Escriptors davant cues de dimensió desconeguda
Xavier Bosch lidera el rànquing de ficció i Carles Capdevila el de no-ficció en un Sant Jordi pletòric i ple de trobades inesperades
BarcelonaPer Sant Jordi sempre es produeixen trobades inesperades. L’escriptora nord-americana Donna Leon en va tenir dues. Va entrar a l’estand per signar llibres amb una màscara de Karl Marx i el primer lector que se li va acostar li va confessar que es deia Brunetti (com el comissari dels seus llibres). La segona, a qui no coneixia, era la seva traductora al català, Núria Parés. A Xavier Theros un lector va demanar-li que dediqués el llibre “al seu cosí germà”: era un familiar de qui feia dècades que no sabia res. Les cues per caçar firmes van prendre dimensions insospitades durant tot el dia. Eduardo Mendoza, que només firmava de sis a vuit de la tarda per “privilegis de l’edat”, va generar esperes de més de dues hores. “Alguns porten els llibres de casa. Veig que avui no farem gaire caixa”, va bromejar el flamant premi Cervantes.
Carles Capdevila«M’interessa el rànquing dels llibres més llegits»
Les cues davant la parada de l’ARA, on al matí firmaven colze a colze Carles Capdevila i Xavier Bosch, eren interminables i els feien presagiar bons auguris. Alguns lectors ja demanaven on seria després Capdevila per tenir una segona oportunitat, però la cosa va anar a pitjor: en alguna parada havien de repartir tanda! Al final del dia era al cim dels més venuts. “M’ho prenc amb alegria. Però a mi m’interessa el rànquing dels llibres més llegits i dels més acabats”, deia al vespre. L’any passat ja va ser al podi, però el secret de La vida que aprenc és que “reuneix molts col·lectius: mestres, monitors, infermeres, educadors...” “Tinc la sensació que són articles que han ajudat, que són útils, i noto certa estima i fidelitat després de molts anys de feina”. Tots li explicaven anècdotes i casos personals però no tenia més d’un minut per cap, això sí, multimèdia: “Em demanen fotos, vídeos i fins i tot he firmat alguna cama enguixada”.
Xavier Bosch «Em sento com si hagués fet un ‘hat trick’»
Xavier Bosch també va liderar el rànquing dels més venuts. Ja és la tercera vegada que ho aconsegueix: el 2010 amb Se sabrà tot, el 2015 amb Algú com tu i aquest any amb Nosaltres dos. El periodista i escriptor, que no va parar de firmar ni tan sols mentre caminava pel carrer, feia un símil futbolístic: “He fet un hat trick ”. Estava exultant: “Això estimula, perquè ara la novel·la tindrà més repercussió internacional i més vendes, i és un privilegi haver-ho aconseguit, i més escrivint en la nostra llengua”. Mentre firmava, algun lector li preguntava si tornaria a la ràdio: “Soc més feliç escrivint -responia-. Vaig decidir fer un canvi de vida i no m’ha sortit bé sinó el següent”, explicava. Altres lectors li explicaven històries força íntimes: “Hem tornat a ser amics i una mica amants. La teva novel·la ens ha impactat”, li explicava un admirador.
Dolores Redondo «Per a mi Sant Jordi és com el matí de Nadal»
L’autora de Todo esto te daré, amb la qual va guanyar el premi Planeta, no donava l’abast. Ni tan sols va tenir temps d’asseure’s. A la parada de Laie firmava a peu dret, sense pràcticament agafar aire, mentre una ànima caritativa li acostava un got d’aigua. “És de bojos”, deia. Li sabia greu deixar lectors sense firma però la cua era llarguíssima i feia l’impossible per complaure a tothom. Alguns lectors li explicaven coses íntimes, entre llàgrimes. “Sant Jordi és com el matí de Nadal o el dia del meu aniversari, és molt especial”.
Pau Donés «Són els que estimen la cultura els que haurien de representar el país»
“Em sento molt petit al costat de la Lucía Etxebarria”, assegurava el músic, que s’estrenava com a escriptor aquest Sant Jordi amb 50 palos... y sigo soñando. Donés es podia sentir petit però els lectors han sucumbit a la seva escriptura: va ser el més venut de no-ficció. “Ja anem per la tercera edició. No estava preparat per tant d’èxit i tinc curiositat per saber per què ha agradat tant”. Donés explicava que s’havia llevat al matí sentint notícies sobre polítics corruptes: “Són les persones que estimen els llibres, la música i la cultura les que haurien de representar el país”, va demanar.
Pilar Rahola «És el meu Sant Jordi més literari»
Al migdia, Pilar Rahola ja s’havia quedat sense veu. Era l’efecte inevitable de quatre dies concedint entrevistes i firmant Rosa de cendra a Reus, Granollers, Girona i, finalment, Barcelona. La seva companya de firmes a la paradeta de Laie, Care Santos, li va acostar uns caramels. “Té, dona, que em fas patir”, li va dir. Per a Rahola, el d’ahir va ser el seu Sant Jordi “més literari”. “Abans, els lectors em deien «Hola, Pilar, m’agrades molt»; ara em diuen «Hola, Pilar, m’agrada molt Mariona». He notat un canvi”. Les cues eren brutals. A quarts de dues, tot d’una, es van sentir crits d’indignació: una senyora s’havia colat amb tota la barra. “Faci alguna cosa!”, li cridaven a l’editor de Rahola. “Jo no puc fer res, no soc de la botiga”, replicava ell impotent. Aliena a tot, l’autora firmava el llibre a la senyora, que marxava entre insults.
