Un any d'eleccions que confirma el canvi de cicle polític a Catalunya i Espanya

BarcelonaEl 2011 ha estat l'any de gran concentració electoral en què s'ha consolidat un autèntic canvi de cicle polític a les institucions nacionals i locals de Catalunya i a Espanya, però també a Euskadi. Després de la victòria de CiU a les eleccions nacionals del 28 de novembre del 2010, la federació va consolidar el cicle de creixement i la major de les hegemonies que ha tingut mai al país en les eleccions municipals del 22-M. Així, la federació va guanyar el PSC per primera vegada a les municipals a la capital de Catalunya, Barcelona, i assetjava com mai el PSC en alguns territoris de l'anomenat 'cinturó roig' fins llavors inaccessible per a CiU.

El 22-M, el PSC patia la seva segona derrota en tota regla després del 28-N, perdent espais de poder que havia controlat inalterable des de la restauració de les institucions, com és el cas de la Diputació de Barcelona, ara en mans de CiU i PP. Pel PP de Catalunya aquest ha estat un any d'èxits sense precedents a Catalunya. Després de passar de quarta a tercera força política al Parlament, reforçava el seu paper creixent en la política catalana en fer-se amb cotes de poder fins ara inèdites al país, com és el cas de l'alcaldia de Badalona.

CiU guanya les espanyoles per primer cop a Catalunya

A Espanya, a les eleccions del 20-N el PP de Mariano Rajoy, refermava la victòria aclaparadora del 22-M en territoris històrics del PSOE, i obtenia una majoria absoluta més gran que la de José María Aznar el 2000, malgrat que se li posaven dues pedres a la sabata: Catalunya i Euskadi. Hereta un Estat immers en una crisi del deute galopant i sota pressió dels mercats. A la vegada, el PSOE d'Alfredo Pérez Rubalcaba (que havia forçat Carme Chacón a renunciar a unes primàries per escollir candidat) s'enfonsava en el seu pitjor resultat i obria una crisi interna que s'ha de tancar en el congrés del febrer.

Després de pintar del seu color polític el mapa de Catalunya el 28-N del 2010 i el 22-M, CiU va culminar el cicle creixent (beneficiat per un PSC desorientat i en caiguda lliure) amb la victòria de les eleccions generals del 20-N. La federació, amb Josep Antoni Duran i Lleida de nou al capdavant, superava per primer cop els socialistes (encapçalats per la llavors ministra Carme Chacón) en unes eleccions espanyoles a Catalunya i afiançaven l'èxit electoral del 'pacte fiscal en la línia del concert econòmic', principal esquer electoral de la federació en l'últim cicle electoral i primera estació del que el president Artur Mas ha batejat com la "transició nacional cap al dret a decidir". ERC aturava el cicle de caiguda i consolidava els 3 diputats després d'un procés de primàries que decantava Joan Ridao i donava el primer lloc de la llista a Alfred Bosch. ICV-EUiA es mantenia com la única de les formacions del liquidat tripartit que creixia i aconseguia amb l'exsindicalista Joan Coscubiela al capdavant 3 diputats. També donava la campanada el nacionalisme valencià, en aconseguir amb Compromís representació per primera vegada al Congrés espanyol.

Però aquest darrer cicle electoral ha tingut en Euskadi un focus d'atenció específic. Tant a les eleccions municipals com a les estatals els abertzales van aconseguir trencar el veto judicial i van poder concórrer de nou a les eleccions, primer integrats en la plataforma Bildu (Esquerra abertzale, EA i Alternatiba) i després, a les generals, amb Amaiur (Bildu més Aralar). El 22-M es feien amb el poder de la Diputació Foral de Guipúscoa i amb l'alcaldia de Sant Sebastià i el 20-N capitalitzaven els rèdits del procés de pau situant-se com a primera força al País Basc, amb 7 diputats a qui el PP ha negat el grup parlamentari propi. L'esquerra abertzale ha tornat amb força al Congrés 16 anys després decidida a impulsar l'incipient procés de pau.