'Runners' amb cor: cinc històries de superació i solidaritat

BarcelonaEl Miquel Pucurull va començar a córrer quan tenia 41 anys, per perdre pes. Des d'aleshores, només ha deixat de fer-ho quan ha estat lesionat -afortunadament, molt poques vegades- o malalt: "En 35 anys només he estat un dia al llit per una grip, i en fa més de vint". Ara en té 75 i es prepara per córrer els 42 quilòmetres de la Marató de Barcelona, que se celebrarà el dia 16 de març a la capital catalana. Per entrenar-se (només descansa dos dies), corre una mitjana de 50 quilòmetres a la setmana, farà un parell de mitges maratons i una tirada llarga de 30 quilòmetres.

Des de fa uns mesos, a més, ha engegat la iniciativa Corre la Marató de Barcelona 2014 amb mi, mitjançant la qual vol recaptar fons per ajudar a la investigació de l'Hospital Sant Joan de Déu sobre la diabetis infantil. Fins ara el Pucu -així el coneixen en el món del running- ha acabat 43 maratons, mitges maratons i curses de distàncies diverses. En total, més de 500. "No penso a retirar-me, penso que mentre pugui anar més de pressa corrent que caminant, ho faré", exclama. I afegeix que el dia de la Marató de Barcelona no li importarà córrer darrere de l'ambulància: "El que seria fotut seria anar-hi a dins!"

Tornar a córrer 42 quilòmetres

El món del running està ple d'històries de superació i solidaritat. Com la del Pablo Pluvinet, un arquitecte de 47 anys que va córrer la seva primera marató el 2003 i un dels fundadors de l'associació esportiva Corredors.cat. Uns mesos després d'aquella primera experiència, explica a l'ARA, el Pablo va patir un aneurisma. "Era l'1 de juny, i no vaig tenir temps ni de posar-me les vambes, preparades al menjador per córrer una mitja marató. Tots a casa dormien, vaig despertar la meva dona i, en aquell moment, les cames se'm van paralitzar i vaig caure a terra", recorda. El van intervenir i, per sort, van aconseguir clipar l'aneurisma. "Vint dies després, només vaig poder caminar 200 metres pel passadís de l'hospital. Em vaig recuperar molt lentament, però convençut que tornaria a ser el mateix. Dos anys més tard, vaig tornar a córrer 42 quilòmetres". El 2 de novembre del 2008, amb 42 anys, va fer la Marató de Nova York, la més popular del món. "Vaig creuar la meta a Central Park en 4:20:15, i llavors mateix vaig decidir deixar de córrer maratons; era el punt final en el millor escenari possible".

L'adéu, però, no va ser definitiu, i el 2009 va fundar Corre por tus venas, un projecte solidari basat en la relació entre l'esport i la investigació de malalties cerebrovasculars a partir de la seva experiència vital, mitjançant la qual corre maratons per solidaritat i recapta fons per a la Fundació de l'Hospital Clínic.

Superar la quimioteràpia

Una experiència semblant la va viure la Teresa Garrofer, de 52 anys i que va començar a córrer fa un any. "Vaig al gimnàs a fer tonificació, estiraments o spinning des de fa anys, però sempre havia pensat que córrer no estava fet per a mi, i que hi havia arribat tard, tot i que se me n'anaven els ulls darrere de qualsevol persona que passés corrent pel meu costat". Què feia que es tirés enrere, doncs? "Em frenava l'edat i un tractament de quimioteràpia que em va deixar les articulacions destrossades, sobretot els genolls".

Tot i les reticències, una amiga li va dir que s'apuntés a la Cursa de la Dona, que eren pocs quilòmetres, que eren per una bona causa i que fins i tot la podia fer caminant. "M'hi vaig apuntar i vaig pensar que ja que la feia, valia la pena que la fes corrent. I des d'aleshores ja no he parat. El millor de tot és que des que corro mai més no m'han fet mal els genolls", explica a l'ARA la Teresa.

Córrer li aporta alegria, seguretat i confiança que pot fer tot el que es proposi. Ha fet noves amistats, ha conegut llocs nous -"Vaig visitar Colònia amb l'excusa de fer-hi la mitja marató"- i ha fet "curses mítiques amb un ambient indescriptible" com la Behobia-Sant Sebastià. "Ara corro com tanta i tanta gent que omple les curses populars i fa que ens queixem els uns dels altres per la massificació que no ens deixa avançar com voldríem i baixar uns segons les nostres marques de pa sucat amb oli", riu la Teresa.

De vegades, posar-se les vambes i sortir a córrer, més enllà d'ajudar a superar situacions personals difícils, canvia la manera com es veu la vida. És el que li va passar al Joan Sanchís: "Fa uns quatre anys i mig, amb 30 anys, vaig començar a córrer intentant demostrar-me a mi mateix que era capaç de superar nous reptes. Com passa molts cops en aquests casos, venia d'una crisi personal molt forta -potser el que deien que era la crisi dels 40 ha passat a ser la crisi dels 30- i córrer semblava una via de sortida. Pesava més de 95 quilos i no feia gens d'esport des dels anys de batxillerat".

