Mohamed El Habri: "A la universitat hi he trobat més diversitat que a l'institut"
Estudiant d'enginyeria química de la UdG i Premi Talent
GironaMohamed El Habri està estudiant primer d’enginyeria química a l’Escola Politècnica Superior (EPS) de la UdG. Els seus pares són originaris del Marroc. Ell va néixer a Girona, va estudiar a l’Institut Rafael Campalans d’Anglès i actualment viu a la Cellera de Ter. Va rebre un dels guardons de la 6a convocatòria dels Premis Talent Fundació “la Caixa” - Patronat Politècnica per tenir un dels millors currículums d’entrada a l’EPS.
Com ha estat la teva entrada al món universitari? T’hi has adaptat de pressa?
— El nivell d’exigència és molt més alt que a l’institut. Els professors no t’estan tant a sobre i la responsabilitat de tirar endavant el curs és teva. Jo he de ser responsable de la meva feina, i si no la faig ningú m’avisarà. He d’anar repassant a casa el que anem fent a l’aula perquè si no seria més difícil seguir les classes.
Et van donar un premi pel teu expedient acadèmic. La teva nota t’hauria permès entrar a la majoria d’universitats catalanes. Per què vas triar l’enginyeria química a la UdG?
— Sí, vaig treure un 9,76. Durant el batxillerat em vaig anar adonant que la química era la matèria que més m’agradava. Vaig triar l’enginyeria una mica com un repte i també perquè té més valor de cara al mercat laboral. Sempre falten enginyers. I l'elecció de la UdG va ser tant per la proximitat com perquè és una universitat que té bona fama.
Quina relació tens amb el Marroc i amb Catalunya?
— Jo he nascut a Girona i la meva família és originària del Marroc. Als 90 ja eren aquí. Jo he fet tot l’ensenyament a Catalunya. Però vaig de tant en tant al Marroc. Justament aquest any passat hi vaig tornar. Em sento marroquí, perquè és la cultura que he viscut a casa, però també català perquè és la del lloc on visc. És una barreja.
Parles bé les dues llengües?
— Sí. Em diuen sovint que parlo molt bé el català, però és normal perquè l’he escoltat des de petit, l’he parlat, és la meva llengua.
En el teu entorn, sobretot en la comunitat marroquina, no és habitual arribar a la universitat.
— Al meu entorn proper, la veritat és que no gaire, però, en canvi, a la meva família sí. Els meus dos germans, que són més grans, han anat a la universitat. El meu germà ha acabat enginyeria informàtica i la meva germana ha acabat biotecnologia. També haig de dir que en el temps que porto en la universitat m'he trobat unes quantes persones d'origen marroquí estudiant graus d'enginyeria.
No és gens normal que en una família els tres fills tinguin carreres tan potents en l'àmbit tecnològic.
— (Somriu) Si és el que els agrada, jo no ho veig tan estrany. Els pares sempre ens han insistit que calia estudiar per poder arribar més lluny.
¿El fet d’arribar a la UdG amb un premi acadèmic suposa una responsabilitat? Esperen molt de tu?
— Crec que potser no tots els professors ho saben. En tot cas, els que em coneixen no m’han fet saber que tinguin més expectatives amb mi que amb d’altres.
Quins records tens del teu pas per l’Institut Rafael Campalans d’Anglès?
— Molt bons. Hi he tingut bons professors i companys amb els quals tenia molt bona relació. Els professors em deien sovint que havia d’anar a la universitat i m’estimulaven força.
¿A la universitat hi has trobat menys diversitat que a l’institut?
— De fet, jo m’he trobat una mica amb el contrari. A secundària hi havia una majoria de gent d’origen català, però a la universitat m’hi he trobat més diversitat, estudiants de tot arreu. Potser un alumne d’un altre centre t’explicaria una realitat diferent, però la meva ha estat així, segurament al revés del que acostuma a passar.
¿Consideres important que hi hagi diversitat a les universitats?
— La relació entre cultures diverses sempre és positiva, tant per a les persones que tenen aquests contactes com per a tota la comunitat. Conèixer persones i cultures d’altres països és enriquidor.
Què és el que més t’ha impactat del primer any a la UdG?
— M’ha impactat la quantitat de suspesos que hi ha en certes matèries. Però també és rellevant aclarir que la majoria s’ho treuen al segon intent, en les recuperacions, cosa que demostra aquest nivell d’exigència de la universitat que comentava abans. La gent s’ha d’espavilar, ningú et regala res.
¿Has estat mai en aquest grup de suspesos?
— Per sort, no he suspès res. Des del primer dia em vaig adonar que si no m’espavilava em quedaria enrere. Hi he posat esforç.
Com et veus en el futur? De què t’agradaria treballar i on?
— Encara no tinc clar què és el que m’agrada més de la química. Confio anar-ho descobrint en els pròxims anys i triar alguna especialitat. Suposo que un cop acabada la carrera hauré de treballar a Catalunya, agafar experiència i després m’agradaria saltar a Europa, on hi ha moltes oportunitats.
Es parla molt de la fuga de talent, de gent ben formada a Catalunya que marxa a treballar a l’estranger. Què s’hauria de fer per evitar-ho?
— S'hauria de reformar el mercat laboral. La majoria dels que marxen ho fan perquè no troben oportunitats aquí.