Reflexions i desenganys

KàtmanduLa noció del temps canvia completament estant de viatge. Sembla que faci molts dies que voltem per Kàtmandu i tan sols hi hem dormit 3 nits. Els dies els vivim intensament, amunt i avall, fent tràmits, buscant material o fent el turista descobrint nous racons. I és que de racons i contrastos Kàtmandu n'és ple. Conviuen el caos i la pobresa amb cultures, religions i molta espiritualitat. Els temples sagrats budistes, hinduistes o ambdós a la vegada (aquí no hi ha conflicte de religions) son bombolles de pau i silenci escampades per dins de la ciutat. Dins d'aquests espais es percep una energia molt potent, inclús per aquells, que com jo, no coneixem al detall els textos d'aquestes religions.

El Budanath és impressionant, el temple t'embolcalla i t'atrau cap a la seva essència de pau i recolliment. A diferència de molts edificis històrics d'arreu del món que serveixen de museu i poca cosa més o se'n fa un ús molt diferent pel que s'havia construït, aquest és viu i pots entendre la seva importància observant el present i no pas llegint sobre el seu passat. Turistes, monjos budistes i devots, compateixen espais d'oració amb total respecte i harmonia. Sorprèn la meticulositat, senzillesa i formes arrodonides de la construcció d'aquest temple, totalment blanc, fugint de l'arrogància i pretensiositat d'altres. Pura sensibilitat femenina.

D'entrada em quedo a les portes del temple, com apartat, observant cada moviment dels monjos. És el meu primer encontre amb la religió budista i sento massa respecte per participar dels petits rituals que constantment s'hi realitzen. El lloc és ple de simbologia que desconec, bols metàl·lics plens d'aigua, flors, estatuetes, pintures, petits budes i els Maane (cilindres d'oració), petits i gegants, que cal fer moure d'esquerra a dreta perquè així, el mantra que hi ha escrit, esdevé recitat. Amb en Rusky passegem una llarga estona, cadascú al seu ritme, amb el seu rumb, amb els seus pensaments. Ens creuem mirades. De tant en tant algun comentari.

Els minuts passen però continuem allà, observant però a la vegada formant part del moment. L'espai, mica en mica, em va seduint, mentre els mantres instrumentals van penetrant dins meu. Sense voler-ho, començo apropar-me a als petits cilindres exteriors i amb delicadesa els faig girar mentre dono una volta completa a l'estupa. Sé que em perdo moltes coses, molts significats, però em concentro més en "sentir" que en "comprendre". De fet, l'essència de la majoria de les religions és la mateixa. Algunes escriuen amb prosa, altres amb poesia, però el missatge, entenc jo, vol ser el mateix: donar significat a la nostra existència. Però això és la teoria, llàstima que a la pràctica s'hi barregi la voluntat d'imposar la seva creença per tenir més poder. Un monjo em somriu afablement mentre una reflexió esclata dins el meu cap, "les religions no haurien de buscar les persones sinó al revés". Interpreto aquell somriure com un "ja anireu venint". De fet, d'allà on vinc pequem de falta d'espiritualitat i així ens va. "Ja vindrem?" em pregunto, "doncs no ho se, el temps dirà, allà ho tenim força emmerdat tot plegat". Aquí també, però per causes molt diferents.

Revisc les mateixes vivències al "Temple del Monos" i altres espais que hem visitat. Paral·lelament però, no em trec del cap l'Himàlaia. Tot m'hi evoca: els núvols, el silenci, els càntics, els mantres. Falten pocs dies per iniciar el nostre mantra personal. Sentim respecte, força i il·lusió. Cada hora que passa és una hora menys que falta per començar l'aventura.

De moment però no hi ha res clar. Ahir no ens van donar bones noticies i sembla que no podrem fer el trekking tal com el teníem planejat. La intenció era de caminar d'oest a est durant uns 40 dies, de Simikot a Jomsom. Per fer-ho, cal passar per diverses regions, entre elles Dolpo i Mustang. Doncs sembla ser que en aquestes regions estan governades per unes autoritats independents que posen els impostos que volen i en els trekings resulten ser d'uns 50 dòlars al dia per persona, una tarifa que nosaltres no podem assumir. Però l'Himàlaia és gegantí i estem buscant altres opcions, sempre però conservant l'essència de l'aventura que tenim en ment: definir un punt de sortida, no tenir un punt d'arribada, caminar sols, el més autosuficients possible, fer una travessa lineal i per la part alta de l'Himàlaia.

D'entrada però els ànims decauen i més en persones com nosaltres que vivim lo bo i lo dolent amb molta intensitat. Frustrats, ja hem passat per la llibreria a canviar els mapes. Segurament el trekking haurà de ser per la part oriental, evitant els permisos més cars. Quin desastre haver de prendre decisions per raons econòmiques i no per raons més profundes. Teníem moltes ganes de passar per Dolpo, una de les regions menys conegudes del Nepal i que s'intuïa fascinant. Però no podrà ser. Així doncs, no sabem quan començarem a caminar perquè ara cal traçar una nova ruta, estudiar-la, contrastar-la i aconseguir els permisos. Estem mirant totes les variants possibles i contrastant-les amb en Kami Sherpa, el propietari, juntament amb el seu germà Nima, d'Annapurna Treks, una agència de trekkings i expedicions de Kàtmandu.

Però en Kami no és un Nepalès qualsevol ni l'hem trobat a l'atzar. Ens l'han recomanat des de Catalunya perquè ha ajudat a moltes expedicions catalanes a complir els seus somnis. Esperem que també ens ajudi a aconseguir els nostres. Segur que sí. L'únic de cert, de moment, és que demà no marxem cap a les muntanyes. Ni sabem quan, ni tampoc volem posar cap data. Ara cal concentrar-se en repensar la ruta adient, tant per nosaltres com pel projecte que portem entre mans. Però no estem desanimats. Ha estat un cop dur, però ens en sortirem. Portem un any preparant el projecte i somiant-lo. L'Himàlaia és l'Himàlaia, i l'agafem per on l'agafem segur que serà una experiència inoblidable. És hivern i està solitari. I sentim que ens espera.