"La música i la gent gran eren molt importants per a la Tati": el discurs de Joan Maria Pou

BarcelonaEl vídeo... En fi. Primer de tot, moltíssimes gràcies al Diari ARA per haver pensat en la Tati i per posar el nom de Tatiana Sisquella a un premi d'aquestes característiques. Carles [Capdevila], moltes gràcies. Moltes gràcies també als accionistes, als responsables, a tots els que heu contribuït a convertir aquesta idea tan genial i tan dolça en realitat.

Ho ha comentat el director, la Tati va començar a escriure a l'ARA des del primer dia. Tenia el seu article a la contraportada, que escrivia en mitja hora o 35 minuts d'una manera insultantment fàcil, tenint en compte que jo també escrivia i no era ben bé el mateix. Però un cop tenia la idea... En fi, només cal que us compreu el llibre que va editar Columna i veureu quina escriptora era. De fet, la Tati era de l'ARA. Ella deia que escrivia a l'ARA, però que era el seu diari, se sentia molt identificada amb la manera de ser i de fer de molta gent de l'ARA. De fet, va deixar d'escriure quan no tenia prou energia per fer segons què.

A veure, sobre els premis. Ara us diran qui ha guanyat el premi i la menció, i [abans que s'anunciï el guanyador] faré un petit 'spoiler'. El premi té a veure amb la música i la menció té a veure amb la gent gran. Per què? Doncs estic molt content, perquè música i gent gran són dues de les passions claríssimes de la vida de la Tati. No es pot parlar de la Tati si no parlem de la seva relació amb la música i no es pot parlar de la Tati si no parlem de la seva relació amb la gent gran.

Com que el Carles [Capdevila] em va dir: “Tu pots dir el que vulguis”... Jo quan em poso davant d'un micro, puc estar aquí [molta estona]... Però avui intentaré fer-ho breu. Jo crec que no he conegut mai a la meva vida una persona que se sàpiga tantes cançons diferents com la Tati. La Tati tenia una memòria prodigiosa per cantar. Ella es queixava que després no tenia prou memòria per saber-se segons quines altres dades. Però posàvem la ràdio al cotxe, començava a sonar una cançó que potser l'última vegada que l'havia sentit era feia deu anys i te la cantava d'una tirada.

A casa era pràcticament impossible que no sonés música. Música, música, música. Jo sóc més d'escoltar ràdio parlada, i quan anàvem en cotxe ella em deia “música”. I jo, doncs música. De fet, si a casa durant un parell o tres dies seguits no sonava música, alguna cosa greu estava passant, perquè la Tati era pura música. Cantava i escoltava música tot el dia. De fet, deixeu-me que us expliqui una anècdota molt deliciosa. Quan marxàvem alguns caps de setmana amb el cotxe i passàvem el primer peatge, ella immediatament es relaxava. Deia: “Després del primer peatge deixo Barcelona enrere i començo a adaptar-me a allà on anirem, que és molt més tranquil”. I es posava a cantar al cotxe les cançons que anaven sonant, una darrere l'altra. Però aleshores venia un moment màgic, que era el moment en què ella parava la ràdio i em deia “què vols que et canti?”. En aquell moment, jo era l'únic espectador d'un concert. Però no era broma. Quan jo li deia: “Ai, Tati, no ho sé” … “Què vols que et canti?”, insistia. I aleshores jo havia de recordar alguna cançó que sabia que li agradava, que se li donava especialment bé, i li deia: “Canta'm aquesta”. I efectivament feia la cançó, jo després havia d'aplaudir, i normalment hi havia bisos, un autèntic festival de música al cotxe amb la Tati. Perquè la Tati, sense música, no era la Tati. Alguna vegada m'havia fet cantar a mi i... en fi. Després em fotia més pals que els que rep Zubizarreta pel fitxatge de Vermaelen, perquè realment ho feia fatal.

Música i gent gran. Perquè considerava que no fem prou cas de la gent gran. Ella deia: “Com és que no escoltem la gent gran amb la quantitat de coses que ens poden explicar, d'històries que nosaltres no hem viscut i ens poden explicar?”. Feia veritables interrogatoris a la seva àvia, a la seva tieta, que és aquí, a la seva altra àvia... I els preguntava de tot. Com havien viscut la guerra, la postguerra, què menjaven, què deixaven de menjar, el seu primer petó, què havien sentit la primera vegada que havien fet l'amor... Que nosaltres li dèiem: “Vols dir que...”. “Sí, sí, vull que m'ho expliquin”, responia.

Recordo que un dia, passejant per Sarrià, vam veure una persona que no tenia menys de 80 anys asseguda en un banc prenent el sol, i em va dir: “Seiem una estona aquí al costat”. Vam començar a parlar. Ella, de fet, va començar a parlar amb aquella senyora, que li va explicar tota la vida. Vam estar mitja hora escoltant, i jo me'n vaig anar pensant: “Jo no ho hauria fet mai de la meva vida, i he après un munt de coses gràcies a la senyora del banc de Sarrià”.

Li encantava escoltar la gent gran. A la ràdio, quan hi tenia gent gran, no li feia gens de por que hi hagués silencis, que baixés el ritme de l'antena en aquell moment... No. Ella deixava que aquella persona s'expressés al ritme que li convingués. Per tant, em fa molta il·lusió que el jurat del qual he format part hagi decidit, en aquest primer Premi Tatiana Sisquella, apostar per la música i per la gent gran. Moltíssimes gràcies, de debò, perquè gràcies a aquesta iniciativa, cada any la recordarem junts. Un petó.