Els últims 'hippies'

Barcelona"Va ser la rebel·lió dels joves. Vam intuir el que ara s'està confirmant: que el sistema no s'aguanta. Llavors ho denunciàvem els hippies , ara ho fa la mateixa natura". Amb aquesta transcendència veu Pau Riba el moviment hippy , del qual ha esdevingut símbol i referent a Catalunya. El cantant que va fundar el Grup de Folk el 1968 és considerat per molts l'últim hippy , però encara queda a casa nostra més d'un representant de la tan idealitzada com caricaturitzada generació del flower power .

Riba tenia 21 anys quan es va unir al "fes l'amor i no la guerra" amb desenes de joves contestataris d'arreu del món reunits a la platja de Migjorn de Formentera, l'estiu del 1969. La Guàrdia Civil de l'agonitzant règim franquista va posar fi ràpidament a la festa acollint-se a la llei de vagos i maleantes per acusar-los de " practicar el desnudismo, vivir en promiscuidad y consumir drogas ", segons un diari de l'època. Tot i ser un fenomen minoritari a casa nostra, concentrat sobretot a les Pitiüses de la mà de joves estrangers, el xoc cultural va merèixer fins i tot una sèrie de reportatges a la premsa per deixar clar que, com deia un dels titulars, no eren " ni animales raros ni retrasados mentales ".

Viure de manera alternativa

La Maria Berta encara recorda com burlaven els guàrdies civils per baixar a les cales d'Eivissa a banyar-se despullats. "Ens esperaven a dalt però nosaltres no pujàvem fins que no havien marxat". Amb 19 anys, la Maria va venir de Buenos Aires atreta per la moguda hippy d'Eivissa, que havia vist a les revistes. De camí cap allà, va passar un any a Amsterdam, on el moviment tenia un dels seus principals baluards. Fins i tot va dormir algun dia a Voldelpark, la plaça on s'aplegaven desenes de hippies dia i nit per cantar, menjar, dormir, prendre àcid... Era el 1973.

Finalment, es va instal·lar a Eivissa, primer en una masia compartida amb nou persones més i després amb una amiga, però sempre buscant la natura i vivint del que venia, fossin pastissos o artesania. Ja en plena Transició, es va casar amb la seva parella per obtenir els papers i tots dos van decidir dedicar-se al negoci de la roba. Passaven mig any a l'Índia comprant teles i l'altre mig, venent la roba que en feien al mercat d'es Canar, a Eivissa.

Avui segueixen fent el mateix. El seu marit toca el sitar i ella ven roba a es Canar feta de materials que van a comprar a l'Àsia. La Maria concep el hippisme com un moviment "antisistema pacífic, que busca una manera alternativa de viure, al marge de l'establert, al teu aire, una mena de deixeu-me fer la meva que jo no molesto ningú". Reconeix que la "base del moviment" en els primers anys "van ser els bolets al·lucinògens, l'LSD i, sobretot, la música". Però amb el temps allò va passar i el que en queda, diu, és la voluntat de "viure de manera senzilla".

Compartir l'amor i el sexe

A Eivissa el moviment va arribar amb gent vinguda de fora, com la Maria, però a Catalunya alguns autòctons també es van deixar seduir per aquesta contracultura nascuda als Estats Units, que propugnava el rebuig al sistema econòmic i social establert. Quan tenia 20 anys, la Montse Martí va buscar en el moviment hippy "una sortida a la repressió de l'època, familiar i social". Per ella, també va ser més "una experiència de llibertat personal" que de reivindicació social. En una masia on viure de la terra i els animals va experimentar primer una relació de tres, amb un matrimoni deu anys més gran, i després de cinc, amb una parella més.

Es tractava de compartir, tant l'economia com l'amor, el sexe o els fills -explica-, però sempre acaba sorgint la jerarquia social convencional" i aviat la vida en comunió hippy va esdevenir "una pugna entre els dos gallets del corral". Al final, ella i un dels gallets van marxar i van llogar una altra masia a Sales de Llierca, a la Garrotxa, on llavors -diu- gairebé totes les cases rurals estaven ocupades per joves hippies que formaven una comunitat força unida. Allà, de nou, amor lliure, natura, artesania i cànnabis.

Tornar a la natura

"Vaig ser feliç, però també va ser una etapa colpidora, perquè la vaig viure amb moltes contradiccions internes, entre una ideologia que em creia i una realitat que la desmentia", explica. La Montse té avui una botiga al carrer Petritxol de Barcelona ("m'he tornat una burgesa, ho veus?", riu), però passa la meitat del temps a la seva masia de Berga. La vida al camp és tot el que li queda del seu passat hippy , perquè assegura que avui "mai no compartiria la parella, i fins i tot l'economia la compartiria amb clàusules". "Amb l'edat et tornes més realista", conclou. També Pau Riba, tot i que encara es considera un hippy , reconeix que només se'n pot ser "quan ets jove, perquè encara no tens ni compromisos ni interessos creats".

De fet, les despulles del moviment hippy dels 60 i 70, un cop passada la febre de les drogues psicodèliques, la lluita pacifista i els festivals de rock i folk, les trobem a les anomenades experiències neorurals o els ecopobles, que conserven la voluntat de viure apartat del sistema i en comunió amb la natura. Com ha fet en Joan Sisa, que de jove va ser hippy a Eivissa.

En tornar de l'illa, cap al 1977, Sisa va intentar crear una comuna hippy al Pirineu, però "el clima fred i els problemes de convivència" van fer que només durés un any. "Les comunes massa anàrquiques acaben desfent-se; les que funcionen són les que tenen una filosofia sòlida al darrere", explica.

Avui viu a Sant Llorenç d'Hortons en una granja, ara ja en una família convencional en lloc d'una comuna, però manté la voluntat de "viure amb autosuficiència". "De hippy, me'n queda el cor", afirma.

Ideologia i valors

Més enllà d'aquest pòsit ecològic, el pensament hippy ha deixat petja en altres aspectes de la ideologia progressista actual, que ha fet seus alguns dels valors que els hippies proposaven llavors de manera transgressora, com la tolerància, la diversitat cultural, el pacifisme o la llibertat sexual.

Pau Riba encara va més enllà i considera que el moviment hippy "històricament va significar un punt d'inflexió entre una civilització i la següent", la que encara ha d'arribar. Als anys 90, quan els hippies van desaparèixer del tot aniquilats per les drogues i la sida, ell també va creure que el moviment flower power havia fracassat; avui està convençut del contrari. "És mentida que fos un fracàs, va ser el que havia de ser. Era impossible acabar amb el sistema, però vam marcar la direcció que cal seguir", conclou.