"Vaig començar a escriure com un acte de servei"

La sala d'exposicions de la Biblioteca Jaume Fuster homenatja fins a principis d'abril una de les creacions més curioses de Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932), autor d'una llarguíssima llista de títols infantils i juvenils -compaginats amb incursions en el món adult- que encara ara segueix creixent. Igual que Sebastià Sorribas o Emili Teixidor, Joaquim Carbó ha format part de l'etapa més tendra d'unes quantes generacions de nens i nenes catalans. És un home de mirada tranquil·la, explicacions minucioses i una naturalitat que es pot arribar a confondre amb un excés de modèstia.

Carbó negre va ser el primer tret de la BCNegra 2011 i mostra una de les creacions a les quals ha anat tornant, Felip Marlot.

En Marlot, el meu detectiu, és una paròdia a escala infantil o juvenil dels detectius de garrotada seca. És incapaç d'aixecar la mà a ningú: fins i tot li fa por el gos de la portera, i cada cop que ha de sortir de casa és tota una experiència...

En Marlot homenatja Philip Marlowe, el detectiu que es va inventar Raymond Chandler, però els seus casos no tenen gaire a veure ni amb trets, ni sang, ni femmes fatales .

Els seus casos són molt especials. Un dels casos que recordo és el d'una cantant d'òpera que truca a en Marlot perquè vol tornar a trobar els veïns: no s'explica com han pogut desaparèixer, i ha estat perquè estaven farts que es passés el dia cantant. En Felip Marlot no fa servir armes perquè no en té ni tampoc en necessita.

La seva contribució al gènere negre no acaba amb aquest detectiu.

He fet unes quantes coses negres de debò. Quan formava part del col·lectiu Ofèlia Dracs a principis de la dècada dels 80 vam fer un recull de contes de gènere detectivesc, i jo hi vaig fer la meva contribució. A Cadàvers ben triats (Pagès, 2010), un dels meus últims llibres, la meitat de les narracions són també bastant fosques... Sóc el Dr. Jekyll i Mr. Hyde: mostro la cara amable als nens i després, quan escric per a adults, surt tota la mala bava acumulada.

Es va estrenar fa tot just 50 anys amb un recull de narracions, La sortida i l'entrada , i amb Els orangutans va barrejar el realisme social amb força sentit de l'humor.

Vaig empaitar en Raimon -que en aquells moments ja cantava i era reconegut- per donar-li Els orangutans . Se la va llegir i em va dir: "Mai no havia llegit cap novel·la d'aquest tipus, tan esqueixada i deixada anar".

Aquests inicis en la literatura adulta van ser camuflats ràpidament rere l'èxit de La casa sota la sorra .

No se m'havia acudit escriure per a nens: de fet, cap de nosaltres no sabia que ho podíem fer, perquè des del 1939 que hi havia un panorama... Llavors, l'any 1961, va arrencar el Cavall fort . Uns amics meus que formaven part de la revista em van demanar si hi volia col·laborar, i m'hi vaig abocar. A partir d'aquell moment vaig descobrir la facilitat que tenia per escriure contes i novel·les per a nens. Va arribar un punt en què em vaig adonar que el que m'agradava era escriure: primer era un acte de servei, de demostrar que encara érem vius, i he continuat amb l'antena posada fins ara, perquè sóc un escriptor realista.

Els temes li són suggerits per l'actualitat?

Moltes vegades sí. Els diaris són fonamentals! La premsa m'ajuda molt a crear l'ambient i el context en què es mouen els personatges. D'una notícia de quatre ratlles en puc escriure tot un conte, o fins i tot em pot donar la idea per a una novel·la.

És això el que li va passar amb La casa sota la sorra .

Vaig llegir al Destino que uns modestos arqueòlegs anglesos que excavaven a la vora del Nil poc abans que es construís la presa d'Assuan havien estat a punt de caure a dins d'una cova que havia estat creada feia molts anys. Eren els fonaments d'una ciutat dels morts egípcia! Els obrers s'hi havien quedat tancat a dins, i encara hi havia els seus esquelets.

Encara ara és el seu llibre més conegut. Li ha fet més mal que bé, amb els anys?

Per una banda, m'ha estat difícil, perquè amb els anys he anat agafant ofici.

L'última casa -el novè lliurament de la sèrie, publicat l'any 2008- va passar pràcticament desapercebut: de La casa sota la sorra se n'han fet 77 edicions i més de 250.000 exemplars.

Com s'ho explica, que això hagi pogut passar?

Jo crec que ens falta intermediació, que no som capaços d'arribar al públic. D'altra banda, en aquells moments, pràcticament no hi havia res, només l'Albanell, en Sorribas i en Teixidor. En Folch i Camarasa una vegada ho va dir molt bé: vam tenir la sort de tenir la desgràcia que hi havia molt poca cosa. A més, en aquells moments hi havia un equip de crítics -en Joan Triadú, en Josep Faulí, en Rafael Tasis- que quan sortia una novetat se l'apropiaven i procuraven divulgar-la. Ara no es dóna l'abast! Els taulells de les llibreries canvien cada setmana. Amb tanta oferta, si ara es vol triomfar s'ha de tenir o molta sort o ser un locutor que surti a la televisió i sigui ben popular.