s'ha quedat sense forces per culpa d'una batalla que l'ha atrapat i l'ha fet sentir engabiada. Ara vol viure tot el que s'ha perdut per haver estat una sirena. Amb quatre medalles olímpiques al coll, Fuentes se sent capaç de fer qualsevol cosa amb esforç i treball, i tot gràcies a Anna Tarrés.

¿Et sents alliberada o amb síndrome d'abstinència encara?

De moment molt alliberada, suposo que ja tindré el meu moment difícil més endavant, o quan arribi el Mundial, que segur que em costarà. Però és una cosa que he decidit jo i sóc plenament conseqüent amb les coses dolentes que tindrà aquesta decisió. Però si l'he pres és perquè hi ha moltes coses que necessito fer fora de l'aigua.

Què has descobert des que ja no has d'entrenar-te 8 hores cada dia a l'aigua i què trobes més a faltar?

El que trobaré a faltar, però encara no, és el tema de les relacions profundes que es creen dins d'un equip, ja que s'arriba molt amunt, i també molt avall. Amb els amics, o bé fas un viatge llarg o és difícil arribar a tenir uns llaços tan forts, ni arribes a veure com són les persones de veritat. ¿I què puc fer que no feia abans? Bàsicament coses culturals, com anar a concerts, a museus, llegeixo molt més...

Què tens pensat fer a partir d'ara?

El meu pla principal és coneixe'm a mi mateixa fora de l'aigua, perquè encara no sé què vull del tot, ni en què puc ser útil com a mi m'agradaria ser per al món. Sé que m'apassiona molt el tema dels animals i la natura, tampoc descarto fer d'entrenadora de nenes petites al Kallipolis o en un club que creï jo, i una tercera opció que encara no se m'ha ocorregut. El que vull és descobrir-me i descobrir el món.

¿T'ha passat ja la mala sensació de no poder acomiadar-te com volies, competint a la piscina del Sant Jordi al Mundial de Barcelona?

En algun moment vaig pensar d'aguantar vuit mesos més i acomiadar-me a casa, però és que no em volia quedar amb una última etapa sense viure-la com a mi m'agrada. Podia ser una setmana de glòria, però a canvi de vuit mesos com no m'agraden.

¿Ens podem imaginar el que has viscut des del 6 de setembre fins al 30 de gener o és impossible que ens posem a la teva pell?

En el canvi que hi va haver a partir del 6 de setembre no vull entrar-hi, perquè no vull més problemes, però tota aquesta polèmica que s'ha creat, s'ha distorsionat d'una manera tan bèstia que m'ha gastat part de la bateria. M'he adonat, digue'm il·lusa, que estem tots emparanoiats. Però també cal sumar-hi que fa molts anys que estic en això i hi ha coses que no m'atreuen tant com abans. Ara m'he adonat que miro més a fora que a dins de la sincro , i per això me'n vaig, no vull estar empresonada.

El dia del teu comiat al CAR vas parlar de dos bàndols, i sembla que els uns siguin els bons i els altres els dolents, quan segur que tots dos s'han equivocat...

Sí, el meu missatge anava per als dos bàndols, que miressin de construir, encara que a un dels dos bàndols li és més difícil, ja que l'han fet fora. Però crec que ho hauríem de mirar en tots els àmbits de la societat, perquè hi ha massa ímpetu a mirar les coses dolentes del del costat en lloc de mirar què pot fer millor un mateix. Seríem més útils si per cada crítica que rebem penséssim de millorar un defecte nostre. Aquest és el treball en equip que jo he fet sempre, i és millor per viure amb la gent, i arribes molt més lluny.

Això que expliques t'ho deuen haver ensenyat als cursos de meditació on t'agrada escapar-te de tant en tant. Potser ens aniria més bé a tots a la vida si penséssim així.

Sí, i no tant per fer cap bé a la humanitat, sinó per un mateix, estar enfadat no és sa i no t'ho passes bé. Vas perdent temps i la vida va corrent, i tots aquests minuts que passes enfadat no te'ls tornarà ningú. És millor gastar el temps amb ganes de construir.

Vas dir que amb Tarrés, en aquests 20 anys, us heu arribat a odiar en algun moment.

Tots els que la coneixem sabem com és l'Anna, que té una personalitat molt forta. És com un geni, una persona tan potent que hi ha gent que no ho accepta perquè se sent petita. Per això crec que ha sortit tot això de les cartes: tu no has de veure el que surt de la seva boca com si anés en contra teva. L'Anna intenta portar-te al límit perquè vol que creixis, i això hi ha molta gent que no ho suporta. En el meu cas, i el d'altres, trobo que ha sigut una sort tenir un geni com ella al costat, tot i que et fa passar per moments ultradifícils que et fan pensar de vegades "Això ja no ho suporto", però després t'adones que has crescut una mica més que ahir i que aquesta dona t'ha fet treure el que tu no podies treure sola. Per a mi això és el més important i és un regal tenir una persona així al costat. És com ser la Gala i tenir el Dalí al costat, hi ha gent que tampoc suportava la seva excentricitat.

Gemma Mengual ni hi era el dia del comiat.

A mi em va dir que estava a Madrid treballant. No tenia per què enfadar-me, hi ha gent de la meva família que tampoc va poder venir pel mateix motiu, i no per això m'estima menys.

Ara que pots mirar enrere, ¿ha valgut la pena tot l'esforç i sacrifici d'aquests anys?

Sí, ho repetiria tot igual sempre que tornés a néixer. Més que per guanyar medalles, la sincro m'ha ajudat a créixer com a persona, m'ha format i m'ha deixat una cosa a dins que em fa sentir molt forta i que puc aconseguir el que vulgui. Ara tinc molta força mental.

¿Et queda l'espina de no haver pogut superar mai les russes?

Sí, però també ha anat bé perquè així no m'ha pujat tant l'ego. He aconseguit molt més del que m'hauria esperat mai, i no haver superat les russes és una lliçó bona per a mi, per tenir una mica d'humilitat.