"172 anys després, els anglesos encara defensen que els nord-americans van fer trampes a la Copa Amèrica"

BarcelonaMagnus Wheatley viu a l'illa de Wight, al sud d'Anglaterra. Aquests dies, però, volta molt per Barcelona, ja que és el cronista i historiador oficial de la Copa Amèrica de vela. Amb el seu preciós accent anglès, s'ha encarregat de decidir els continguts de l'exposició que s'inaugurarà aviat al centre per als visitants al Port Vell. Arriba a la cita amb l'ARA amb pantalons curts, ja que poc després haurà d'enfilar-se a un vaixell per explicar com van els entrenaments, amb el compromís d'explicar només el que els sis equips participants li deixin explicar. "Tots els vaixells amaguen les seves cartes, he vist coses que no em deixen dir", explica amb una rialla. El mar és la seva vida. Bé, ho és una competició que va néixer precisament un 22 d'agost d'ara fa 172 anys a la seva illa de Wight. I amb polèmica. "Jo he anat a pubs a l'illa on els parroquians encara defensen que els ianquis va fer trampes". Han passat 172 anys i algunes ferides no es tanquen.

"Per quina raó m'apassiona aquesta cursa? He vist els homes més rics i poderosos perdre els papers, plorant i cridant. Primer sembla una competició elegant i calmada, però creu-me, sempre arriba el caos. Alguns dels homes més rics del món i algunes de les empreses més potents ho donen tot per intentar guanyar una competició on no hi ha segon classificat. Creu-me, no hi ha segon. I saps per quina raó no hi ha segon? Doncs perquè així l'hi van dir a la reina Victòria", explica. La història de la Copa, que per primer cop arriba a Barcelona, va començar el 1851 sota la mirada d'una reina que controlava mig món.

A mitjans del segle XIX, l'Imperi Britànic s'estenia per tots els continents. I per celebrar-ho van organitzar la Gran Exposició Internacional del 1851 a Londres, amb què el príncep Albert, marit de la reina Victòria, va deixar clar que la idea era demostrar al món els avanços tecnològics del seu país. Va ser l'exposició del famós Crystal Palace, un palau de vidre tan gran que a dins hi havia arbres de més de 30 metres. Tots els països del món van anar-hi, impressionats pels avanços dels britànics, on la revolució industrial ja omplia els pavellons de vapors, rodes, xemeneies i pistons. Ara bé, a l'altra banda de l'Atlàntic una jove nació que s'havia independitzat precisament dels britànics, els Estats Units, tenia ganes de cridar l'atenció. "No podem entendre el naixement de la Copa sense tenir clar el context. Per als americans era important demostrar que el futur els havia de pertànyer", diu Wheatley.

En aquelles dates, la navegació era molt diferent. Poca gent es feia a la mar per plaer. "Al Regne Unit hi havia el Royal Yacht Squadron, fundat l'1 de juny de 1815 amb l'objectiu de practicar i estudiar la navegació. Els seus membres, però, anaven fent algunes curses jugant-se diners entre ells per veure qui tenia la nau més ràpida. Eren apostes entre gentlemans, res més", explica Wheatley. Aquelles competicions eren un afer personal sense espectadors. Però amb motiu de la Gran Exposició, el comte de Wilton va tenir la idea de lliurar una Copa que havia costat 100 guinees al guanyador d'una cursa al voltant de l'illa de Wight, on tenia un palau la reina Victòria, amb l'objectiu d'atraure la participació internacional, en particular dels Estats Units. Es tractava de demostrar qui feia els millors vaixells en una era en què, en espera de conquerir els cels, qui dominava el mar controlava el món. La idea era veure qui tenia millors drassanes, però el resultat va ser una cursa que condicionaria per sempre més la vela esportiva.

I els nord-americans van respondre a la crida. El 1844 s'havia creat el New York Yacht Club a bord de la goleta Gimcrack, propietat de John Cox Stevens. Les grans famílies de Nova York feien molts diners i anaven refinant els seus gustos. I navegar començava a ser una de les seves passions. John Cox Stevens era el fill del coronel John Stevens, l'home que havia introduït la navegació a vapor als Estats Units i que havia estat membre de l'exèrcit revolucionari de George Washington. És a dir, el seu pare havia lluitat contra els britànics al camp de batalla per aconseguir la independència. El fill va decidir que també s'enfrontaria als britànics, però d'una manera menys violenta. Seria ell qui engrescaria altres membres del New York Yacht Club per construir un vaixell que servís per demostrar que "a la costa est d'Amèrica feien les millors naus", segons Wheatley. "Tenien una llarga tradició, amb baleners i mercants. I una economia que creixia. Realment ja eren els millors", admet.

