Ens retirem de Na i no creuem el Tashi Labsa

CharikotFa molt fred i per això triguem una mica a sortir de dins el sac. Són les 6.30 h. Les tietes, tot i fer el tronera, ja s'han llevat i ja trafiquen. La Tseling ha encès el foc i prepara el te. L'Annie Yaangli es posa a fer mitja. No para mai, aquesta. Ens llevem just amb el te, això és sincronització. Ens el bevem ràpidament i marxem amb en Dorje a buscar una corda, a un poble de més avall. No és fins la tercera casa que algú ens deixa un tros de corda, que sembla més per lligar iacs que per fer alpinisme. Ni un núvol a Beding, només alguns de prims a l'oest, cap on ens hem de dirigir. El sol surt i s'amaga. Això no va gaire bé per carregar les bateries amb el carregador solar, que he deixat dalt d'una roca davant la casa.

Fem les motxilles, mengem alguna cosa i en Dorje, que va estar molts anys en un monestir budista, inicia la cerimònia de bona sort davant l'altar de la casa. Recita mantres i llança arròs. Nosaltres, al seu costat, no ens perdem ni un detall. Un cop acabada la cerimònia, sortim com un llamp en direcció a Na: nosaltres dos, en Dorje i, per sorpresa nostra, també la tieta Yangli, que porta el cabdell de llana penjat en una espatlla i va fent mitja mentre camina. Quin tip de riure. A la sortida del poble ens trobem el Lama. Quina sorpresa! El coneixem perquè surt a la portada del mapa del Rolwaling. A diferència de la resta de nepalesos, llueix molt orgullós una barba blanca. Li ensenyem la foto del mapa i riu. Teníem moltes ganes de conèixer-lo i el destí ens ha regalat aquest moment. És un home vellet, deu tenir uns 70 anys i es veu una persona molt especial, de mirada viva. Diu que avui també anirà a Na. Tots cap a Na doncs, en Dorje, la tieta Yangli i el Lama.

Ja són les 12 h i el sol ha fos bastant la neu que va caure ahir. Anem guanyant altura per un camí força amable. Avui tan sols hem de fer uns 400 metres de desnivell. És l'onzè dia de caminada i després de l'aclimatació d'ahir ens sentim molt bé i preparats per tirar amunt. La Yangli, concentrada fent mitja, es va quedant enrere. De sobte trobem un home amb un bastó de fusta i botes d'aigua. Ens pregunta d'on som i què hi hem vingut a fer. Ens explica que ha participat en moltes expedicions amb bascos. Ens fixem en les seves mans, li falten moltes mitges falanges. Ens explica que les va perdre en un intent hivernal que va fracassar, a l'Everest, amb uns japonesos. Diu que també va estar amb en Messner. Se li il·luminen els ulls quan pronuncia aquest nom, i a nosaltres també. Diu que és molt intel·ligent i fins i tot n'imita moviments. Es diu Dorje i s'afegeix al grup en direcció a Na perquè demà ha de participar en l'expedició de polonesos i alemanys que preparen l'ascens al Randum, un 5.800 i que sembla que baixaran esquiant. Podríem fer un documental sencer de cadascun dels personatges que ens acompanyen. Són gent amb molta vida i energia. Quina lliçó!

Anem fent, cadascú al seu ritme. El paisatge és brutal. Mai havíem vist muntanyes tan altes i de tantes formes. Cascades de gel per tot arreu i de fons el Gauri Shankar, impressionant. Aquest és el tipus de paisatge que feia dies que anhelàvem. En un parell d'hores arribem a Na, un poblet format per algunes desenes de cases de pedra escampades pel mig de la vall. Aquí tan sols hi viuen a la primavera i a l'estiu, la resta de l'any és un poble deshabitat. Aquesta setmana, però, hi ha força moviment per culpa de l'expedició dels polonesos i alemanys que s'allotgen al 'lodge' obert expressament per a ells. També han obert un petit refugi per allotjar el nombrós grup de portadors, sirdars, guies i ajudants de guies. El Lama ens ofereix casa seva, i també ho fan la tieta Yangli i en Dorje dels dits escapçats. Nosaltres, però, decidim dormir en una cort de iacs, sota la casa d'una de les noies que treballa al refugi.

