Una ensopegada inexplicable i imperdonable deixa el Barça sense liderat (1-2)

BarcelonaJust quan tocava fer l'últim pas per enfilar-se per fi a dalt del cim de la Lliga, el Barça va patir una relliscada tan dolorosa com imperdonable. En el pitjor moment, just quan ningú s’ho esperava, quan el Barça ja es veia favorit per alçar el títol. Com si en 45 minuts horribles, dels que fan mal a la vista, tota la feina feta en mesos caigués feta miques. Com si tot hagués estat un somni i, de sobte, sobre la gespa tornés a aparèixer aquell equip que perdia contra equips inferiors abans de Nadal. Si als quarts de final de la Copa va ser el Barça qui va deixar amb un pam de nas l’equip andalús amb aquella remuntada que va ser celebrada com un títol, a la Lliga l’equip de Diego Martínez va encarregar-se de cobrar-se les factures pendents aixecant el partit a la segona part. Abans del descans Messi havia marcat el gol que permetia definitivament al Barça començar a mirar pel retrovisor els seus rivals, però a la segona part la benzina es va acabar. I, en dos cops baixos, el Granada va saquejar el Camp Nou i va fer perdre els papers a un Koeman que va acabar expulsat. El tècnic holandès, com li ha passat altres cops, no va encertar amb els canvis. En lloc de millorar l’equip quan li calia un cop de mà, el va desordenar. Els jugadors tampoc van ajudar, com si se'ls hagués acabat la bateria. Com si no es poguessin creure que després de guanyar tants partits perdrien contra el Granada a casa just el dia que ja donaven per fet que els tocaria ser líders. En comptes de fer l'últim pas endavant, el Barça va ressuscitar dos morts a Madrid. I va donar ales al somni del Sevilla.

El Granada li va treure el menjar del plat a un Barça que ja estava a punt per a un bon tiberi. Va pispar-li la cartera quan sortia del banc amb un bon feix de bitllets a dins. Si al descans el Barça semblava llest per sumar 60 dels últims 69 punts a la Lliga, 45 minuts després encaixava la segona derrota en tot just tres partits. Un retorn dolorós al passat recent, en què cada cop que l’equip semblava que s’enlairava acaba estimbant-se. 

No podia ser tan fàcil, de fet. Aquesta era la temporada de les set plagues bíbliques al Camp Nou. La dels deutes, de la mala gestió, dels escàndols a les xarxes socials i els tribunals, d'unes eleccions kafkianes, de burofaxos i d'una plantilla sense reforços al mercat. Una temporada que, per moments, el barcelonisme encarava amb mentalitat dels anys 80, pensant en anar fent via com es pugui. I si es podia guanyar la Copa, benvinguda seria, perquè després de caure a Cadis el Barça era a 12 punts d’un Atlètic de Madrid que llavors semblava imbatible. I, malgrat tot, derrotant el Granada a casa el Barça hauria assolit el cim. 

Rotacions per començar

Koeman, conscient que a Vila-real s’havia patit massa, va donar descans a Pedri i Lenglet. El jove canari, que durant bona part de la temporada era llum a la foscor, ja no podia dir ni fava després de tants minuts a les cames. En canvi, Ilaix Moriba és tot energia, així que va seguir adquirint experiència en un mig del camp on Sergio Busquets ha convertit una temporada en què semblava destinat a ser suplent en una temporada en què ha reivindicat que alguns futbolistes poden ser com el vi, que milloren amb el pas dels anys. Koeman, pensant en cuidar Lenglet o potser perquè és supersticiós, també va decidir fer jugar Umtiti al centre de la defensa de tres. Cas cursiós, el de l’exjugador del Lió, ja que ha tingut ben pocs partits per suar, però sempre ho ha fet contra el Granada. Tant els dos de la Lliga, com aquell de la Copa. Però en aquest cas Umtiti no va portar sort, i tampoc ritme de joc. 

El Barça sabia que li tocaria picar pedra contra el Granada, un d’aquells equips que ha aconseguit allò que tant costa: tenir personalitat. L’equip de Diego Martínez no va voler interpretar el paper de convidat a una festa blaugrana. El resultat va ser un partit per moments dur en què el Barça va anar de més a menys, sense el ritme d’altres dies. En atac li costava, a l’equip de Koeman. Però allà on s’apleguen genis sempre acaben sorgint idees. I, per superar un mur, Griezmann i Messi van inventar-se una paret. El moviment del francès va ser de videojoc, girant sobre si mateix al voltant de la pilota i oferint en safata el primer gol a l’argentí.

El partit, però, es va anar fent llarg. Griezmann i Messi van desaprofitar dues ocasions per fer el segon, i en gairebé la primera ocasió visitant Mingueza no va encertar a l'hora de tallar una pilota i Sergi Roberto va ser més lent que Darwin Machís, que va deixar tant fora de joc el Barça que Koeman va perdre els papers i es va fer expulsar perdut en baralles amb el quart àrbitre. Quedava mitja hora per posar ordre al partit, però, si Diego Martínez va encertar amb els canvis, Koeman, ja des de la graderia, no. I en lloc de trobar el camí del gol del liderat, va ser el veterà Jorge Molina qui va rematar de cap tot sol per deixar amb cara de tonto un Barça que ja donava per fet que la Lliga dependria de si mateix. El partit que havia de ser una festa va acabar despertant morts i fantasmes. I també dubtes sobre Koeman, que necessita guanyar la Lliga per seguir al càrrec. El camí torna a fer pujada en una Lliga amb quatre aspirants.