Viure fins al final
Omplir de vida l'horitzó del malalt que no té remei. Donar-li pau i serenitat en el camí cap al final. Ajudar-lo davant el dolor físic i emocional. Aquestes són algunes de les funcions de les unitats de cures pal·liatives que atenen els malalts al final de la seva vida i que marquen com viure i conviure amb una malaltia terminal. "Aquí formem un equip: els professionals de la salut, els familiars i el malalt", explica Germà Morlans, cap de la unitat de pal·liatius de l'Hospital de Granollers. Viure i morir en pau és un estat d'ànim en què intervenen tots. És un procés que pot ser llarg i al qual es pot arribar amb una angoixa insuportable per a tothom o amb una pau interior que, per assolir-la, requereix un treball. "Qualitat de vida és un concepte individual i intransferible. He tingut com a pacient un senyor que malgrat la seva malaltia terminal encara li quedaven molts anys, podia valer-se per ell mateix, viatjar, caminar… Ell puntuava la seva qualitat de vida amb un 3. Per contra, recordo un altre pacient ingressat a l'hospital de més de 80 anys, postrat al llit, a qui li quedaven tres dies, però envoltat de la seva família, que ho avaluava amb un 8", explica Morlans.
La previsió és que, en els pròxims anys, conforme la població mundial vagi envellint, l'impacte de les malalties sense cura augmenti. Segons dades de l'OMS, els pròxims anys entre el 60% i el 75% de la població europea morirà d'alguna malaltia crònica evolutiva que probablement requerirà cures pal·liatives.
Un camí amb esperances
El doctor Germà Morlans visita cada dia malalts a qui els queden de mesos a dies de vida. La majoria pateixen càncer, encara que n'hi ha un 20% amb altres patologies, com bronquitis crònica, insuficiències cardíaques greus o malalties neurodegeneratives. "Sovint, et donen una gran lliçó de vida", diu modestament. Cada dia aprèn. Però també és cert que ell i els professionals de la unitat que dirigeix fan que les 24 hores d'aquestes persones no siguin una contrarellotge cap al final, sinó un temps ple de sentit, amb fites, il·lusions i esperances. És possible.
Agafen molta importància els petits projectes personals, la companyia dels estimats i els petits conforts. Avui el doctor Morlans ha atès un malalt i ha vist que a la tauleta de la seva habitació té una fotografia del seu gos. "Li he preguntat si li agradaria veure'l, m'ha dit que molt i amb la família ho hem pogut organitzar per baixar-lo demà al jardí del geriàtric i portar-l'hi", explica. Per això, pensar a millorar l'entorn de la unitat no és un fet trivial. Els diners que el dia 5 de febrer es recullin a la mitja marató de Granollers es dedicaran a millorar la unitat. "Necessitem aire condicionat, no és trivial, perquè a l'estiu els malalts ho passen malament. I també llits nous per als familiars que s'han de quedar", diu. I ha estat gràcies a la iniciativa de l'Associació d'Amics d'en Jordi Vinardell, que va passar els últims dos mesos de la seva vida en aquesta unitat afectat per un càncer de cervell. Familiars i amics van gaudir del suport d'aquest centre. Però també en van patir les mancances.
Escoltar i parlar molt són medicines fonamentals. "Cadascú decideix fins on vol saber, quan i com. El malalt ha de sentir que el comprenen, que l'acompanyen", explica Morlans. També cal treballar amb les famílies: "Un 15% dels pacients arriben envoltats del que anomenem conspiració del silenci -la família no els hi ha dit i pregunten-", diu. En aquests casos, l'important és respectar el que vol el malalt i treballar el tema amb els familiars. "Avui una pacient ha parlat amb les seves filles. Quan he entrat, l'habitació era una bassa d'oli". I no s'ha d'oblidar el tractament farmacològic del dolor.