Sortim a passejar. El sol es va ponent i comença aquella llum que desperta tots els sentits. Estem davant del temple de Na. El groc comença a tenyir les puntes de les muntanyes més altes. Llavors el taronja, el violeta... I de cop apareix el Lama i ens deixem anar. Primer hem fet uns balls amb musica imaginària. El Lama marca el pas i nosaltres l'intentem imitar. Després al revés. I llavors improvisem. Quin fart de riure. I sort que ahir ens vam aclimatar bé, que si no ja estaríem esbufegant. I per si no en teníem prou, en un moment donat ens explica que quan era jove va baixar el Manaslu esquiant. Nosaltres quedem muts i ens mirem intensament. Això nomes pot ser un senyal. I el Lama continua i comença a teatralitzar els moviments d'esquiar. I nosaltres ens posem a esquiar amb ell, imitant els gestos, fent vots, voltes de 360 graus. I quin altre fart de riure. Hem acabat abraçant-nos. Li hem demanat que pregui per nosaltres i amb cara de murri ens ha dit que estiguem ben atents, que observem i escoltem el nostre entorn, que ell estarà amb nosaltres. Observar i escoltar: aquesta és la clau. I el Lama ha desaparegut poblet amunt.

A les 7 del vespre, ja fosc, salta la sorpresa. A en Dorje l'han contractat per treballar a l'expedició i per tant ens quedem sense acompanyant. D'entrada ens cau el món a sobre, però reconduïm la situació i analitzem tota la informació que tenim sobre la ruta i el Tashi Labsa. En pocs minuts decidim que ho intentarem pel nostre compte. Engolim un 'dal vat' i ens retirem a la cort. Allà estirats vivim uns moments molt especials. El canvi de plans ens ha activat totes les energies i ens sentim forts, valents i confiats. Ara cal descansar perquè demà comença una gran aventura. I el terra no és el millor per descansar, cal fer malabarismes per esquivar els bonys que es claven per tot arreu.

5 de febrer - Na

Ens llevem ben d'hora, i per sorpresa nostra, neva intensament. Ja s'han acumulat més de 30 cm de neu. Ens vestim i anem cap al refugi. Els portadors encara fan el manta perquè saben que avui no hauran de treballar. Fem un te tot replantejant la situació. Sembla que demà ha de fer bo, però que el dia 7 tornarà a nevar. Cada dos per tres mirem a fora i la situació no varia: neu i més neu que va caient del cel. Ja n'hi deu haver més de mig metre. Els portadors juguen a cartes, riuen. Nosaltres també ens hem estirat amb ells, escrivim, pensem... tapats amb mantes gruixudes. De tant en tant ens inviten a un te, ens fan preguntes. Gairebé ningú no sap anglès. El guia bromeja que no farem el Tashi Labsa, nosaltres contraataquem dient que no faran el Randum.

Els minuts van passant i nosaltres anem rumiant el proper pas. Tenim dues opcions: esperar o retirada. El primer és el que més ens motiva però és molt incert. Sembla que el dia 7 ha de tornar a nevar. A més, fins al coll s'han de muntar dos camps, un a 4.600 i l'altre a 4.800. Caldrà obrir traça amb tots els quilos a l'esquena i en solitari, anar descobrint el camí que ha quedat tapat per la neu i creuar una glacera que no sabem gaire com és. Ens costa decidir. Ens mirem, sospirem, però al final decidim fer el que ens dicta el sentit comú i no els nostres cors. Ens retirem! Feia dies que somiàvem en travessar el Tashi Labsa, amb les nits als camps 1 i 2, amb els cels estrellats, amb la solitud de les muntanyes en aquest paradís amagat. Però cap d'aquests somnis es farà realitat, és molt arriscat tirar amunt, amb tanta neu, risc de l'altura i caminar per un lloc on ningú hi passa en aquesta època. Sabíem que era difícil en bones condicions, però tal com estan les coses, seria un imprudència arriscar-se. Així doncs, no ens ho pensem més i abandonem, sabent que ara ens tocarà fer un volta d'entre 10 i 14 dies per les terres baixes abans d'arribar a Namche, a l'altra banda del coll. Bullim un sobre de pasta, l'engolim, ens vestim amb tot i sortim en plena nevada camí avall. L'expedició de polonesos i alemanys decideix esperar algun dia més, o sigui que ens tocarà anar descobrint el camí de baixada i obrir traça. Hi ha neu fins als genolls. Costa avançar, són freqüents les relliscades. La neu ens colpeja la cara, tenim la barba congelada, però són moments que gaudim intensament. Ens trobem al cor de l'Himàlaia, sentint el seu batec i la seva força, mentre avancem com formiguetes. Ens sentim vius i amb l'ànima exaltada. Al cap d'una estona ens trobem un iac al mig del camí, ajagut. De cop s'aixeca i comença a obrir traça. El seguim contents, preguntat-nos si ens l'ha enviat algú. Potser el Lama? Pura poesia, i la Gopro que ho filma tot.

