BarcelonaSense càmera ni micro, i a l’altra banda del taulell. De les onze del matí a les vuit del vespre. Cinc bolígrafs i una càrrega extra per al mòbil. Som-hi. El primer caçasignatures ja m’espera, i s’agraeix. Un Carles a qui li estampo “Perquè les heroïnes amb espardenyes es mereixen més monuments que tots els herois de pedra”. És la dedicatòria diguem-ne estrella d’Argelagues, i aprofito l’ocasió per deixar-ne constància aquí per si no m’he escarrassat prou amb la lletra i més d’un encara rumia què coi li dec haver posat.
La primera companya de taula, la genial Natza Farré, i darrere nostre dos... romans? No, som ibers! Sí, sí, jo també m’he hagut de girar dos cops. Una arqueòloga i un arqueòleg de Calafell disfressats -amb criteri historicista és poc-, per fer-li de claca a l’autora d’una novel·la històrica ambientada en els temps en què els ibers van ser els reis d’aquestes terres. D’aquí uns segles, la disfressa serà de Pilar Rahola, què s’hi juguen? Ella, ara per ara, també és la reina d’aquestes terres. De lluny ja s’intuïa, perquè era l’única a qui escortava un de molt ben plantat. Que ha resultat que no era un goril·la, que era el Xavier Gafarot, un paio efectiu que tant et fa de cap de premsa com et conté les masses. Els puc passar el seu telèfon, si volen.
Però la carn és fràgil i jo també he tingut el meu inesperat moment fan. Ha estat amb Siri Hustvedt. Tots drets! Les paraules en anglès se m’entrebancaven, però li he pogut arribar a dir que m’he llegit tot el que ha escrit i que, podent-la saludar avui, jo ja havia fet el meu Sant Jordi. I quin greu que molta estona s’hagi hagut d’estar de braços plegats, la gran Siri Hustvedt. Greu no, vergonya. Que per més que ens hem acostumat a un Sant Jordi de barraques de fira amb youtubers, cuiners, alpinistes i samurais, al final de tot de tot de tot, resulta que hi havia allò de comprar llibres d’escriptors de veritat.
L’escriptor de l’autobús
Sort que a la tercera taula de signatures ensopego amb Quim Monzó. Fa il·lusió, sí. M’explica que ha perdut el paquet de tabac al taxi, li sembla. Marxa de seguida, ja els he acabat tots, em diu. Al mateix carrer on ens esbatussem per un taxi, el torno a veure. Està esperant l’autobús. I mentre m’apunto que es pot ser una estrella i anar amb TMB, patapam, una noia em treu Argelagues d’una maleta. Aquí dintre duc els quatre llibres que més m’han agradat aquest any, m’aclareix, és més còmode per anar a buscar cada autor. Són uns professionals. Com els que esperen Jaume Cabré. Fa molta estona que es rosteixen, perquè fa un llamp de sol infernal i el Cabré no arriba, però ells, allà, ben arrenglerats i a punt. I no sabeu què és topar amb la cua per tot un Jaume Cabré! Faig de telonera i no paro de signar! Encadeno noms, anècdotes, fotos, més noms, més fotos... I perdo el nord. Sisplau, home, que m’esteu acorralant!, sento que els dic a dos fotògrafs i un càmera. Que entesos, que tots voleu el Cabré, però... I paro el carro. En sec.
¿Endevinen qui serà la que l’any que ve empentarà l’escriptora que tapi l’òptica del meu company càmera quan gravem la signatura de Jaume Cabré?