A poc a poc s'hi va anar aficionant, i pel camí va deixar-hi fins a 10 quilos. Tot i que la crisi personal quedava molt enrere, encara no es veia capaç d'afrontar nous reptes. "Quan vaig decidir deixar de mirar enrere i començar a mirar endavant és quan vaig començar a superar nous reptes, a adquirir nous hàbits saludables i fins i tot a tenir una nova visió de la vida", manifesta.

Ja ha fet dues mitges maratons i ara es prepara per córrer la Marató de Barcelona. Més enllà dels temps i les competicions, remarca que de córrer n'ha tret lliçons vitals. "Sempre m'he considerat impacient, i sovint poc constant en les meves tasques. Córrer m'ha ensenyat com són d'importants, en qualsevol àmbit, la paciència i la constància per assolir més bons resultats que els esperats d'entrada". Sovint recorda la frase "Si vols, pots", un reclam publicitari d'unes joguines dels 80 gravada al gimnàs on es va apuntar fa quatre anys. "És una frase molt repetida, però ara jo li dono significat; abans, no. M'ajuda a focalitzar els meus objectius, siguin quins siguin, i a pensar que assolir-los depèn de mi", afirma.

Flaixos sobre l'asfalt

Córrer encara el va ajudar en una cosa més: "Un dia, corrent pel passeig Marítim de Barcelona, després de mesos d'intents i malentesos, vaig tenir un flaix, clar i immediat. Vaig saber que la que aleshores era una bona amiga meva sentia alguna cosa especial per mi. Vaig trucar-li tan bon punt vaig arribar a casa, abans de dutxar-me i tot. L'endemà vam dinar junts i ens vam acomiadar amb el que va ser el nostre primer petó. Ara ja fa tres anys que compartim la nostra vida", somriu el Joan.

Per a la Muntsa Bernadet, de 29 anys, el running també va marcar un abans i un després. Ella va començar fa cinc anys, quan al seu pare li van diagnosticar un càncer de pulmó terminal: "Era l'estiu del 2008 i vaig deixar la feina per estar al seu costat. Em passava el dia amb ell, cuidant-lo, fent-li l'esmorzar, el dinar, donant-li les pastilles… Quan arribava la meva mare de treballar, jo em calçava les vambes, em posava música i sortia a córrer una mica, sense ser ni conscient de la distància ni el temps que m'hi estava. Era la meva via d'escapament". Amb el temps, els amics la van animar a participar també en curses i, finalment, es va estrenar el febrer del 2010 en la mitja marató de Barcelona. "L'experiència em va encantar: la gent, els corredors, el públic, l'ambient, el fet de veure passar els quilòmetres i sentir-me tan bé. Jo sempre havia corregut sola, i allò era tan diferent, tan eufòric, tan emocionant i excitant!"

Encara recorda la primera marató, que la va córrer fa tres anys a Florència: "Mai oblidaré l'entrada a la plaça de la Santa Croce, plorant de l'emoció". El running, afegeix, li ha aportat noves amistats, esperit de superació i constància, i li ha fet descobrir una nova manera de viure, més sana i lliure. "I no hi ha cursa en què no pensi en el meu pare, ell també em dóna força per seguir endavant. Penso en aquella tardor del 2008, quan jo arribava d'entrenar-me i ell em deixava anar les paraules mens sana in corpore sano, acompanyades d'un bonic somriure", conclou la Muntsa.

El diumenge 2 de febrer, a córrer contra el càncer infantil

Diumenge 2 de febrer se celebra la Mitja de Granollers, una cursa que, per tercer any consecutiu, tindrà un vessant solidari. Enguany, sota el lema #ForçaMiquel i amb la col·laboració de l'ARA, la cursa recordarà el Miquel, un nen de 10 anys que en feia més de 7 que lluitava contra la leucèmia.

En una emotiva carta, la seva família recorda la seva valentia, la seva força i la seva pau, i demana suport a la investigació perquè es pugui vèncer la malaltia: "El Miquel era un nen de 10 anys ple d'il·lusions quan una cruel leucèmia se'l va emportar, després de 7 anys i mig de lluita ferotge. Ara farà 9 mesos. Va ser un nen pacient des del moment de néixer, tranquil, afectuós, molt valent, amb un somriure tendre i una mirada transparent que ho deia tot d'ell. El que ens ha deixat el Miquel és la força, la pau que tenia. Mai una queixa per res. Junts érem l'equip invencible però no va poder ser, la leucèmia ens va vèncer. Les famílies hem de lluitar amb totes les forces i donar suport a la investigació tant d'oncologia com d'hematologia de l'Hospital Sant Joan de Déu perquè algun dia puguem vèncer aquesta malaltia".

Com a homenatge a tots els que han lluitat o lluiten contra el càncer i a les famílies, l'ARA ha reservat un total de 600 inscripcions solidàries, que poden aconseguir-se fins al 26 de gener, la data límit per inscriure's a la cursa.