BarcelonaFa tot just 10 anys el Barça va celebrar el 111è aniversari de la seva fundació amb un partit memorable contra el Reial Madrid. L’equip de Pep Guardiola, amb Leo Messi com a màxim exponent, passejava una superioritat que Florentino Pérez, el president blanc, va voler liquidar amb José Mourinho. L’estrena del portuguès com a entrenador en un clàssic va acabar en un orgasme futbolístic per als culers. Un 5-0, el segon que veia el Camp Nou a la història contra l'etern rival. El recordem a l’ARA des de diversos punts de vista.
Jeffren Suárez: “Pensava que la ficaria l’Andrés”
En el minut 87 del partit, amb el Camp Nou sencer demanant un cinquè gol que arrodonís una nit memorable, Pep Guardiola va substituir Pedro -autor del 2-0- per Jeffren. El tècnic volia que la velocitat del veneçolà i de Bojan, que havia entrat per Villa, fes patir la defensa del Madrid. I els fruits van arribar en el temps afegit, quan el de Linyola va superar Pepe a la dreta i va fer una centrada rasa i letal a l’àrea de Casillas. “Pensava que la ficaria l’Andrés [Iniesta], però per sort ho vaig fer jo”, evoca Jeffren, que, com Iván Iglesias en el 5-0 del 1994, va completar l’orgasme culer malgrat no ser un dels jugadors més utilitzats per l’entrenador. “Li vaig dedicar el gol a Pinto, que abans de sortir al camp em va dir que marcaria. El meu germà era a la grada i va plorar d’emoció. I jo no vaig caure en la importància d’haver fet el cinquè fins l’endemà”, agrega l’extrem, que per culpa de les lesions i de la competència a la davantera va haver de marxar a finals d’aquella campanya a l’Sporting de Portugal. Amb una Lliga de Campions al sarró, això sí. Ara, després de moltes voltes, el trobem a l’Slaven Belupo croat. Té 32 anys i vol demostrar que encara té corda per seguir jugant.
Artur Mas: “Vam rematar un cap de setmana rodó”
El primer clàssic del curs 2010-2011 va jugar-se un dilluns perquè el dia abans hi havia hagut eleccions catalanes. El vencedor a les urnes, amb el 46% dels suports, va ser el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas. Exultant per la victòria als comicis, Mas va anar l’endemà al Camp Nou. “Vaig decidir no acudir a la llotja d’autoritats aquell dia. Amb la meva dona, l’Helena, vam anar a les nostres butaques. Fa més de 50 anys que soc soci del Barça i tenim dos carnets que van voltant per tota la família. Des de ben a l’inici de l’entrada a l’estadi molta gent s’acostava per felicitar-me o fer-se una foto. Algunes de les felicitacions més maques que recordo van venir d’alguns dels nostres veïns de localitat”, rememora.
El transcurs del partit va posar la cirereta a unes hores molt felices per a Mas. “Va ser un dels millors caps de setmana de la meva vida. Culminar una campanya electoral esgotadora, descansar una mica en la jornada de reflexió, guanyar les eleccions amb marge per ser president i dilluns rematar-ho amb un 5-0 al Madrid... Va ser rodó”, recorda l’expresident. I atenció al paral·lelisme que afegeix: “Passats deu anys podríem dir: cinc gols va marcar el Barça al Madrid, cinc vegades vaig acabar guanyant les eleccions. Però compte, que en termes polítics guanyar un clàssic no vol dir ser el campió de Lliga. Ja m’enteneu, oi?” Mas sap perfectament que sumar més escons que ningú en unes eleccions parlamentàries no garanteix la presidència. Efectivament, ell només va ocupar el càrrec dues legislatures (2010-2016). Abans va haver de fer oposició a dos tripartits d’esquerres. I després va ser derrocat per la CUP.
Iturralde González: “Mourinho es va equivocar amb mi”
“El Barça és feliç amb Iturralde”. Aquesta frase, de José Mourinho, a la prèvia del partit va ser portada del Marca, el diari de referència dels madridistes. Pressió servida, per tant, per a l’àrbitre basc, encarregat d’impartir justícia al Camp Nou després de dos clàssics precedents amb clar color blaugrana: 3-0 el 2004 i 0-3 l’any següent, el dia en què el Bernabéu va ovacionar Ronaldinho. En el tercer intent amb Eduardo Iturralde González al xiulet, el Reial Madrid no només no va guanyar el Barça, sinó que va rebre un correctiu encara més sever. Tot i això, els blancs no es van estar de reclamar un penal de Valdés amb 2-0 al marcador. “Vaig decidir bé. Cristiano busca clarament el contacte amb el porter”, manté 10 anys després l’excol·legiat, ara reciclat com a comentarista radiofònic.
Iturralde González, testimoni privilegiat a peu de gespa, recorda la superioritat que destil·lava l’equip de Guardiola: “Feien córrer la bola molt més ràpid del que semblava a la tele. De fet, en part el partit no va ser aspre perquè els jugadors del Madrid ni tan sols arribaven a temps de parar el joc amb puntades de peu”. Només al final, quan Jeffren ja havia fet el 5-0, l’àrbitre va haver d’expulsar Sergio Ramos “en una jugada cantada després que Messi el regategés trepitjant la pilota”. Amb aquella acció es va acabar el matx. Però Iturralde, molest amb qui havia escalfat el partit, encara havia de dir la seva última paraula: “Vaig anar a buscar Mourinho i li vaig dir que s’havia equivocat: «Aquí el gall soc jo»”. Minuts més tard, als vestidors, el col·legiat va correspondre la súplica d’un president eufòric, Sandro Rosell, que li va demanar les targetes del partit.
