Santiago Dexeus: “No se li pot dir a la dona que el més bonic és tenir fills”

BarcelonaÉs un dels ginecòlegs més prestigiosos. Les seves pacients en destaquen l'empatia. Ell diu que un bon ginecòleg ha de "saber escoltar". Reconeix que a la dona li deu tot: des de la seva feina fins a la configuració de la seva personalitat. Durant l'entrevista ret homenatge a la seva dona, que va morir al novembre. Ella ha estat l'ànima de tots els seus projectes, especialment de l'últim, que ha estat el més difícil. Després que els seus exsocis l'acomiadessin de la clínica que porta el seu nom, Santiago Dexeus ha començat de nou a una edat en què la majoria es jubila. Ara dirigeix el seu propi centre ginecològic a la Clínica Tres Torres.

Com ho porta, això de tornar a començar a la seva edat?

És un repte meravellós perquè he comptat amb gent que m'ha donat suport. No puc oblidar la meva dona, que ha estat l'ànima per tirar endavant i la clínica transpira feminitat. Podria acabar els meus dies com qualsevol metge privat amb el meu despatx i els meus pacients, però no és el meu caràcter. A més, tinc una història familiar que es remunta a 75 anys i el meu fill és la continuació de la saga Dexeus. La meva presència en aquest projecte donava garantia de continuïtat.

Ha girat full?

Sí, cal oblidar i obrir noves portes. Els desitjo sort als meus exdeixebles.

El seu pare també va ser el seu mestre. Hi havia opció de triar una especialitat que no fos la ginecologia?

Durant la carrera vaig intentar no ser ginecòleg perquè em semblava una identificació massa forta amb el meu pare, però quan vaig veure com treballava, no ho vaig dubtar. Estava entre ser advocat o ser metge, les dues branques de la família. Així que no va ser ben bé vocació, però crec que la veritable vocació arriba quan comences a estimar el pacient.

Les seves pacients han estat dones. Què ha après d'elles?

Tot. Els ho dec tot, a les dones: la meva feina, el coneixement de la sensibilitat humana i la meva postura progressista i de suport als drets humans. Jo estava destinat a ser un metge d'una família coneguda, però em vaig convertir en una cosa diferent en el moment en què també vaig començar a defensar els drets de les dones. Vaig ser progressista perquè calia.

La família ho va entendre?

Al principi, gens, però al final es van adonar que si venien les pacients era perquè trobaven un metge que les entenia, que els donava la píldora anticonceptiva... Quan una dona em deia que el marit li volia fer un fill cada nou mesos se l'havia de defensar. He vist maltractadors, incestos, coses horribles, i la víctima sempre era la dona. La lluita per la defensa dels drets de la dona ha configurat la meva personalitat. Des del primer moment em vaig adonar de la discriminació que patia.

I quins reptes té ara la dona?

Mantenir les seves característiques com a dona i al mateix temps incorporar-se plenament a aquesta socitat que han de canviar elles. Quan en una empresa hi ha dones en càrrecs de responsabilitat els beneficis d'aquesta empresa milloren perquè proporcionen a la vida laboral un caràcter propi del sexe femení molt interessant.

El problema és la conciliació...

Per a la dona és molt difícil conciliar. El 96% de científics homes diuen que han tingut els fills que desitjaven i en canvi el 92% de científiques dones diuen que no. Han hagut de renunciar-hi de manera no voluntària i, a més, quan arriben a casa tenen sentiments de culpa.

Vostè n'ha tingut?

En el seu moment, no. Però ara penso que sí, que em vaig equivocar. Els meus fills [en té dos: un noi i una noia, bessons] no m'ho retreuen, però quan veig com el meu fill tracta els seus penso que ell ho està fent millor.

La incorporació al món laboral també ha provocat l'endarreriment de la maternitat. És partidari d'allargar l'edat reproductiva?

Hem de tornar al que la dona desitgi. Si no vol ser mare perquè està molt vinculada a la feina, no cal fer un discurs paternalista dient-li que el més bonic és la maternitat. Si per ella és treballar, que treballi. L'únic que hi puc afegir és: pensi que la maternitat també és interessant. Però no es pot fer un discurs paternalista perquè després els fills marxen i la dona no pot quedar buida. Dit això, la presència dels meus fills és fonamental.

Els dos treballen amb vostè. Està preparat per a la jubilació?

Què diu? Aquesta paraula no l'entenc. Em jubilaré el dia que em fallin el cap o les mans.

La feina és el seu refugi?

Sí, he perdut la meva dona, i si no tingués la feina estaria molt enfonsat. Diuen que el temps ho cura tot, però la meva dona no la puc canviar per res. Ho abarca tot, des del seu perfum a la seva manera de riure o la seva sensibilitat. Ella cuidava la meva persona. No la puc oblidar.