Santi Balmes: “Pensem que amb quatre tuits ja hem arreglat el món”

BarcelonaSanti Balmes (Barcelona, 1970) ja fa temps que eixampla el seu camp artístic al marge del grup Love of Lesbian. Després d’un conte infantil, una novel·la i un recull de relats, publica Canción de bruma (Principal de los Libros), un llibre en què aplega poemes que permeten seguir un fil autobiogràfic.

Quant de temps pots estar sense escriure?

Una setmana. Llavors ja començo a notar símptomes estranys. Normalment, escriure m’endreça la psique d’una manera bastant bestial. De vegades me la desendreça més, però em comporta un plaer. Darrerament, amb tanta sobredosi de ficció que tenim, m’he adonat que, si no vaig amb compte, m’estic convertint en un consumidor de ficció aliena més que de la meva pròpia. Però, tot i així, el que trobo en mi mateix no ho trobo com a espectador. O sigui, que seguiré escrivint.

¿T’afrontes a tu mateix com una ficció?

Depèn del format. En el poètic, no tant. Hi ha coses aquí que són imaginades, però això no vol dir que siguin menys autèntiques. Com que ho he imaginat, és part de mi.

Alguns poemes de Canción de bruma estan relacionats amb cançons de Love of Lesbian. Per què?

És que per a mi és un altre vèrtex d’un triangle que estic fent i que al desembre s’acabarà amb una novel·la que es diu El hambre invisible, que il·lustra el Sergio Mora, el mateix que va fer la portada del disc El poeta Halley. D’alguna manera es tracta d’incidir des d’un punt de vista musical, poètic i de prosa en una temàtica que és bastant semblant: la recerca del teu jo a través de la creació. La prosa, la poesia i la música són tres eixos fonamentals en la meva vida.

El hambre invisible és la fam d’escriure?El hambre invisible

Són moltes fams. Als 13 anys va ser el descobriment del que volia fer amb la meva vida, el descobriment de la fam invisible poètica. També hi ha fams negatives, com la sensació que no estàs fent res a la vida, cosa que em va passar dels 20 als 30. Fins i tot pot haver-hi una fam invisible increïble que és la necessitat d’aburgesar-te, que és una cosa molt prosaica i molt terrible de reconèixer.

L’equilibrista que apareix en el llibre ets tu?

Seria l’eix central de la meva existència mental, però és aquella persona que d’alguna manera, i això es veurà més a la novel·la, està intentant ponderar personalitats que viuen dins meu, que són com molt contradictòries entre si. Aquest pobre desgraciat que és l’equilibrista està intentant no caure de la corda.

I l’Edith que hi apareix sovint?

L’Edith és una figura femenina que en la majoria dels casos està inspirada en la meva parella, i en totes les èpoques que he passat amb ella, que deunidó els daltabaixos que hi ha hagut. Porto 25 anys amb ella. Però intento desvincular-la una mica d’ella i fixar-me més en l’Edith com a figura femenina. És el que pot inspirar-me ella i totes les dones. Concretar fa bastanta mandra perquè en realitat l'escriptor intenta abraçar molt més, que tot sigui més universal. Intento no ubicar les coses en un context biogràfic que sigui molt claustrofòbic o que allunyi la gent que ho llegeixi. Si vas per aquest camí, més val que escriguis un blog. I aquest no és el meu objectiu, ni molt menys.

Hi ha un contrast molt gran entre el Santi Balmes que recorda quan era un nano fascinat per una patinadora i el que escriu el llarg poema España, dulce ratonera.

Sí. Un és aquell nen que estava buscant referents platònics i que tenia aquella sensació que tot era meravellós i que tot era un descobriment. I l’altre és el decebut completament, que és el que he incorporat. Segueix havent-hi aquell nen, però ara també hi ha la persona decebuda i consternada per tot el que està passant. Hi ha un immobilisme que s’està perpetuant en els segles, i aquella fotuda mania de posar-ho tot en un context molt banal. Pensem que amb quatre tuits ja hem arreglat el món, i després ningú es mobilitza. És tan decebedor tot... Jo estic molt decebut.

Tens un vers que sembla una esmena a la política espanyola: “Vuelan las gaviotas y en cada pico va una rosa”.

És aquest bipartidisme que tant mal ha fet. I després de veure Susana Díaz envoltada de la vella guàrdia del PSOE, dius: “No future”. Seguim igual i hi ha una voluntat de seguir igual, que és el que a mi més esparverat em deixa. Aquesta por d’acostar-se i de ser diluïts per Podem, el que està generant és que el PSOE sigui com una dreta camuflada. No deixa de ser res més que això. A mi el que em fot és que hi ha una part del país que sí que vol canvis, però seguim sent un 30% que ens hem de fotre.

¿Per això España, dulce ratonera té un to de ràbia que no hi és a la resta de poemes?