David Trueba «Avui és el dia que puc posar cara als lectors»
“Un incunable!”, bromejava David Trueba quan una noia li va portar una primera edició d’ Abierto toda la noche, la seva primera novel·la. “Avui puc posar cara a aquesta cosa tan abstracta que són els lectors”, explicava l’autor de Tierra de campos. Mentre firma, Trueba va fent preguntes: “A què et dediques?”, “Ets d’aquí?”, “Fa molt qui hi vius?” La seva curiositat trenca el gel amb els lectors. Una parella d’arquitectes va explicar-li que després d’uns anys dolents, la feina torna a anar bé. “Però tampoc cal que vagi tan bé com abans, eh?”, els punxava ell. Un metge, fan de Cuatro amigos, li confessava que sempre cita frases de la novel·la. “No saps com m’alegra que un lector de Cuatro amigos hagi arribat a ser metge”, replicava Trueba. Hi ha autors que viuen Sant Jordi com una feina o una prova de resistència. Per a ell, és una festa.
Fernando Aramburu «El meu llibre provoca molta intensitat emocional»
Fernando Aramburu, l’autor de Patria, estava exultant. Mentre firmava llibres encara no sabia que havia sigut el més venut en llengua castellana però li havien donat moltes altres alegries. “Quan ahir vaig arribar a Barcelona -l’autor viu a Alemanya des de fa 35 anys- em van trucar i em van dir que m’havien donat el premi de la Crítica 2016. És com si m’hagués rebut l’orquestra municipal de Barcelona. I el temps aquí és fantàstic, la diada és fantàstica perquè és com si el llibre sortís al carrer i anés a trobar els lectors”, explicava. Una estudiant de la Universitat de Barcelona se li va acostar i li va comentar que tots els seus professors li havien parlat del llibre. Un altre lector li deia que reconeixia moltes coses, al llibre: “Hi ha molta gent que em comenta que hi troba coses que ha viscut. Agraeixo molt la intensitat emocional que provoca”, deia Aramburu.
Genís Sinca «Soc un flascó de Floïd»
Si l’any passat Genís Sinca va disfressar-se de pollastre, aquest Sant Jordi la seva disfressa era més aviat conceptual. “Soc un flascó de Floid”, explicava Sinca tot lluint un pin del famós aftershave a la solapa de la jaqueta. “Això ja ho deia un antic treballador de Floïd, de tan ben tractat com se sentia per J.B. Cendrós, i jo faig meva la seva frase”. L’autor de la biografia El cavaller Floïd, que ja va per la quarta edició, atribuïa l’èxit del llibre al fet de tenir “un gran personatge”, l’escriptor i mecenes J.B. Cendrós, “amb una gran història però molt desconeguda”. “Els lectors més grans em comenten la sorpresa de descobrir que darrere l’ aftershave que feien servir hi havia una figura tan tan compromesa”, explicava.
Javier Cercas «Soc un talibà de Sant Jordi»
“Sant Jordi és un miracle i no ens n’adonem. És una cosa que no passa enlloc del món”, afirmava ahir Javier Cercas, tot demanant “presó preventiva” per a qui malparli de Sant Jordi. Cercas no només creu en “la religió de Sant Jordi”, sinó que es considera, mig de broma, “un fanàtic perillós, un talibà, gairebé un jihadista del dia del llibre”. Mentre signava a Documenta, uns lectors li van comentar que eren del poble que surt al final d’ El monarca de las sombras i que coneixien un personatge; ell responia encantat totes les preguntes. “Si el llibre és bo, el completen els lectors. Jo escric una meitat i ells l’altra”, comentava.
Jaume Cabré «Les llistes dels més venuts són una equivocació»
Jaume Cabré tenia al seu davant una llarga cua però es prenia el seu temps. Davant tenia exemplars del seu últim llibre, Quan arriba la penombra, però també de Jo confesso. A tothom li dedicava missatges diferents: “Encara que no conegui el lector personalitzo totes les dedicatòries”, explicava. Un jove li feia moltes preguntes. Assegurava que havia pensat molt sobre el mal després de llegir el seu últim llibre. Li havien quedat, però, molts dubtes i l’editora de l’escriptor li pregava que s’afanyés perquè la cua era llarguíssima. Cabré li escrivia al seu exemplar: “Per a un lector tossut”. “Estic cansat però molt feliç”, explicava. “És la festa del llibre, la festa dels lectors, dels escriptors, de vosaltres -deia referint-se als periodistes-, però el que no m’agraden són les llistes dels més venuts, són una equivocació”.