Anem en direcció contrària a la que volíem però tots dos sabem que la muntanya sempre té l'última paraula i cal respectar-la. No ho veiem com un fracàs, sinó com un aprenentatge. Creiem que a la muntanya no s'hi va a guanyar ni a perdre, sinó a aprendre, sentir, créixer i enriquir-se. Hem après de l'Himàlaia i segur que ell també de nosaltres. Ara ja ens coneixem, per quan ens tornem a trobar.

Entrem a casa de la Tseling, que riu quan ens veu. "No Tashi Labsa", diu. Tenies raó Tseling, no ha estat possible. Ens cuida com una mare. Encén el foc i ens prepara un te. Més tard cuina el famós 'dal vat', que mengem fins que no podem més, i caiem rendits dins del sac. I mentre agafem el son, la Tseling va cantant cançons i recitant mantres budistes. I així, dolçament, entrem cadascú en la profunditat dels seus somnis privats.

6 de febrer- Simi

Arribem a Simi cap a les tres. En un dia hem fet el que vam trigar-ne dos de pujada. Estem rebentats. Fem els càlculs i ens surten uns 2.700 metres de desnivell negatiu i uns 700 de positiu. Ens fa mal tot, després de caminar unes 5 hores. L'últim tros s'ha fet molt llarg i Simi no arribava mai. L'ultima part del recorregut és un continu pujar i baixar, una espècie d'escales verticals. Un autèntic trencacames. Quan arribem fem un te i estirem. Mengem pasta i no triguem a estirar-nos. Avui farem el rècord. A dos quarts de set de la tarda ja som dins el sac, completament rendits. I repetim lloc de dormir, sota el porxo i davant les portes del temple budista de Simi. Un cop més hem descargolat la bombeta per poder dormir completament a les fosques, fent malabarismes sobre una espècie d'armari de fusta. No ens adormim de seguida, sinó que repassem tot el viscut els últims dies, que ha estat molt. De mica en mica, però, els ulls es van tancant. Avui l'esquena descansarà sobre una superfície més llisa però igual de dura. Les màrfegues que portem semblen de paper de fumar, però després de tants dies ja hi estem acostumats. Per la nostra esquena ja és normal, com caminar a diari, portar pes... Però què és normal i què no? Viatjar sempre et trenca esquemes i acabes veient que allò que semblava normal no ho és i a l'inrevés. I això sempre va bé.

7 de febrer - Charikot

L'endemà de la tralla de desnivell, encara ens toca baixar uns 500 metres més, aquest cop per escales fetes de pedra. Anem fent xino-xano fins la carretera que estan construint precisament els xinesos. I aquí caminem una mitja horeta fins a Gondar, on en teoria surt un bus a les 9. El pla és el següent: ara hem de canviar de vall i els Himàlaies són immensos. Per això cal agafar un bus de Gondar a Charikot i llavors cap a Jiri. A partir d'aquí tornarem a caminar per les terres baixes per entrar a la zona del Solokumbu. No poder-hi arribar per dalt ens obliga a fer-ho per baix. Calculem que trigarem uns 6 dies fins a Lukla i 2 més fins a Namche. I aquí l'última idea que hem tingut: un cop siguem a Namche, i abans de dirigir-nos cap a la zona del Cho-Oyu i l'Everest, intentarem fer el Tashi Labsa per l'altra banda. Per aquí és més assequible, ja que l'aproximació no és tan solitària i tenim un poble, Thame, a un dia. Veurem, però, si serà possible.

A les 9 no hi ha cap bus, ens diuen que arriba a les 12 i que el conductor ha de dinar. Així doncs, decidim pujar a un camió que ens cobra el mateix i trigarà menys. La sorpresa és que serem 4 en un espai de dos. Però cap problema. Tirem les motxilles al darrere i ens enfilem al camió rumb al sud i d'esquena a les muntanyes. Ara sí que ens allunyem de Beding, Na, els càntics de la Tseling, la mitja de la Yangli, les anècdotes d'en Dorje, els consells del Lama, els seus balls i les seves esquiades. Però és un exili temporal. El nostre lloc és allà dalt, entre la solitud i la immensitat d'aquestes parets de neu i roca. I ens tornarem a sentir petits. I tornarem a gaudir.