Un amic em va dir que li havia agradat molt el poema, però que no aportava cap solució. I és que no la veig. Si veiés solucions em convertiria en polític automàticament, i no ho he pretès mai. Simplement és un desfogament visceral. Tot i així, penso que és una terra on malgrat tot se segueix vivint molt bé. Per això vaig dient al final "si no fuera por el sol". És aquella sensació de dir: "Fotria el camp després de veure l'última declaració de Rajoy", però després analitzes i quan has viatjat t'adones que malgrat tot ets en una dulce ratonera.

Escrius que busques rebuig, comprensió, empatia. Els artistes sabeu el que busqueu?

És que no ho sabem. En realitat, és la feina més absurda del món. A vegades veig un cirurgià o un col·lega que és arquitecte, i penso: "Això té sentit! El que faig jo quin sentit té?" No en té cap més enllà del crèdit que et doni la gent.

I quan tens el crèdit de la gent...

Segueixes tenint dubtes. T'enfrontes a la teva mediocritat, als teus problemes de vanitat, que no saps realment què hi ha de vanitat i què d'amor a l'art. Penso que tot està molt barrejat. Una persona que es dedica a això té una vanitat absolutament fora del normal, digna de psicòleg, i a la vegada una falta d'autoestima absolutament acollonant. I com més dualitat hi ha, més creatiu ets en realitat. No crec que hi hagi gaires homes d'una sola peça que valguin la pena. O potser els trobaràs en una ONG.

En el llibre hi ha també una certa nostàlgia per coses desaparegudes de Barcelona, com la Casita Blanca i l'avinguda de la Llum.

Ah, l'avinguda de la Llum... Em va passar una cosa molt curiosa que després va ser una metàfora molt bonica. Amb 12 o 13 anys, vaig comprar la primera guitarra elèctrica en una botiga de l'avinguda de la Llum. I m'he adonat que comprar la primera guitarra elèctrica a l'avinguda de la Llum en una època en què estàs buscant una mica de llum a la teva existència té una càrrega simbòlica molt forta. És aquella època meravellosa, fins als 20 anys, l'època de la Casita Blanca, dels descobriments i dels excessos. Ara el que fas és recopilar totes les experiències que en aquell moment no tenies prou tècnica per plasmar. Evidentment, però, és un crit a la necessitat que la teva vida segueixi sent intensa.

Per què el 2012 va ser un any nefast, com dius en un poema?

Perquè per a mi va ser un any nefast. Vaig passar una crisi emocional molt heavy. Vaig empalmar dos discos i vaig deixar la meva vida personal molt enrere. I vaig perdre l’equilibri d’una manera molt bèstia. L’èxit de Love of Lesbian va coincidir amb el naixement de les meves filles, i he tingut una sensació molt estranya, en el sentit que sí, que va estar molt bé, va ser tot molt intens, però veig fotos de les meves filles en caps de setmana en què jo no hi era. I m’hauria agradat que tot estigués més endreçat. Tot es va barrejar d’una manera molt exagerada i va haver-hi danys col·laterals. És un any que mentalment tinc marcat a l’agenda com el pitjor de tots; paradoxalment, en el moment d’auge de la banda. Era increïble: estava fent-me fotos a la Fnac amb un disc d’or quan en realitat la meva vida estava bastant destrossada.

La conciliació familiar et segueix preocupant?

Ens ha preocupat a tots els de la banda. Hem dit que no a moltíssimes coses. Vam haver de tornar a pujar al cavall salvatge que ens havia tirat a terra i domar-lo d'una puta vegada. Això és el que ens equilibra. L'altre dia estava veient El sopar de TV3, i la Clara Segura deia: "A vegades he pensat com seria la meva vida si em dediqués exclusivament a la interpretació: segurament seria molt intensa, però a la vegada seria un desastre". I això és d’allò que ens adonem, alguns més tard, alguns més d'hora, alguns quan ja està tot perdut i t'han fotut les maletes al carrer... i d’altres quan hem estat amb la maleta al rebedor.

Els articles que escrius a l'ARA PLAY

Em costa molt, en el sentit que una columna és generar una opinió, i jo estic una mica cansat de condicionar o que em condicionin. Generar opinió em resulta molt més complicat que fer poemes sobre la meva vida. No crec que la meva opinió tingui gaire importància, i per això intento anar-me'n una miqueta pels marges. Tot i així, sí que miro de extreure una part sociològica de les xarxes que a mi em té bastant fascinat. Últimament he estat escrivint sobre la manera que té la gent d'enviar-se missatges directes a través dels seus posts adreçats a una persona en concret, i que els que estem en l'entorn i coneixem què ha passat entre aquestes dues persones diem: "Ostres!" En aquest sentit, aquesta violència sorda que hi ha a la xarxa em fa molta gràcia. Aquesta part sociològica sí que m'agrada investigar-la.