El prestigi del ferro d’Andorra

Així que passo la frontera, em criden l’atenció els anuncis del Banc de Sabadell d’Andorra i de l’establiment de restauració Viena, també fundat a Sabadell. Vaig bé de temps i m’aturo en un cafè. Uns portuguesos que tinc al costat parlen de negocis diversos. Entenc poca cosa perquè parlen molt ràpid. Sí que entenc els topònims que diuen: Canillo, Encamp, la Massana... Aquesta és la meva destinació d’avui!

La barreja cultural és un dels signes d’identitat d’Andorra. La Cristina Ariño, cap del departament de turisme del comú d’Ordino, la meva guia d’avui, és de mare pallaresa i de pare aragonès. Gairebé tothom és vingut de fora, a Andorra. Fins i tot, temps enrere, els que feien funcionar la Farga Rossell. “Eren fargaires de l’Arieja, del Pirineu francès”, m’explica la Cristina. “Venien amb el desglaç, a la primavera, i marxaven a la tardor, abans que la neu cobrís el coll de Siguer, que és per on havien de passar caminant”, remarca la Cristina, i subratlla que “exigien salaris importants: no eren proletaris!”.

La Farga Rossell està situada a la sortida de la població de la Massana en direcció a Ordino, al costat del riu Valira Nord. Pertanyia a la família Rossell, d’Ordino, una de les de més pes econòmic i social d’Andorra. Fa uns anys es va reconstruir. Funciona exactament de la mateixa manera que abans. Després de veure un audiovisual sobre la importància de la farga, assisteixo a una demostració: el martinet va donant forma de lingot a un ferro roent que un noi va picant.

“Andorra ha sigut una zona productora de ferro entre els segles XVII i XIX. Les fargues d’Andorra van arribar a suposar entre el 20 i el 30% de l’economia. A Andorra venien fargaires, miners, carboners...”, em diu Olivier Codina Vialette, doctor en història moderna, investigador del Departament de Patrimoni Cultural d’Andorra i coordinador de la Ruta europea del ferro als Pirineus.

“Fins al segle XIX, molta gent venia a treballar a Andorra (el ferro, la ramaderia, l’agricultura, el comerç..)”, sosté Olivier Codina Vialette, autor del llibre De fer et de laine. Economie et société des vallées andorranes du XVIe au XIXe siècle. “Va arribar la crisi simultània de la siderúrgia i de la ramaderia ovina: la llana ja no es venia tant, els aliments es conservaven millor gràcies, entre altres, a les llaunes; al port de Barcelona arribaven productes alimentaris de molts punts del món, canviaven els hàbits alimentaris... Per tant, hi havia menys demanda de carn ovina del Pirineu. Amb el desenvolupament del ferrocarril i l’aparició d’altres mitjans de treball i de transport les mules deixen de ser importants. El ferro d’importació envaeix el mercat de les fargues i, més tard, el camp es motoritza. No és fins als anys 1875-1900 que comença a marxar gent d’Andorra i del Pallars, moment en què les fargues havien tancat, aquí, al Pallars i a l’Arieja. Surten idees per refer-se de la crisi com fer un casino, el 1866, a les Escaldes, neixen companyies mineres promocionades per agents exteriors als Pirineus... El casino no es va poder fer: va haver-hi tot un moviment andorrà, bisbe inclòs, que es va oposar a aquesta novetat. La situació econòmica s’agreuja a principis del segle XX i, finalment, el primer rebrot serà turístic”, diu l’Olivier.

La Cristina em proposa anar a veure altres elements de patrimoni industrial, en direcció a Ordino, a pocs quilòmetres d’on som ara. De camí, converso amb ella sobre l’especial interès d’Andorra per preservar el seu patrimoni industrial i divulgar-lo. Un patrimoni que ha transformat aquest petit país agrícola i ramader en un país de serveis. Uns quants museus en parlen, no només la Farga Rossell, sinó, per exemple, el Museu de l’Electricitat, a Encamp, on hi ha la central hidroelèctrica que es va posar en funcionament l’any 1934 i que avui dia és la principal font de producció d’energia elèctrica d’Andorra.

“Mira, se sap que estan fetes per les fargues d’Ordino”, em diu la Cristina assenyalant-me les reixes de l’altar major i de les capelles laterals de Sant Martí de la Cortinada.

Serradora a la vora del riu

Just al costat de Sant Martí de la Cortinada hi ha una caseta de pedra, amb sostre de pissarra -la pedra i la pissarra són l’ADN de les cases d’Andorra-. Acollia una mola i una serradora que funcionaven gràcies a la força del riu. Demà us parlaré amb deteniment d’una serradora històrica, ja que visitaré la d’Àreu, al Pallars Sobirà.

“La serradora i la mola de Cal Pal van ser construïdes entre finals del segle XVI i principis del XVII, i van deixar de funcionar pels volts dels anys 60 del segle XX”, em diu la Cristina. S’hi fan visites que permeten veure com es tallen els troncs i són transformats en taulons o bigues i com es transforma el blat en farina. “Per tornar a fer funcionar la serradora es van reproduir totes les peces artesanalment i es va refer tota la canal d’aigua”, m’explica la Cristina.

Ja m’hi quedaria, en aquesta caseta que acull la serradora i el molí de farina, a la vora del riu, tot tan verd... En marxar, quan m’acomiado de la Cristina, al costat de la porta d’entrada veig una pedra plana, situada més o menys a un metre d’alçada. “Servia per deixar els sacs de farina”, em diu. M’ha vingut al cap la imatge de molts supermercats on, al lloc de pagar, no hi ha cap superfície plana per deixar-hi el cistell... que ells mateixos et proporcionen, i t’has d’anar ajupint per anar posant la compra a la cinta transportadora. Sí, m’hi quedaria, en aquesta caseta.