‘Mollerussa, mon amour’ (de veritat)

Com tants pobles del país, Mollerussa està partit pel mig. Tan sols a la nit, quan quasi emmudeix, la carretera deixa de ser una barrera. Durant el dia, deunidó el trànsit que hi passa, tot i que l’A-2 n’absorbeix bona part. En canvi, l’estació del ferrocarril està gairebé sempre desèrtica. A l’andana hi veig més d’una paperera estomacada i dues o tres persones grans assegudes, amb cara de poca pressa. El tren hi passa molt de tant en tant. El rètol principal de l’estació diu “Mollerusa”, amb una sola s. “Plaça del Plà d’Urgell”, llegeixo una mica més enllà. Crec que el corrector també passa molt de tant en tant per aquest municipi. Tot passejant-hi veig algun edifici a mig construir i força establiments comercials tancats.

Pot semblar que a Mollerussa li costa aixecar el cap, però tinc la intuïció que, al final, aquí se’n surten. Va aixecar el cap després del desastre que va suposar l’arribada de l’aigua del canal d’Urgell. Què dius ara? Sí, sí, l’aigua canalitzada, tan somiada -des de feia cinc segles es feien projectes per agafar aigua del Segre; fins a setze projectes no realitzats s’han documentat!-, no va comportar un període de bonança, no. Al contrari: després d’anys d’esforços de milers de treballadors, i d’importants injeccions econòmiques -hi va tenir un paper clau Manuel Girona, banquer, que va ser alcalde de Barcelona-, costava percebre qualsevol indici d’èxit d’aquesta ambiciosa iniciativa.

El canal i les sèquies van irrigar estratègicament, com les artèries i els capil·lars ho fan amb el cos humà, bona part de la Depressió Central. Mai més aquest territori tornaria a ser “el clot del dimoni”, com es coneixia. Però, esclar, no hi havia cultura de conrear amb aigua. No és fàcil passar del cultiu de secà al de regadiu com si res. Ah, i a més, als inicis, l’aigua era força salada. Aquest havia sigut un indret marí: fa milions d’anys hi arribava l’Atlàntic, com em comentaven fa uns dies a les mines de Cardona. Va costar Déu i ajuda treure’n la sal. Això no és tot: “La competència de blat castellà i les importacions van portar una etapa d’empobriment de l’Urgell. Molts pagesos, davant les expectatives no assolides amb l’arribada de l’aigua, i immersos en deutes inassumibles amb la companyia, van abandonar les seves propietats i van anar a buscar-se la vida a Barcelona o a altres llocs”, m’explica la Núria Codina, responsable de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, que em fa de guia. “A més de les dificultats econòmiques, es van viure episodis de molta conflictivitat social, com el contenciós que va enfrontar el Sindicat de Regants i la companyia, que pretenia obtenir la concessió dels canals a perpetuïtat”, diu la Núria. “El canal d’Urgell va començar a regar l’any 1862, i fins ben bé seixanta anys més tard els beneficis de l’arribada de l’aigua no es van començar a notar”.

L’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, situat just al costat d’on passa una de les sèquies, dedica especial atenció a una de les obres més complexes que es van fer per canalitzar aigua del Segre, el túnel de Montclar, que constitueix el primer tram del canal. “Van anar fent forat per cada banda”, diu la Núria, just quan som dins d’una recreació d’aquest túnel. “¿I es van trobar?”, pregunto. “Sí, sí. El túnel és perfectament recte. Des d’una banda es veu una petita llum, com un cap d’agulla. És la sortida del túnel, a cinc quilòmetres de distància”, em respon. La mateixa distància que el túnel de Viella i el túnel del Cadí, més populars, que també han transformat altres zones del país. “La construcció del túnel de Montclar va durar vuit anys. La roca era molt dura, i es necessitava molta pólvora; la dinamita encara no havia arribat aquí. Hi havia trams de terra tova (allà on es barrejava amb aigües subterrànies i guix) i es produïen moltes esllavissades. Només l’últim any de les obres del túnel van morir-hi 114 persones”, m’explica la Núria. Fer el túnel era una feina duríssima, i arriscadíssima. Per això, per fer-la, es reclutaven presidiaris, de Tarragona, de Burgos... Treballaven de sol a sol, sense veure el sol.

Repassem amb la Núria algunes feines associades als canals d’Urgell que ja s’han esfumat, com la del novenari, el qual, sempre armat amb una escopeta, feia l’estimació de les collites per establir el pagament del cànon del reg, una novena part de la collita (el novè). Era també l’agent recaptador de la collita, que emmagatzemava aquí on som ara, a la Casa del Canal.

En canvi, no ha desaparegut l’ofici de canaler, també anomenat guarda conservador o sequier. Anys enrere, cada canaler tenia assignat un tram del canal i la seva feina principal era vetllar pel seu bon estat de conservació, sobretot detectar fuites, i també controlar el bon ús de l’aigua per part dels regants, recollir les seves necessitats i fer-les arribar als responsables de l’empresa. “Cada 5 quilòmetres hi havia una casella, un petit habitacle on vivia un canaler amb la seva família”, m’explica la Núria quan som davant d’una moto rudimentària. “És una Guzzi, la primera moto dels canalers”, m’especifica.

L’Espai Cultural és un exercici reeixit de com mostrar un element clau del patrimoni que continua sent molt útil. És una de les joies de la comarca. N’hi ha més que tenen relació amb el canal, com ara l’estany d’Ivars i Vila-sana, que estava sota mínims i les filtracions de les parets del canal van alimentar-lo d’aigua. De camí cap a Tàrrega cantussejo la cançó de La Trinca Mollerussa, mon amour. El trio de Canet va fer-la amb to foteta, posant accent a l’entorn rural d’aquest municipi urgellenc. Jo em quedo amb el títol i m’entretinc posant-hi una lletra alternativa, que expressa que he quedat captivat per Mollerussa. Però ja no m’hi cap...