Un altre Sant Jordi esclatant

Barcelona“Fa uns quants anys que no signava, però ara tinc nou llibre i per contracte m’obligaven a dedicar-hi dues hores”, deia Quim Monzó poc abans de les dotze a la parada de la FNAC-Triangle. La cua de lectors era considerable però havia de plegar i anar a buscar l’autobús -“el 41”, repetia- per anar fins al Corte Inglés de Francesc Macià. “Faig tard. He de marxar”, deia. Encara hi havia gent amb exemplars de Taula i barra, però també de Vuitanta-sis contes, i fins i tot de Self-service i L’udol del griso al caire de les clavegueres, dues novel·les dels anys 70 que per ordres de l’autor no s’han pogut reeditar mai més: “La gent els porta per putejar-me i per fetitxisme”, comentava ahir. Monzó va signar amb professionalitat i fins i tot es va deixar fotografiar acompanyat de lectors. “No m’agrada firmar”, deia. Segur? “ No means no -afegia-. Quan acabi la feina me n’aniré a casa a llegir diaris i preparar l’article. No et puc dir si mai més signaré perquè no sé què serà de la meva vida en les pròximes quinze hores. Ara bé, et puc assegurar que si no agafo el pròxim autobús número 41 estic perdut”.

Monzó va abandonar ràpidament el centre de Barcelona. Es va perdre l’explosió d’entusiasme de les desenes de milers de ciutadans que col·lapsaven la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, que fins i tot estava tallat al trànsit entre Aragó i Gran Via, davant la imponent façana de la Casa Batlló. Potser la gent no s’havia llevat gaire d’hora -hi havia parades que a les deu encara obrien caixes-, però al migdia la ciutat ja era un formiguer: també l’avinguda Diagonal i el passeig de Sant Joan, dues artèries on any rere any l’activitat creix per esponjar l’epicentre de la diada, saturat de llibres, roses, partits polítics i, enguany, també de voluntaris que demanaven adhesions al referèndum. Els carrers no es començarien a buidar fins a última hora de la tarda, quan s’acostava l’hora del Madrid-Barça. “Aquest Sant Jordi ha durat tres dies i això ens fa molt contents -assegurava Emili Rosales, director editorial de Grup 62-. Hem tingut autors amb cues formidables, com Xavier Bosch, Sílvia Soler, Rafel Nadal i Pilar Rahola. Eren cues de país normal”. Tots van acabar entre els més venuts.

Carles Capdevila arrasava per allà on passava amb La vida que aprenc, un recull d’articles publicats en bona part a l’ARA. Hi havia parades en què l’equip de l’editorial Arcàdia fins i tot repartia numerets per agilitzar el procés. “Està bé que et comprin, però sobretot que et llegeixin i els agradi”, explicava Capdevila entre firma i firma. A última hora de la tarda, el Gremi de Llibreters feia pública la llista de llibres més venuts i Capdevila encapçalava la no-ficció catalana, seguit de Quim Monzó. “Malgrat que aquest Sant Jordi ha caigut en dia festiu i teníem por que la gent estigués de cap de setmana, ha sigut un èxit de públic i no hem punxat de cap manera -reconeixia Antoni Daura, president del Gremi-. Ha sigut un Sant Jordi esclatant. Sense incidències. Encara sense xifres definitives -les sabrem dijous que ve- creiem que repetirem la xifra de l’any passat”. Això situaria la facturació al voltant del 21 milions d’euros. És a dir, més d’1,6 milions de llibres venuts.

Certeses i sorpreses

En ficció catalana, quatre dels cinc llibres més venuts estan editats per segells de Grup 62: Nosaltres dos, de Xavier Bosch, Rosa de cendra, de Pilar Rahola, La senyora Stendhal, de Rafel Nadal i Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré, que va concentrar les signatures en només dues hores de la tarda. Les cues per aconseguir unes paraules de l’escriptor eren notables. Signava sobretot el seu últim llibre de contes, però també exemplars de Jo confesso. A prop d’ell, també a la rambla de Catalunya, Federico Moccia reunia desenes de fans de les seves novel·les romàntiques: les signava industrialment amb set models diferents de tampó. Un dels títols de poesia més venuts era El libro de Gloria Fuertes, publicat per Blackie Books. “La teníem com una figura gairebé nostàlgica, però gràcies al llibre hem descobert que era una feminista lluitadora amb una gran obra literària -deia l’editor Jan Martí-. Fa un mes i una setmana que ha sortit i n’hem venut més de 15.000 exemplars”. Gloria Fuertes no va entrar en cap de les classificacions de llibres més venuts. De fet, entre els 20 títols de ficció i no-ficció catalana i castellana només hi havia quatre dones: Pilar Rahola, Mònica Usart, Carme Chaparro i Marie Kondo, que repetia èxit amb La magia del orden.

La internacionalització creixent de Sant Jordi es va confirmar de diverses maneres. A primera hora del matí, Jordi Puntí explicava als 15 representants de ciutats literàries de la Unesco -xarxa a la qual pertany Barcelona des del desembre del 2015- que la diada del llibre “és una experiència meravellosa i una lliçó d’humilitat per als autors”. Hi havia representants del Regne Unit, Austràlia, Polònia, Ucraïna, Islàndia, Estònia o Alemanya. “Barcelona m’ha impressionat -reconeixia Andrea Edel, de la ciutat literària de Heidelberg-. La idea de tenir una festa del llibre és meravellosa. I es podria exportar a Alemanya, on no tenim res que s’hi assembli. El contacte amb els autors és fascinant. També el bon ambient”.

Al passeig de Gràcia, mentre autors com Donna Leon, Siri Hustvedt i Teju Cole anaven amunt i avall, la princesa saudita Halla Bint Khalid, que ha vingut uns dies per presentar l’exquisit àlbum il·lustrat Els cent, deia: “Veient aquest espectacle em demano com és que no hi ha més ciutats al món celebrant la literatura com aquí. S’hauria d’instaurar un Barcelona Day”. Sant Jordi se celebra a tot Catalunya. “Oh, encara millor: caldria que hi hagués un Catalonia Day a tot el món. És una celebració preciosa”.