Eduardo Mendoza: "L'humor ho impregna tot i tot ho transforma"
L'escriptor barceloní explica la seva relació amb el Quixot en el discurs d'acceptació del Premi Cervantes
BarcelonaEduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha recollit aquest dijous el premi de literatura en llengua castellana Miguel de Cervantes al paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares. Tal com havia anunciat, Mendoza ha convertit el discurs d'acceptació en "una lliçó cervantina" en què també ha tingut paraules d'agraïment adreçades a Pere Gimferrer i a la memòria de Carme Balcells.
L'escriptor barceloní, que ha assegurat que per als que tracten de crear alguna cosa "l'enemic és la vanitat", ha lligat el discurs a partir de la seva relació amb el Quixot, concretament, amb les quatre lectures que n'ha fet al llarg de la seva vida. "El vaig llegir per primer cop per obligació, a l'escola", ha dit, i en una Barcelona molt diferent de la d'avui. "Per les finestres de l'aula s'hi veien les quatre torres de la Sagrada Família tal com les havia deixat Gaudí, negres de sutge i feliçment deixades de la mà de Déu", ha recordat amb la ironia i l'humor que caracteritza l'obra de l'autor de 'La verdad sobre el caso Savolta'.
De fet, l'humor ha tingut una presència molt destacada en el discurs de Mendoza, perquè, com ha assegurat, "l'humor ho impregna tot i tot ho transforma". Malgrat que aquella primera lectura va ser per obligació, en el Quixot hi va descobrir la fascinació pel llenguatge de Cervantes: "De Cervantes en vaig aprendre que es podia escriure amb claredat, senzillesa, musicalitat i elegància". Paraules senzilles i una sintaxi neta van ser les primeres lliçons d'aquella lectura.
Lligant autobiografia i Quixot, Mendoza ha recordat que quan va llegir la novel·la per segona vegada ell era "ignorant, inexpert i pretensiós", i que tenia com a models literaris Dostoievski, Kafka i Joyce. En aquesta segona lectura Mendoza es va interessar més pel personatge, per "la seva tenacitat i atreviment". "Si Cervantes és fill d'Erasme, jo era fill del Romanticisme, i no m'atreien els herois èpics, sinó els herois tràgics. Un heroi èpic es torna un pesat quan ja ha fet la feina. En canvi, un heroi tràgic mai no deixa de ser un heroi, perquè es un heroi que s'equivoca. I en això, a Don Quixot, com a mi, no el guanyava ningú", ha dit Mendoza.
Va ser en la tercera lectura, "quan ja era un bon pare de família", quan Mendoza va "descobrir i admirar l'humor" de la novel·la. I un altre humor més profund va trobar en la quarta lectura del Quixot, "un humor que està en la mirada al món i que reclama la complicitat entre l'autor i el lector".
En la part final del discurs, Mendoza ha fet un elogi a les llengües: "Totes les llegües del món són amables i generoses per a qui les estima bé i les treballa".