"Els meus amics" són populistes
Populisme és un concepte trampa que, en el seu ús mediàtic i polític actual, té dues funcions: crear un enemic perillós que reagrupi les forces de les democràcies liberals entorn d’una legitimitat inqüestionable i no afrontar directament i de manera específica problemes com l’autoritarisme, el racisme, la xenofòbia, el nacionalisme o la desigualtat i les seves causes reals. L’efecte d’aquesta doble confusió és inquietant: per una banda, les democràcies liberals es descarreguen de tota responsabilitat autoritària, excloent, racista o desigual. Per l’altra, fiquen en un mateix i perillós sac formacions i projectes que no tenen res a veure, des de les esquerres renovades i les agrupacions ciutadanes de base fins als partits polítics neofeixistes.
Quina és la clau d’aquest joc de confusions? El retorn polític de la paraula poble. Fer política en nom del poble és el que defineix de manera més elemental el populisme, si és que li volem donar algun sentit no instrumentalitzat a aquesta noció. En aquest sentit, no només Marine Le Pen o Donald Trump són populistes. També ho són molts dels qui anomeno políticament “els meus amics”. Ja sigui per construir un poble, ja sigui per alliberar-lo, molta de la gent que els últims vint anys ha sigut als moviments socials, barrials, municipals, globals, feministes, ecologistes, anticapitalistes, independentistes i un llarg etcètera d’adjectius que indicaven la multiplicitat de pràctiques, lluites i formes de vida que no cabien en les actuals formes de representació, ha optat per resituar-se, actualment, entorn de la invocació d’un poble.
Diuen a Podem, seguint Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, que cal construir un poble a partir de les demandes parcials i desencaixades de les classes populars. Passar, doncs, del plural al singular sobre la base d’una operació fictícia però amb poderosos efectes de realitat. Poderosos, perquè han de permetre prendre el poder. Una part important de l’independentisme, per la seva banda, invoca la realització plena d’una voluntat popular emmordassada i mai aconseguida, en la mesura que no ha pogut gaudir de la seva conformació final com a estat. En tots dos casos, el poble es defineix pel que li falta: la seva unitat, ja sigui en forma de classe, ja sigui en forma d’estat. En competència amb altres representacions de la unitat del poble i de les seves aspiracions al poder, “els meus amics” tenen les de perdre: un poble racialitzat sempre és més fort que un poble construït sobre el buit (només cal veure França o els EUA) i un nacionalisme d’estat, com l’espanyol, sempre és més obvi, per banal que sigui, que la identitat d’un poble sense estat.
El problema no és, doncs, ni entre populismes ni entre el populisme i la democràcia liberal. Aquest és el fals problema que impedeix accedir a la que per mi és la veritable qüestió de fons: qui i com està avui en posició de definir el nosaltres i, per tant, d’establir el tall entre nosaltres i ells per a cada societat i context social. Aquesta qüestió està avui per redefinir: entre classes socials, entre grups culturals i lingüístics, entre territoris i ciutats, entre races, entre religions, entre Europa i el que no és Europa. Qui s’apoderi d’aquests talls tindrà el poder al món que actualment es dibuixa i no acabem de saber veure. I la resistència sempre serà, per a mi, poder preguntar-nos, en cada cas i en concret: què ens separa?