Eduard Muntaner: "Treballem perquè la tecnologia converteixi els infants en agents de canvi"

GironaEnginyer informàtic de formació, Eduard Muntaner (Girona, 1979) és un dels cofundadors d'UdiGitalEdu de la Universitat de Girona (UdG). Es tracta d'un grup de recerca interdisciplinari, integrat per un equip que inclou des d'astrofísics fins a persones formades en les belles arts i que té com a punt de trobada l'educació, la tecnologia i la cooperació en el desenvolupament. Gràcies a la Unitat de Compromís Social de la UdG, té projectes actius a Bangalore (Índia) però també en escoles d'alta complexitat del Gironès i en altres països europeus de la mà del programa Erasmus+.

Què et va dur a dedicar-te a la cooperació després d'haver estudiat enginyeria informàtica?

— Sempre m'havia interessat, i per això vaig fer-ne un postgrau. Quan el vaig acabar tenia moltes ganes de veure com era realment sobre el terreny un projecte de cooperació i, buscant oportunitats de voluntariat, vaig trobar una escola rural al sud de l'Índia, a Tàmil Nadu. Era el projecte Shanti Bhavan i buscaven un informàtic, precisament, que els ajudés a muntar una aula i formés els mestres.

¿L'experiència et va canviar la vida?

— Era el primer cop a la vida que em posava davant d'una classe... I va ser on vaig trobar una vocació. Era el 2005, tenia 26 anys, i des de llavors que no he deixat de treballar en projectes d'educació.

¿Allò va ser la llavor del que avui és el grup de recerca UdiGitalEdu?

— Quatre anys després, mentre estudiava el doctorat en intel·ligència artificial, vaig demanar una ajuda a l'Oficina de Cooperació de la UdG per poder tornar a l'escola rural. I me la van donar. Hi vaig poder tornar amb un equipament més potent, acompanyat de robots. I vam estar fent tallers ja més enfocats a explorar com la tecnologia, utilitzada com a mitjà d'expressió, podria ajudar a desenvolupar la creativitat, el pensament crític i el treball en equip. Amb la idea que si els infants són més creatius, crítics i han après a treballar col·laborativament serà més fàcil que es converteixin en agents de canvi de les seves comunitats.

Al tornar, ¿la UdG aposta per seguir el projecte?

— Jo encara soc bloguer, però llavors encara ho era més. Publicava gairebé cada dia articles sobre l'Índia i em seguia un dels professors que havia tingut a la carrera, el catedràtic Jordi Freixenet. Es va quedar molt enganxat al que estava fent allà i al tornar em va proposar engegar UdiGitalEdu, amb l'esperit de fer també aquí el que jo estava fent allà. Hi ha molts nens amb necessitats aquí, no cal anar tan lluny.

¿Es tracta d'una iniciativa molt pionera?

— Del tot. Al principi érem només quatre. Ara ja som una dotzena. A l'Índia érem els primers que estàvem fent realment coses de robòtica a l'educació. Però no tant en el sentit de promoure les enginyeries, que ara també està molt de moda, o promoure les vocacions tecnològiques, que també és fantàstic. Si no amb l'esperit de promoure aquestes soft skills que en diuen en anglès: la creativitat, el pensament crític i la curiositat a través de la tecnologia.

Què opines de la limitació de les pantalles entre infants?

— Els nens d'avui dia ja gairebé neixen com a usuaris i consumidors de tecnologia. El que nosaltres fomentem és que siguin creadors i productors, que facin servir la tecnologia per expressar-se de forma creativa. Aquest és el nostre missatge, com també que es faci d'una forma transversal: la tecnologia no hauria d'estar només a la classe d'informàtica o de tecnologia, sinó que hauria de ser una llengua que es pogués fer servir amb l'eina de programació per a nens Scratch o robots a la classe de ciències o la classe d'art.

Com feu el salt de portar UdiGitalEdu a les escoles de l'entorn de Girona?

— Primer vam estendre el projecte de l'escola rural a altres escoles de Bangalore, que és una ciutat de més de 10 milions d'habitants, a través de l'organització Parikrma Foundation. Però hi ha un moment que diem: també cal implantar-ho a casa. I ens posem en contacte amb els ajuntaments del Gironès. És quan coneixem etiquetes com escoles d'alta i màxima complexitat. Tots els centres de Salt ho són.

Per on vau començar aquí?

— Va ser a l'Escola Dalmau Carles de Can Gibert del Pla a Girona i l'Escola del Veïnat de Salt. Va ser un projecte molt bonic, el Tic Tac. Hi anàvem cada quinze dies o bé venien als nostres espais i participaven en tallers que dissenyàvem nosaltres. S'hi va afegir després l'Escola Carme Auguet del barri del Pont Major, i així vam unir els projectes de cooperació a l'Índia amb els d'aquí. I des de fa uns anys estem en una altra fase: formem mestres per tot Europa a través dels projectes d'Erasmus+.

I alhora heu anat creixent i teixint sinergies a Bangalore fins a impulsar un esdeveniment.

— Els darrers anys han sorgit organitzacions que fan el mateix que nosaltres. I vam pensar en crear un esdeveniment, el Nimaya Fest, per connectar-les de la mà de la universitat Srishti, amb qui volem tenir un conveni de col·laboració permanent.

¿Fins a quin punt és important l'àrea de cooperació d'una universitat?

— És essencial. Es tracta d'un servei social que ha de fer la universitat, i no només en països del sud. Nosaltres vam començar així, però ens hem adonat que també es pot fer cooperació al desenvolupament al Pont Major o a Salt.

Què aporta això a la UdG?

— El simple fet de fer cooperació jo crec que ja aporta molta cosa. Nosaltres hem après moltíssim a l'Índia de com fer servir la tecnologia per ajudar els altres. I nosaltres no som només un grup de cooperació, també ho som de recerca. Som pioners en l'educació digital, però des del punt de vista creatiu i artístic.