Viure a Andorra i nedar en comptes d'esquiar

Es diu Berta Clotet, és andorrana i mai se’n va a dormir sense abans haver fet 180 piscines. Ella és una doneta enèrgica, no només perquè és una bèstia nedant, sinó perquè és l’optimisme personificat.

El seu amor per l’aigua va sorgir quan només tenia 4 anys i amb prou feines se sabia lligar els cordons de les sabates. Va ser a casa dels seus avis paterns, a la piscina que tenien al jardí de casa. Després de tocar l’aigua per primera vegada, la Berta no en va sortir fins ben bé l’hora de sopar. Incrèduls davant aquella inesperada situació, els seus avis la van apuntar en un club de natació del qual avui encara no ha marxat. Van prendre aquesta decisió degut al fet que ells eren massa grans per controlar-la quan era a l’aigua i, com que amb prou feines es mantenia a la superfície, tenien por que s’ofegués.

A la Berta la natació no li va semblar cap novetat perquè ja feia anys que cada tarda sentia la seva mare escridassant el seu germà gran perquè aixeques el cul del sofà i anés cap a la piscina. Tampoc es va cansar gaire els primers dies perquè, com he dit abans, a la noia no li falta energia i perquè feia temps que anava provant diferents esports i, per tant, ja estava familiaritzada amb aquest món.

Cap als nou anys va començar a competir, cosa força inusual perquè per edat encara no podia, i va quedar la segona. Des d’aquell moment, el podi es va convertir en la seva segona residència. Ara bé, no va ser l’única, ja que uns dies més tard va arribar l’Erin, la seva competència. Com és ben comú en el món de la natació, les ganes de guanyar cada vegada s’intensificaven més i més fins al punt que es va convertir en una cosa insana. Tot i així, avui en dia ja han resolt les seves diferències i són molt amigues.

I aquesta és la vida de la Berta, una noia que tot just acaba d’entrar a l’adolescència però que té la implicació pròpia d’un adult.