Pilar Guinovart: “És una de les millors experiències que vaig tenir com a directiva”
El clàssic de fa 10 anys va ser el primer de la junta més votada de la història del Barça, la de Sandro Rosell. Va ser una nit d’estrenes a la llotja del Camp Nou per a Pilar Guinovart, directiva de l’àrea social que acostumava a acompanyar l’equip a tots els desplaçaments. “Estava molt nerviosa. No havia vist mai gent com Florentino Pérez i, la veritat, imposava una mica. Va caure un xàfec impressionant i fins i tot es van espatllar els torns d’entrada a l’estadi, que es va omplir de gent molt entregada. Quan va rodar la pilota i vam veure aquella classe magistral de futbol em vaig tranquil·litzar. Els jugadors del Madrid perseguien ombres. Va ser el millor partit que vaig viure a la llotja, una lliçó d’un equip etern amb vuit jugadors de la casa. Sens dubte, una de les meves millors experiències com a directiva, juntament amb la final de la Champions de Wembley i el Mundial de Clubs”, rememora Guinovart, que va formar part de la junta fins al 2014, quan va dimitir per motius personals.
Deu anys després d’aquell festival futbolístic lamenta que no es fessin més esforços per “convertir Guardiola en el Ferguson del Barça” i que cap dona hagi fet el pas de presentar-se a les eleccions a la presidència del club. “Els egos maten i el futbol necessita empatia i intel·ligència emocional”, argumenta en aquest sentit Guinovart.
Fran Paz: “No recordo un ambient tan eixordador en un camp de futbol”
Madrid, 28 de novembre. Fran Paz estava treballant quan un bon amic li va telefonar al vespre. “Tinc tres entrades per al partit de demà. Va, vine”, li va dir. Mai havia anat al Camp Nou i tenia un clàssic esperadíssim a l’abast, però no tenia diners per a un AVE o un avió i tampoc tenia carnet per fer 1.200 quilòmetres en 24 hores, perquè dimarts no podia faltar a la feina.
Emocionat, va acabar convencent un altre col·lega perquè agafés el cotxe del seu pare i l’acompanyés a Barcelona. I quan faltaven cinc minuts per a les nou de la nit ja cantaven l’himne del Barça a cappella des de la tercera graderia del gol sud. “L’ambient era eixordador. M’imagino que el dia de Figo va ser més heavy, però el soroll que es va endur Mourinho feia venir mal de cap. Hi havia més odi contra el portuguès que contra el Madrid”, refresca Paz, que en aquell moment tenia 24 anys i estava nerviós perquè creia que els blancs tenien “un equipàs”. I hi afegeix: “A la capital hi havia el debat de si Mou jugaria amb dos o tres pivots, però finalment va sortir amb dos pivots i amb Özil de mitjapunta. Vaig veure l’alineació i vaig tenir por que el Madrid guanyés el clàssic, però va ser marcar Xavi i començar a veure que el Barça era molt superior, que ja podíem gaudir del partit perquè no tenien res a fer. Recordo Xabi Alonso especialment desesperat”.
Francesc Satorra: “Aquell 5-0 va incendiar la rivalitat”
Aquella nit de novembre encara faltaven 10 mesos perquè Francesc Satorra comencés a ser conegut com The Observer per la seva cara impassible quan José Mourinho va ficar-li el dit a l’ull a Tito Vilanova enmig d’una picabaralla a la zona de banquetes arran d’una falta de Marcelo a Cesc en la tornada de la Supercopa del 2011. Un episodi que passaria a la història dels Barça-Madrid d’aquells anys i que per a l’extreballador del túnel de vestidors del Camp Nou va tenir el seu origen en el 5-0, també històric. “El partit no va tenir incidències més enllà del resultat, de la repassada i de l’alegria. Però va servir perquè Mourinho activés els seus jugadors i incendiés la rivalitat”, recorda una dècada després.
Quan Satorra va fer-se viral el dia en què Mourinho va agredir Vilanova, portava més de 30 anys fent feines de coordinació i vigilància a les entranyes de l’estadi. Havia arribat al Barça en l’època de Núñez i portava centenars de partits a la motxilla. Ell era l’encarregat de rebre els equips visitants i els àrbitres i d’acompanyar-los a les seves dependències. També de fer el senyal a megafonia perquè comencés a sonar l’himne coincidint amb la sortida dels jugadors a la gespa. Tasques invisibles però necessàries que també va fer la nit del 5-0.
Això sí, igual que molta gent del futbol, Satorra separa el component malvat que el tècnic portuguès conrea de cara a la galeria de com és realment en la distància curta: “Se’l va menjar una mica el personatge, però sempre va ser un tio molt agradable amb mi, també després de perdre com va perdre aquell dia o de la nit dels aspersors amb l’Inter o el «Pur teatre» amb el Chelsea”.