Maons negres amb foc ben blanc

Tinc la sensació de ser en un refugi antiaeri. No vaig desencaminat: el reusenc Xavier Amorós explica al llibre L’agulla en un paller que a la Guerra Civil, durant un bombardeig de l’aviació feixista, es va amagar al clot d’una bòbila dels afores de la ciutat de Reus.

Soc dins la Bòbila del Sugranyes, que du el cognom de la família que la va fer construir. El 1848 Josep Sugranyes va demanar a l’Ajuntament que autoritzés la construcció d’una “fábrica de ladrillos” en aquest indret argilós, que és molt a prop de la via del tren, del Club Natació Reus Ploms i dels Bombers. S’hi accedeix des de la carretera vella de Tarragona (en direcció al centre de Reus). És fàcil de veure perquè la xemeneia assoleix els 19 metres d’alçada.

Em trobo dins d’un passadís amb el sostre ennegrit, revestit de sutge, de tants anys de foc. Fins i tot em sembla sentir la pudor de cremat. És un passadís circular. Faig tota la volta per tornar al lloc on era: compto 12 boques baixes de xemeneies que comuniquen amb l’única fumera (xemeneia) central. Aquesta estructura enginyosa -imagineu-vos una capseta de formatgets, cadascun dels quals és un petit forn, amb la xemeneia al mig- permetia tenir sempre activa la bòbila: mentre en un forn es coïen peces, en un altre forn podien anar col·locant tranquil·lament altres peces per coure, sense rebre massa escalfor. D’aquesta manera es podia fer una important producció. Aquest tipus de bòbiles van ser enginyades per l’arquitecte prussià Friedrich Hoffmann.

Com a la prehistòria

“D’alguna manera, en aquesta bòbila la cocció torna a l’època prehistòrica, quan feien un clot a terra, hi posaven les peces per coure i la llenya, tot junt, i hi feien foc. En aquesta bòbila, la llenya que cremava també tocava les peces, i n’ennegria unes quantes, però no passava res perquè eren per fer murs i parets que després es revestien; aquí s’hi feia ceràmica per a la construcció, la més bàsica, sense decoració ni vernís”, em diu en Jaume Massó, arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura, especialitzat en la història de l’arqueologia i dels museus del Camp de Tarragona. “S’hi fabricaven bàsicament maons, rajoles i teules, de mides ben diverses”, em diu. Res d’artesania, doncs, sinó indústria.

“Com que no hi havia manera de mesurar la temperatura -no tenien cap instrument per fer-ho-, es guiaven pel color del foc: sabien que quan s’assolia la temperatura òptima per coure la ceràmica era quan la flama es tornava blanca. Havien d’aconseguir que el foc arribés a ser de color blanc i mantenir-lo el temps suficient per coure les peces”, em diu en Jaume Massó.

Sortim dels formatgets, deixem enrere el món del blanc -del foc- i del negre -del sutge- i, a fora, tornem al multicolor. “De ceràmica, a Reus i als seus voltants, se n’ha fet molta: plats, escudelles, càntirs, olles, menjadores i petits abeuradors per a conills o gallines, tupins, motlles per a codonyat, xiulets, fireta...”, subratlla en Jaume quan som en un pis superior, situat damunt dels forns, on hi ha una petita exposició sobre la història de la fabricació de ceràmica en aquesta contrada, i afegeix que “gràcies a la ceràmica la cuina va avançar molt: no només per fer el menjar amb recipients com cassoles sinó també amb estris que podien tancar hermèticament, per conservar aliments”.

Reus també és reconegut per la important producció de ceràmica envernissada i decorada (de reflex metàl·lic, blava i policroma) als segles XVI i XVII. I per la ceràmica vidriada per a la construcció (des del final del segle XIX). A l’època modernista s’hi feien gàrgoles, balustres, canonades, teules vidriades... Com que durant el Modernisme es construïa amb maó vist, els maons ja no podien ser ennegrits, mal cuits o deformes, com alguns dels que sortien de la bòbila dels Sugranyes.

Les fumeres evoquen l’època d’eufòria industrial a Reus. A més de les bòbiles, qualsevol fàbrica que produís algun tipus de combustió -de ceràmica, adobs de pells, química, molins, tèxtil...- solia tenir fumera. Les fàbriques s’acostumaven a emplaçar als afores de la ciutat, però quan es va eixamplar Reus moltes van quedar incloses a les zones centrals urbanes. Per això ara les fumeres són gairebé totes dins de Reus.

Les fumeres eren construïdes per experimentats arquitectes, mestres de cases i paletes. El material era el maó cuit. “Per evitar que la fumera caigués a causa de la seva gran alçada, s’havia de fer amb un maó gruixut, no el maó normal per fer cases”, especifica Massó.

A primera vista totes són similars, a excepció de l’alçària, però cadascuna té la seva singularitat: n’hi ha fins i tot una d’helicoïdal, la del Molí de la Vila, que és al passeig de la Boca de la Mina. Aquesta fumera helicoïdal es va bastir entre els anys 1862 i 1864. Gaudí de ben segur que l’havia vist quan tenia deu o dotze anys, ja que aquell indret era llavors molt freqüentat. Diuen que li va servir d’inspiració per dissenyar els badalots i les fumeres del Palau Güell i de la Pedrera (Casa Milà).