La nova no-ficció: Trencant totes les fronteres

Barcelona“L’assagista ja no pot ser una veu en off que parla des de no saps on”, comenta Isabel Martí, editora de La Campana, que aquest Sant Jordi ha apostat per l’assaig El gen. Una història íntima, del metge i genetista nord-americà Siddhartha Mukherjee. “Avui, qualsevol a qui li interessi la condició humana ha d’acostar-se a temes científics -continua-. Com que la ciència és a tot arreu, és lògic que els bons autors la vehiculin a través de tècniques literàries. Ara per ara tenir un cap divers és el que dibuixa el futur”. El gen confirma una vegada més una tendència que fa anys que es filtra als taulells de novetats de les llibreries: es tracta de la nova no-ficció, que a partir d’estratègies pròpies de la novel·la i dels papers privats -memòries, correspondència, llibres de viatges- familiaritza els lectors amb temes fins fa poc presentats gairebé exclusivament de manera acadèmica.

Entre els nombrosos exemples publicats en l’últim trimestre hi ha El ingenio de los pájaros (Ariel), on Jennifer Ackerman combina l’estudi de les habilitats dels ocells amb anècdotes sorgides durant la investigació; El país donde florece el limonero (Acantilado), la singular aproximació d’Helena Attlee a la història dels cítrics a Itàlia, i La memoria secreta de las hojas (Paidós), en què Hope Jahren posa per escrit la seva obsessió personal i professional per les plantes.

“La no-ficció ha trencat totes les fronteres: des de fa un temps s’expandeix en moltes direccions”, comenta Jorge Carrión, que dirigeix la col·lecció Lo Real per a Malpaso, que intenta “fer un mapa sobre totes les tendències actuals, fins i tot les que passen per la semificció, com poden ser les memòries de Manuel Vilas sobre Lou Reed o les cròniques de Robert Juan-Cantavella”. Carrión recorda que des de l’enorme influència de W.G. Sebald -autor de llibres com Austerlitz (2001)- “cada cop és més comú veure com els erudits i acadèmics, quan volen explorar temes personals, acaben traient-ne llibres de viatges molt interessants”. Cita Borrados, en què el professor Omer Bartov busca les empremtes dels jueus de Galítsia motivat per les seves arrels familiars, i Cuaderno de Cuba, en què el francès Lapin va construir un “documental dibuixat” a partir d’un viatge de tres setmanes a l’illa caribenya. “Una altra tendència destacada és el llibre-món, on l’autor, per aproximar-se a un tema, acaba emprenent grans viatges -continua-. Aquí destacaria Martín Caparrós, que va publicar El hambre a Anagrama l’any 2015. A Malpaso en recuperarem Larga distancia al setembre”.

“El Nou Periodisme nord-americà va ser fonamental a l’hora de reivindicar la realitat sense rebutjar l’exigència literària”, explica Dídac Aparicio, que l’any 2012 va tirar endavant l’editorial Contra amb Eduard Sancho. “Autors com Norman Mailer o Tom Wolfe van permetre que la ficció i la no-ficció es desdibuixessin -diu-. De fet, nosaltres publiquem llibres que ens interessen com a lectors. No tenim col·lecció, perquè cada títol és independent i conserva les seves particularitats”. Al catàleg de Contra hi ha dos àmbits en què han aprofundit: els esports i la música. “Són llibres que creiem que tenen rellevància cultural”, recorda abans de fer referència a Energy flash, de Simon Reynolds, “Bíblia de la cultura dance i l’electrònica”; Fuego eterno, la biografia “escrita com una novel·la” que Nick Tosches va dedicar a Jerry Lee Lewis, i En busca de los discos perdidos, on Eric Spitznagel es proposa recuperar els discos de vinil que es va malvendre quan tenia 20 anys per poder arribar a final de mes.

A quina lleixa va aquest llibre?

No són poques les editorials que actualment se centren en la no-ficció. Hi ha Paidós, Pasado & Presente, Arcàdia, Crítica, Capitán Swing i Libros del K.O. L’Altra, Periscopi i Raig Verd també s’han decidit recentment a obrir col·leccions centrades en l’assaig, la crònica i els articles. Entre les apostes més singulars hi ha la de Fragmenta, especialitzada en “llibres no religiosos sobre religions”: els seus dos últims títols són L’exili de Déu, de Lluís Duch, i els esplendorosos Contes cabalístics de Nahman de Bratslav. “La distinció entre ficció i no-ficció la fem per imposicions del mercat -comenta Rubén Hernández, cofundador amb Irene Antón de la madrilenya Errata Naturae-. Si volem que els títols tinguin una comercialització garantida hem de categoritzar-los segons l’IBIC, sigles que corresponen a International Book Industry Categories”. El fet que la no-ficció actual solca terrenys ignots queda demostrat quan es repassen les més de 800 categories d’aquesta llista. “Una de les tendències actuals, el nature writing, en queda del tot exclosa -admet-. Per això un llibre com Mis años grizzly, de Doug Peacock, va anar a parar al calaix de les memòries”.

Els editors d’Errata Naturae s’han trobat sovint que els llibreters no saben on col·locar bona part dels títols del seu catàleg. “ Buenos días, guapa, de Maxie Wander, explica les entrevistes de l’autora amb dinou dones de la República Democràtica Alemanya el 1977, que narren la seva pròpia vida -diu-. És un llibre al límit del periodisme i el relat. La veritat, si és que existeix, es troba més a prop d’aquestes configuracions múltiples que no a través d’un discurs únic”. Potser per aquest motiu de vegades inclouen no-ficció a la seva col·lecció de ficció, igual que fa Alpha Decay. “Nosaltres volem construir una visió i una mirada -comenta l’editora Ana S. Pareja-. Al principi buscàvem ruptura i frescor, ara ens agrada desubicar els conceptes”. Si fa uns anys publicaven ¿Qué fue de lo hipster?, més recentment han apostat pels Apuntes sobre el suicidio, de Simon Critchley, i al maig llancen Pretenciosidad. Por qué es importante, de Dan Fox. “Les memòries també ens interessen, sobretot si tenen un rerefons sociopolític, com Amo a Dick, de Chris Kraus -diu Pareja-. Ens agraden els territoris de frontera, on es barreja la narrativa, l’assaig i els elements autobiogràfics”.