“La parella és, sovint, la mare de totes les bogeries”

BarcelonaLa relació de Yasmina Reza amb Barcelona i Catalunya és tan bona que fins fa pocs dies encara es podia veure Art -el seu gran èxit internacional, escrit fa més de dues dècades- al teatre Goya, on tornarà el 2018. La dramaturga, guionista i novel·lista francesa va oferir ahir el Pregó de la Lectura de Sant Jordi i va aprofitar la jornada per presentar nou llibre, Babilònia (Anagrama), que a França va ser beneït amb el premi Renaudot l’any 2016. “És la primera vegada que escric una novel·la on passen tantes coses -diu l’autora amb un somriure tímid als llavis-. El punt de partida d’aquest llibre va ser una situació peculiar que em venia al cap de tant en tant: imaginava que un dia un veí picava a la porta de casa i em confessava que acabava de matar la seva dona”.

"Un Pregó de Sant Jordi per reivindicar que la vida és una ficció", per Núria JuanicoA Babilònia, Reza sap retardar aquest temptador esquer narratiu fins gairebé la meitat de la novel·la. D’aquesta manera, l’impacte en el lector és molt més gran, perquè anteriorment ha pogut conèixer a fons l’assassí i la víctima, en Jean-Lino i la Lydie. I també la narradora del llibre, l’Elisabeth, una enginyera de patents que acaba de fer seixanta anys i que, deu dies després de la mort de la seva mare, decideix organitzar una festa de primavera al seu apartament, que comparteix amb en Pierre. L’Elisabeth el descriu així, en l’habitual estil directe i entretallat de l’autora: “Ens coneixem de memòria. Li retrec el seu amor massa incondicional. No em posa en perill. No em magnifica. M’estima fins i tot lletja, cosa que no em tranquil·litza gaire. No hi ha electricitat entre nosaltres, n’hi ha hagut mai?”

“L’escriptura serveix per examinar el que no funciona -diu Reza-. El que suposa un problema. La parella és una construcció sovint molt artificial, una petita societat que es dona al món occidental però que en altres cultures no existeix. A nosaltres ens sembla normal, però la parella, sovint, és la mare de totes les bogeries”. A la novel·la, l’equilibri de l’Elisabeth i en Pierre es troba en un segon pla perquè Reza desplaça l’atenció cap als convidats de la festa de primavera, una galeria de personatges que fan més pena que gràcia, sobretot quan es dediquen a presumir de les seves petiteses, i que puntualment recorda la festiva decadència de l’últim Milan Kundera, el de La festa de la insignificança (Tusquets, 2014). “La meva escriptura és tragicòmica: tinc aquesta manera de veure la vida i acabo expressant-la així literàriament -admet-. És una herència de la cultura jueva de la meva família. A casa era important poder riure de tot, sobretot de nosaltres mateixos”.

L’enigma de la França actual

A més de radiografiar la inestabilitat i la incertesa, un dels principals motors creatius de Yasmina Reza és “l’observació de petits detalls, quotidians i simples”, que li permeten “arribar a la profunditat”. L’autora recorda que “la vida quotidiana ocupa el 80% del temps”: “És mentre ens rentem les dents que podem fer una observació metafísica”, recorda. Després d’estudiar teatre i sociologia a la Universitat de Nanterre, va debutar amb l’obra Conversations après un enterrement (1987), i va aconseguir un èxit sense precedents amb Art (1994). Amb 35 anys tenia el món als peus, i va saber diversificar la seva producció a través de narracions autobiogràfiques ( Hammerklavier, 1997), novel·les (En el trineu de Schopenhauer, 2005) i guions (va adaptar Un déu salvatge per a Roman Polanski el 2011), tot això sense oblidar el teatre: l’última obra, Bella figura, es va estrenar el 2015.

“Els escriptors no som intel·lectuals -adverteix-. Hem de deixar el compromís a banda per poder contradir-nos o fer que les accions dels nostres personatges siguin malèvoles. A Babilònia ofereixo una fotografia de la França actual, però em sembla impossible definir el meu país”. La dificultat d’acceptar el pas del temps i l’assumpció de la culpa són dos dels temes importants del llibre, que està esquitxat de comentaris sobre la incertesa del present. “Gran part de la gent que votarà posicions extremistes (Le Pen o Mélenchon) se sent abandonada per la política”, diu Reza. Li és impossible d’oferir una “predicció digna” dels resultats de les eleccions de diumenge. Fa tot just una dècada, l’autora va seguir la campanya de Nicolas Sarkozy, de qui va escriure’n un retrat, L’alba el capvespre o la nit (2007). “El model de conquesta política de Sarkozy va ser tan impactant i aclamat que, per força, el govern de després va ser decebedor -diu-. Els francesos portem una dècada així: deprimits”.