Escriptors convertits en memòria digital
Per Sant Jordi, els lectors fan de sant i els autors de drac, uns amb els telèfons intel·ligents com a arma
BarcelonaCaçadors d’escriptors, escriptors caçats. Per Sant Jordi, els lectors fan de sant i els autors de drac, uns amb els telèfons intel·ligents com a arma; els altres, amb la ploma o el bolígraf a la mà. Encara que de tot se’n diu selfie, el que més abunda són les instantànies fetes darrere la tanca metàl·lica o a traïció. “Somriu, Basté!” En Jordi alça la mirada i flaix: ja l’han immortalitzat i el seu retrat ja està preparat per fer un viatge de whatsapp en whatsapp a bord d’un particular Enterprise.
Els carrers del centre de Barcelona ja eren ben plens a les 11 del matí. Plens de gent i d’oportunitats de tota mena, com aquella parada col·locada al costat de la de Societat Civil Catalana que repartia propaganda amb el lema: “ Barcelona con la selección nacional ”. Si no hagués tingut l’oportunitat de seguir les passes de l’Empar Moliner anant d’una parada de firmes a l’altra, no hauria pogut sentir el desig de cantar “a por ellos, oe, a por ellos, oe... ” mentre recitava “pobra rosa d’abril, el mes més cruel”.
Minuts abans, l’Empar i en Quim Monzó compartien taula a la caseta de la Fnac Triangle. “Quim, una foto”, li deia un noi. En Monzó, un home acostumat a batallar a les xarxes socials -“M’agraden molt els teus tuits, et segueixo”, li repetia una dona des de la distància-, enlairava la mirada cap al noi sense apartar la barbeta de la pàgina que estava firmant i petrificava l’expressió. Hi ha una característica que unifica els caçadors de retrats: el somriure amagat darrere d’una pantalla d’un telèfon tremolós només comparable a quan et plantes un orgasmatron a la closca. “Per què tens la necessitat de fer-li un retrat?”, li vaig preguntar al noi un cop en Monzó ja havia quedat emmagatzemat a la memòria digital del seu mòbil. “Per tenir-ne un record”.
Repartidors d’amor i fraternitat
El meu primer intent d’assetjament periodístic havia estat a la rambla Catalunya, a la parada de la Casa del Llibre, però la corrua de lectors i selfistes era tan gran a l’espera que arribessin Pilar Rahola i el duo Jordi Basté i Marc Artigau, que vaig desistir de quedar-m’hi quan l’escriptora ja havia repartit tres firmes, tres “Que bonic”, sis petons i un somrís perenne emmarcat en una cara convertida en reflectora de flaixos gràcies al maquillatge. “On firmes després?”, li vaig preguntar a en Basté. “A El Corte Inglés de la plaça Catalunya”. Vaig pensar que per aquelles casualitats que té Sant Jordi, l’Empar Moliner i el duo Basté & Artigau compartirien hora i lloc de firma a la plaça de Catalunya i no va ser així.
La nova parada de Moliner era al Portal de l’Àngel i, quan vaig arribar-hi, l’Empar seia al costat de Federico Moccia, un veritable professional de repartir amor i fraternitat a tota peça humana que se li posi al davant. Moccia firmava amb l’ajuda d’uns segells que estampaven la dedicatòria com qui envia una carta urgent. Segons a qui, li estampava també un fantàstic: “No te preocupes, volverás a ser feliz ”.
En aquest Sant Jordi he pogut comprovar que els lectors s’atreveixen més a fer-se una selfie amb els escriptors més versats a solucionar els conflictes de l’ànima. Deu ser que transmeten una bondat etèria. Aquesta norma empírica es complia amb Moccia i també amb l’Albert Espinosa, un altre mestre del tu a tu. “Albert, hem vingut de Tarragona”, li deia una dona que anava acostant l’orella esquerra a l’orella dreta de l’escriptor, mentre la mare feia l’enquadrament. A l’Espinosa sempre se li acostaven de dos en dos, fossin mare i filla, dues amigues, o una noia amb parella. En aquest cas, l’home feia el paper de retratista i espelma. “Imposes amb les ulleres de sol”, li deia l’escriptor al nòvio. “És només la façana”, responia.
Quan finalment vaig poder col·locar-me a la rereguarda d’en Basté, vaig adonar-me de com és de dura la vida del signant. “Una foto, una foto, una foto...” I mentre en Basté es repartia la dedicatòria del llibre amb l’Artigau, el radiofonista tornava a mirar a l’horitzó demostrant que els homes sí que sabem fer tres coses a la vegada: somriure, no apartar el bolígraf de la pàgina on escrius la dedicatòria i mantenir el tipus quan et criden: “Em desperto amb tu, em dutxo amb tu”. Tota una prova de foc.