"El constructor d'embarcacions William Brown va enviar-li a George Shuyler, un dels fundadors del New York Yacht Club, una carta en què deia que faria una embarcació més ràpida que qualsevol altre vaixell fet abans per la gens menyspreable suma de 30.000 dòlars", recorda Wheatley, que ha viatjat als Estats Units per investigar els arxius locals. Brown deia que si el seu vaixell no era el més ràpid renunciaria a cobrar els costos de construcció. Per a Stevens, Shuyler i els altres membres del club de Nova York era una bona jugada: "Si anaven a l'illa de Wight i perdien no haurien de pagar pel vaixell. I si guanyaven creien que s'omplirien les butxaques, ja que, a més de la glòria, ells perseguien els diners de les apostes". Sí, una de les principals raons per les quals va fer-se la primera edició de la Copa va ser per guanyar diners en apostes. "Era normal, llavors. Era gent ambiciosa disposada a tot per fer-se encara més rica", diu el cronista de la competició. El vaixell construït va ser batejat amb el nom d'Amèrica. El famós Amèrica.

El 21 de juny del 1851, l'Amèrica va salpar cap a Le Havre (França), amagant les seves cartes. "Van pintar el vaixell d'un altre color per intentar amagar-lo i van guardar les veles de cotó que havien fet, molt diferent de les britàniques, més pesades", explica Magnus Wheatley. Amb John Cox Stevens i el seu germà Edwin A. Stevens al timó, el 31 de juliol del 1851 van deixar Le Havre rumb a l'illa de Wight, a punt per desafiar els millor vaixells anglesos. "Però, quan van arribar a l'illa, en un dia de boira, alguna cosa va canviar. Van esperar l'arribada de l'HSM Lavrock, un dels vaixells més ràpids de la flota anglesa, perquè els guiés a port. Com que no coneixien les aigües, havien d'esperar un vaixell que els fes de guia, és normal. Però aquell curt trajecte va servir per descobrir les seves cartes. L'Amèrica anava amb la coberta plena de baguls, equipatge i animals vius que havien necessitat per menjar durant la travessia. I, malgrat tot, quan va bufar el vent va avançar el Lavrock fàcilment. Tothom va entendre que el vaixell Amèrica era molt ràpid", diu Wheatley. El resultat va ser que per tota l'illa es va escampar el rumor que el vaixell americà era meravellós. Els curiosos anaven al port a veure'l, "però els propietaris de vaixells no van voler acceptar el repte de competir amb ell a canvi de diners", explica Wheatley. El diari londinenc The Times va informar que el vaixell nord-americà tenia l'efecte "d'un esparver que ataca un estol de coloms". Ningú volia jugar-se diners contra els americans, que anaven voltant pels palaus i pubs de l'illa sense sort.

La jugada, doncs, no els va sortir bé als visitants, que van començar a entendre que potser hi perdrien diners, en aquella aventura. Ningú va voler competir amb ells excepte el 22 d'agost del 1851, el dia en què el premi en joc no eren diners. Era la Copa de 100 guinees donada pel comte de Wilton per al guanyador d'una cursa navegant en el sentit de les agulles del rellotge per l'illa de Wight. "És un lloc molt complicat. Jo porto navegant cada setmana de la meva vida per les seves costes i cada dia és diferent. Els corrents de l'Atlàntic fan que sigui un recorregut exigent", diu Whitley. Un total de 18 iots van apuntar-s'hi, però quan va arribar l'hora de començar a competir, només 15 eren a la línia de sortida. Era un estol de vaixells curiós, ja que hi havia embarcacions d'un, dos o tres pals. Vaixells grans i petits, nous i vells. I quan es va donar el tret de sortida, l'Amèrica es va trobar en problemes, ja que van tardar molt a apujar l'àncora, cosa que els va fer perdre uns valuosos minuts. La conseqüència va ser que van haver de remuntar posicions.

