Núria Paricio: "Entre tots, hem convertit el Raval en un model exitós de convivència intercultural"

Caminar pel Raval, a Barcelona, i creuar-se amb Núria Paricio (Ojos Negros, Terol, 1957) és habitual. Va arribar-hi d'Aragó quan tenia només 7 anys i, després de formar-se en turisme, va posar-se al capdavant del negoci familiar: un restaurant a la Rambla. Des del local, va anar veient la transformació del barri, fins que el 2002 va fer un canvi de rumb professional. Aquell any va apartar-se del negoci i va agafar les regnes de la nova entitat que ella mateixa havia ajudat a crear: la Fundació Tot Raval, una organització que encara avui és clau per al desenvolupament comunitari del barri i de la qualitat de tothom qui hi viu. La tasca que hi va fer fins al 2014 li va valdre la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona.

Els darrers anys, ha estat directora institucional i assessora de Barcelona Oberta, l'entitat que uneix 23 dels eixos comercials i turístics de Barcelona. Aquesta setmana, ha estat guardonada a la 25a edició del Premi Comerç de Barcelona de l'Ajuntament de Barcelona, per la seva tasca de contribució a la promoció i al coneixement del comerç de la ciutat.

Els seus inicis professionals al barri són al sector de la restauració. Què en recorda?

Sí, treballava al restaurant familiar. El fet que el negoci fos al Raval em va permetre veure de prop la transformació del barri. Recordo, sobretot, el Pla Especial de Reforma Integral i com hi va haver una arribada molt intensa d'immigració internacional. Allò no havia passat mai. De sobte, el barri havia adoptat nous veïns de cultures tan diferents com la pakistanesa o la magrebina. Va ser una època convulsa: no pas perillosa, però sí diferent. Hi havia sorpresa, desconeixement i, sobretot, la necessitat d’encaixar aquesta diversitat.

Com va entomar el Raval l'onada migratòria?

Sobtadament, al barri es van concentrar veïns que no es reconeixien entre ells: parlaven llengües diferents, tenien cultures, religions i costums molt diverses, fins i tot olors i sabors que abans no hi eren, com els curris o altres espècies. La desconnexió era evident, fins i tot en l’àmbit comercial: els comerciants locals no veien els nouvinguts com a iguals i no col·laboraven amb ells. Al mateix temps, grans equipaments culturals com el MACBA o el CCCB eren com bolets al barri: existien, però tampoc connectaven amb la població.

I va aparèixer la Fundació Tot Raval.

Exacte. A principis dels 2000, diversos empresaris del barri vam entendre que el barri necessitava una organització que reunís tots els actors: des d'entitats socials i centres culturals fins a les associacions de comerciants i els mateixos veïns. Així va néixer la Fundació Tot Raval, la primera fundació comunitària del país, tot i que aleshores no sabíem que estàvem creant aquest model. L’èxit va ser aconseguir que tothom pogués interactuar i treballar plegats per convertir el Raval en un model de convivència intercultural.

Com s'ho van fer per coordinar tothom?

Ens vam adonar que, malgrat les grans diferències culturals, hi havia punts en comú: molts immigrants eren comerciants i també pares i mares d’alumnes a les escoles. Vam decidir treballar a partir del que ens unia i no del que ens separava. Així, per exemple, amb el suport d’experts en mediació, vam crear grups interculturals de treball on comerciants magribins, pakistanesos, filipins i autòctons seien junts per buscar solucions per millorar els seus carrers i negocis. Aquests grups van evolucionar fins a convertir-se en juntes comercials totalment interculturals. La primera associació que vam ajudar a formar va ser la de la rambla del Raval, que va tenir com a president un comerciant pakistanès. Va ser un exemple de com la diversitat pot ser una força si es treballa en conjunt.

Vostè, de fet, també va ser nouvinguda al barri.

Sí! Quan vaig arribar de petita a Barcelona amb els meus pares, dormíem al mateix lloc que treballàvem, igual que fan molts immigrants avui. Hem d’entendre què significa deixar la teva terra i adaptar-te a una cultura completament diferent. Aquest record ens ha ajudat a construir una convivència real, perquè al final tots fem el mateix: lluitar per un futur millor.

El model de convivència comercial de la Fundació Tot Raval s’ha replicat en altres indrets?

Sí, s’ha anat explicant i compartint tant a Espanya com a Europa. Quan hi treballava, per exemple, vam viatjar a llocs com Portugal o Brussel·les per exposar-lo perquè té una particularitat: no és un projecte de dinamització del comerç, sinó de convivència a través del comerç. Aquesta diferència és clau. No treballàvem amb dinamitzadores, sinó amb mediadores: persones preparades per gestionar i resoldre conflictes. Això és el que ha fet del model una inspiració per a altres barris i ciutats.

El 2014, va fer el salt de Tot Raval a Barcelona Oberta. Per què?

Després de dotze anys al capdavant de Tot Raval, vaig sentir que era moment de fer un relleu generacional perquè hi havia gent que podia aportar idees noves. Vaig prendre'm un temps per descansar i reflexionar, i després vaig visitar Joan Oliveras, a qui admiro moltíssim. En aquell moment era president del MNAC i de l'Associació de Comerciants de la Rambla. Aquesta trobada va ser clau per al meu pas cap a Barcelona Oberta. Em va explicar que acabaven de muntar una organització de comerciants del centre de la ciutat i em va proposar dirigir-la. Mai he deixat de treballar en projectes on les relacions i el comerç juguen un paper fonamental.

Què vas aportar a Barcelona Oberta?

Vaig aportar un coneixement profund de les relacions humanes, que sempre ha estat la meva fortalesa. Vaig seguir aplicant la metodologia del cafè, tal com en dic jo. La vaig aprendre a Tot Raval. Sovint sortia de la Fundació per passejar pel barri o assistir a reunions, i acabava trobant-me amb gent que m’explicava preocupacions o projectes que volien engegar. Llavors els deia: “Anem a fer un cafè”, i durant aquella estona escoltava activament i reflexionava sobre com podia ajudar-los o amb qui els podia connectar. Quan tornava a la fundació, sovint ja havia fet set cafès, però també havia recollit moltes idees i necessitats.

Ara l'Ajuntament de Barcelona t'ha lliurat un Premi Comerç. Com et fa sentir?

Molt agraïda pel reconeixement! En una ciutat com Barcelona, és important entendre que el comerç no va sol: va acompanyat de carrers nets, segurs, una arquitectura atractiva, una oferta cultural amb teatres, restauració i gastronomia. Tot això forma part d’un mateix paquet. Si només vols anar de compres, pots anar a un centre comercial. Però si busques una experiència completa, el centre de Barcelona és únic. Això és pel qual he treballat tots aquests anys.