Sílvia Domingo: la valentia de perseguir els somnis

BarcelonaBUSQUEM GENT QUE SE'N SURT. EXPLICA'NS CASOS QUE CONEGUIS

o bé

FES-NOS ARRIBAR IDEES PER AFRONTAR CRISIS I ENTREBANCS

Apareix al bar on hem quedat, menuda, riallera, amb els cabells foscos recollits en una cua, disculpant-se per haver fet tard: "No arribo mai tard, eh?" Demana un tallat i comença a parlar, eloqüent, sense estalviar-se detalls: se'l prendrà fred, el tallat.

La Sílvia treballava en una fàbrica de components elèctrics a Badalona. Tenia dues filles, parella i era feliç a la feina, tot i que feia temps que joguinejava amb la idea boja de conduir un autobús: "I si ho intento?", li preguntava al seu company. "A mi m'agrada conduir". Ell mirava de treure-li els pardals del cap: "No t'hi fiquis, és molta responsabilitat, jo vaig en bus cada dia, no saps el que et trobaràs...". "Quan no tens el suport del teu entorn... ja no tires. Per fer un canvi d'aquest estil necessites que algú et doni suport". La Sílvia ho diu sense rancor, perquè la intenció de la seva parella, en el fons, era bona. El somni hauria d'esperar.

Al cap dels anys es va separar i la van acomiadar de la fàbrica. Es va posar a netejar cases. "Al cap d'un mes em tornaven a cridar, però m'hi vaig negar". T'estimaves més netejar cases que tornar a la fàbrica?, li pregunto. "Sí". Tossuda, orgullosa? "De tossuda en sóc bastant. Però en aquest cas va ser orgull, els volia demostrar que sola també me'n sortiria". Nou mesos netejant les cases d'altres li van demostrar el contrari, fins que va entrar a treballar a la secció de logística d'una empresa de telefonia. "Però abans, ja vaig intentar treure'm el carnet de conduir autobusos". Somriu i els ulls li brillen: els somnis ens donen vida.

Per què aquesta obssesió amb conduir un autobús? "Primer, perquè volia una feina segura per a mi. No només per a mi, per a les meves filles. Havia de tirar endavant. Però, no sé per què, sempre he pensat que conduir era una feina que anava amb mi".

"Sílvia, no siguis tonta, intenta-ho", l'animava una veïna del barri que coneix bé TMB. "Em vaig apuntar a l'autoescola, però no podia mantenir-me. Era a l'atur i guanyava el que guanyava netejant. El carnet val peles! Sola, amb les nenes, vivint de lloguer... no podia. Ho vaig haver de deixar".

Perseguir els somnis

Però la Sílvia no va defallir: "Guardava els llibres de l'autoescola, no els llençava. Mai se sap! No ho podia descartar". Els somnis s'han de perseguir. Malgrat la nova feina, la Sílvia no arribava a final de mes, i seguia netejant cases. Tres anys després, la van acomiadar: "Tenia 41 anys i tornava un altre cop a l'atur. Què faig, pensava?". Es va donar un mes per reflexionar sobre el seu futur. "Tenia els llibres de l'autoescola preparats, la il·lusió: tot plegat era una cosa que encara era possible. I l'oportunitat va sortir tan de sobte... no podia deixar-la passar". S'embala quan m'ha d'explicar com va anar tot: "Un dia em va trucar el meu ex: 'Tu volies conduir autobusos, oi? Aquí a l'oficina de l'atur tenen una oferta de TMB'. Vaig dir: 'On m'haig d'apuntar?' Vaig trigar dos minuts a obrir l'ordinador i preparar el currículum. L'endemà a les vuit del matí era a l'oficina, entregant-lo. Si no m'arriba a trucar el meu ex, no me n'hauria assabentat. Per això crec que, d'alguna manera, això de conduir un bus era una cosa que jo havia de fer. El fet que fos justament la persona que m'havia dit que no la que se'n recordés de mi i em truqués, per a mi això és alguna cosa... no sé què... era el meu destí, n'estic convençudíssima. Cada vegada més".

Tanmateix, encara faltava un llarg camí per recórrer: proves de conducció, entrevistes personals, psicotècnics i finalment, el carnet de conduir, que pagaven TMB i la Generalitat: "Ja podia ser el meu destí i tot el que vulguis, però si no passava les proves, no tenia res a fer!"

Però la Sílvia, malgrat els dubtes que l'assalten, se'n va sortir: vuit mesos després de rebre la trucada del seu ex es posava l'uniforme de TMB – "Va ser mirar-me al mirall i pensar: però que bé que em queda! Si és que sóc jo!"— i ocupava, nerviosa, el seient del conductor del bus que fa la línia 27, de Plaça d'Espanya a Roquetes. "Els primers dies vaig arribar a pensar que no era per a mi, pel nerviosisme, perquè no controles, no en saps, són massa coses a tocar. I crec que no el vaig portar malament, tot va anar molt bé! Però això em va durar tres dies: al quart dia, ja sabia que aquesta era la feina de la meva vida. Em sento molt privilegiada, he aconseguit l'estabilitat que buscava".

Quina creus que ha estat la clau de tot plegat? "La constància de seguir pensant en allò, en cap moment vaig deixar de pensar-hi. La il·lusió, les ganes; vaig lluitar al màxim per aconseguir-jo. Ja sé que hi havia coses que no depenien de mi, però l'esperança no la vaig perdre mai. Mai. I aquí em teniu".