I ho van fer, però no sense polèmiques. "Una norma no escrita, una mena de memoràndum d'entesa entre els membres del Royal Yacht Squadron i acceptat pels altres clubs reials, dictava que els iots passarien a l'est d'una boia lleugera anomenada Nab light, donant-li la volta per la part exterior, la més allunyada de la costa. Però Robert Underwood, el pilot britànic que anava a bord de l'Amèrica després d'haver estat reclutat pel cònsol nord-americà a Southampton per guiar el vaixell en aquestes aigües complicades, no sabia res d'aquest tracte i va seguir el recorregut més curt. L'Amèrica va passar entre la boia i la costa, fet que va retallar el recorregut i que va provocar que encara avui, si vas a un pub de l'illa de Wight, algú et digui que els nord-americans van fer trampes", raona Wheatley mentre dibuixa en un paper el mapa dels fets. Però l'historiador, que prepara un llibre sobre aquella cursa que publicarà aviat, admet que "realment no van fer trampes: va ser un problema de comunicació. Ningú els havia parlat d'aquella norma, així que van fer el més normal, mantenir-se a prop de la costa", explica.

Tot i que l'Amèrica va estripar una vela poc després, ja anava al davant de la cursa. Molt per davant del segon classificat, un vaixell anomenat Aurora. Quan el iot nord-americà va passar per davant del Royal Yacht, on hi havia la reina Victòria i el príncep Albert a coberta, els monarques van preguntar als seus ajudants qui anava primer. "L'Amèrica, majestat", els van respondre. "I qui va segon?", va voler saber la reina. Els ajudants van mirar l'horitzó i, al no veure cap vela, van respondre: "No hi ha segon, majestat". "Per aquesta raó es diu que no hi ha segon a la Copa Amèrica", apunta Wheatley.

"Ara bé, hi ha un detall important. Els nord-americans van rebre la copa, però no sabien què fer-ne. Van arribar a valorar fondre el trofeu i fer medalles per als tripulants. Al final, van tenir la idea de donar-la al New York Yacht Club i de crear un torneig, oferint així als britànics l'oportunitat de recuperar el trofeu visitant-los en terres americanes. Així neix la Copa. Però, aln fer-ho, els nord-americans van fer gravar al trofeu el nom del vaixell guanyador el 1851, l'Amèrica, així com el nom dels altres vaixells que havien acabat aquella cursa. I, per alguna raó que no sabem, no van posar el segon classificat. No van inscriure l'Aurora. Jo mateix he observat la copa amb lupa i el nom no hi és. No hi ha segon", apunta. ¿Va ser una revenja personal? ¿Els americans van respondre així a les crítiques dels anglesos que els acusaven de fer trampes? ¿Va ser un oblit? És un dels misteris de la Copa.

I així segueix la tradició, gairebé dos segles després, que afirma que no hi ha segon. Així ho van entendre els britànics, que, de fet, no han recuperat la copa mai més, tot i haver-ho intentat molts cops invertint molts diners, com va fer molts anys Sir Thomas J. Lipton, el gran magnat de les infusions, que va perdre molts dels milions que guanyava important te intentant guanyar la Copa. No va aconseguir-ho mai. Ara ho intenta Jim Ratcliffe, el propietari de la multinacional química INEOS. També els nord-americans van entendre que no hi ha segon. De fet, quan el 1851 va arribar la notícia del triomf de l'Amèrica, Daniel Webster, un congressista i secretari d'Estat, va tallar el discurs quan s'estava dirigint a un gran públic a la sala de la Cambra de Representants, per dir: "Com Júpiter entre els déus, l'Amèrica és el primer, i no hi ha segon".

Fa 172 anys, el triomf de l'Amèrica davant la Reina Victòria va posar la llavor de la competició esportiva més antiga del món. "Quan era petit anava a un pub on tenien una gran àliga de fusta a l'entrada. Doncs bé, era el mascaró de l'Amèrica, que per alguna raó va acabar allà. Ara és en un museu. Encara queden coses per saber d'aquella primera edició. La Copa ha canviat molt. Ara els vaixells volen, i tens un equip com l'Alinghi, amb el suport de Red Bull, que té dos ordinadors que van simulant la navegació 24 hores al dia des de fa mesos per tenir com més informació millor. Tot ha canviat, excepte la passió i el fet que els homes que persegueixen la glòria acaben perdent els papers si no guanyen. A la Copa, no hi ha segon", conclou Wheatley.