Fins al 16 de setembre es pot visitar a la seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, l’exposició Empordà industrial, sobre l’evolució que de la industrialització a l’Alt i el Baix Empordà, tant al mar com a la muntanya, a la plana i als aspres. La mostra explica detalls com la importància que va tenir en aquest territori el cultiu de l’arròs, que s’hi cultivava des de l’Edat Mitjana (al segle XVIII va aconseguir la màxima implantació, fins que se’n va prohibir el conreu per culpa del paludisme), el fet que l’Escala, Cadaqués, l’Estartit i Begur van ser els centres d’extracció de corall més importants de Catalunya (durant els segles XVIII i XIX aquesta activitat va ser la principal font d’ingressos d’aquestes poblacions) i que durant el segle XVIII i mitjans del XIX es van dessecar estanys i aiguamolls per guanyar extensió de terrenys destinats a la pastura i al conreu de cereals (la superfície agrícola de l’Empordà va arribar a duplicar-se).
Neveres i rodes de bicicleta de suro
Rere l’elaboració d’un tap de suro (i abans de molts altres productes) hi ha tot un món i moltes històries
El suro sura, però de vegades pot enfonsar-se. Si és a dins d’un vaixell, per exemple. El més probable és que el suro de Palafrugell que viatjava fa poc més d’un segle al Titanic anés a parar a les profunditats de l’Atlàntic. Fa poc que se sap que hi havia suro de Palafrugell al mític vaixell (gràcies als apunts d’un llibre de l’empresa Miquel & Vincke, que més endavant esdevindrà Armstrong), cosa que, de fet, no és tan sorprenent perquè de suro procedent d’aquest municipi del Baix Empordà se n’ha exportat a un munt de països.
Bona part dels palafrugellencs han estat vinculats a la indústria del suro, sobretot al segle XIX i la primera meitat del XX. Persones d’edats i condicions socials diverses, i de tots dos sexes. El suro va suposar una bona oportunitat per a moltes dones d’entrar al mercat del treball. Els estatuts del Gremi de Tapers (Sant Feliu de Guíxols, 1803) obrien la porta a la manufactura surotapera a les dones i als orfes de tapers, però no és fins al darrer quart del segle XIX, amb la introducció de les primeres màquines, que les fàbriques taperes es feminitzen. Al segle XX les dones van arribar a ser entre el 80% i el 90% dels treballadors de les fàbriques de taps de Catalunya.
“Vaig entrar a treballar a Can Mario el 1959, quan tenia 15 anys, i em van fer firmar un paper que deia que si em casava havia de plegar”, m’explica Mercè Regincós, que precisament va ocupar el lloc de treball d’una noia que s’acabava de casar. La Mercè va treballar fins a la jubilació (i es va casar). Va fer un munt de tasques a Armstrong, empresa coneguda popularment pel renom de l’edifici modernista situat al rovell de l’ou de Palafrugell que l’acollia, Can Mario (Joanet Mario n’era un dels fundadors). Va ser cap de comptabilitat i directora administrativa. Va viatjar per Europa per feina, perquè Armstrong -de capital nord-americà- exportava molt (i produïa molt: va arribaraa un milió de taps diaris). Va veure -i en part impulsar- la incorporació de les noves tecnologies a l’empresa. “Per a la instal·lació dels primers ordinadors, de fitxes perforades, va ser necessària l’aprovació del comitè d’empresa, ja que podia restar feina a uns quants”, explica la Mercè, que va implantar l’horari flexible, no per als operaris de producció sinó per als administratius, una iniciativa que va generar una certa oposició. A la Mercè li agradava participar en el concurs de pesca de canya que s’organitzava cada gener, un cop havien acabat l’inventari (guanyava qui agafava més peix), amb dinar, lliurament de premis i discoteca. Com la Mercè, el fet de treballar va permetre a moltes noies tenir uns ingressos -sempre inferiors als dels homes- i ampliar el seu cercle de relacions.
Can Mario és la seu del Museu del Suro de Palafrugell des de l’estiu del 2012. El visito acompanyat de Pep Espadalé, el director, un savi de l’univers surer. “Els primers productors de taps van ser els francesos, que ben aviat van buscar suro a Catalunya”, m’explica mentre passegem pel museu tot observant una pila d’eines que s’han fet servir per obtenir el suro, tractar-lo i elaborar-ne productes.
El Pep em va explicant el procés d’elaboració d’un tap de vi de suro natural, que aquí es fa amb el que procedeix de l’alzina surera de les Gavarres, que es pela cada 12 anys: “Una vegada pelat, el suro ha de reposar un any (si és verd podria fer malbé el vi), després es bull, es llesca, es perfora amb una metralladora, se li poleixen els caps, es tria (per qualitats) amb un robot, es renta, es marca (normalment amb el logotip de l’embotellador) i s’expedeix”, diu mentre em mostra una de les joies del museu: un Quixot editat amb paper de suro l’any 1905.
Quines qualitats té, el suro?
“Quines qualitats té, el suro?”, em pregunta de sobte. “Sura, aïlla de la temperatura i del so...”, li responc. I ell n’afegeix no una, no, sinó deu: “També és renovable, biodegradable, no és tòxic, és poc dens (per això sura), compressible, elàstic, impermeable, es desgasta molt poc amb el fregament i s’arrapa, i és pràcticament inert”.
No és estrany, doncs, que el suro hagi tingut tants usos. Se n’han fet objectes tan diversos com paper (inicialment per forrar els broquets de les cigarretes; aquest és l’origen del paper de suro), salvavides, llana (des de començaments de la Primera Guerra Mundial fins als anys 60 s’utilitzava per fer de matalàs als vaixells, perquè hi dormissin les tropes nord-americanes), cascos (incloent-hi usos de risc: militars, per a paracaigudistes o fins i tot per a miners), boies, ormeigs, paviments i folres de canonades de vaixells (el suro va ser molt utilitzat per la indústria naval), carmanyoles, neveres o rodes de bicicleta (era un bon substitut del cautxú, quan no n’hi havia). Però tot això ja és història. A excepció dels taps, esclar.
Els materials sintètics van ferir quasi mortalment la indústria del suro -Armstrong va tancar el 1993-. A Palafrugell ara la indústria del suro es concentra pràcticament només en la producció de taps de vi i cava. Sembla que el tap té llarga vida assegurada. “El bon tap deixa anar bones essències que enriqueixen el vi”, diu el Pep. I amb tantes característiques que té el suro -potser encara n’hi ha alguna per descobrir- qui sap si més endavant en sortirà algun nou producte.